Sincerament, no us sabria dir més enllà de tres títols de cançons de Pau Riba sense haver-les de buscar, i les tres que em sé són de les seves cançons més populars, més conegudes: Noia de porcellana, L'home estàtic i Taxista.
Així de memòria no em consta haver comprat mai cap dels seus discos, ni tan sols el Dioptria, ni tan sols gravat en una cinta de casset. Algunes cançons, aquestes més populars i conegudes, les tinc en alguna llista de Spotify...
No ho dic amb orgull, ho dic fins i tot amb un punt de vergonya, però dir el contrari, dir-vos que tinc i he escoltat fins a la sacietat la seva discografia, seria enganyar-vos i, el que és pitjor, enganyar-me a mi mateix.
Recordo haver-lo vist actuar en un concert en viu i en directe a Cassà de la Selva, ja fa uns anys dins el Festival Emergent del Gironès. La seva música i la seva actitud, allò de la posada en escena, no era ni complaent ni de complaença, era, com ha estat sempre, combatent; allò que no et deixa indiferent, ja que la seva radicalitat és, era aclaparadora, i fins i tot un punt pertorbadora... Com, sinó, carregar-se la "cultureta"?!
Amb Pau Riba no es pot separar l'obra de l'artista, tot és obra, tot és artista. I si bé és cert que ha estat un artista majúscul, alhora ha estat, per al públic en general, un artista de marge, d'aquells de culte que acaben influint a molta més gent de la que l'escolta.
No us sabria dir més enllà de tres títols de cançons de Pau Riba sense haver-les de buscar. No podria dir el mateix de Lluís Llach, de Raimon o de Joan Manuel Serrat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada