Així comença... "La casa dels caps de setmana"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'aquells que, com s'intueix en el títol, "La casa dels caps de setmana" (Editorial Empúries, 2023), de Marta Pasqual, premi Just M. Casero 2022, la casa no es limita a ser, només, l'escenari de part de la trama, també és un dels protagonistes de la novel·la.

Hi ha cases, a la literatura, el cinema o el teatre, que no són només un lloc, són una presència, pràcticament un personatge, espais que retenen el que s’hi viu, com si fossin testimonis directes, amb consciència pròpia, dels fets que s'hi produeixen. Tenim al cap, recentment, com la pel·lícula "Casa en flames" mostra com una casa d'estiueig pot ser l'espurna d’un incendi emocional d'una família. 

A "La casa dels caps de setmana" Marta Pasqual retrata una casa que esdevé una mena de símbol d'una família, l'escenari d’allò que es construeix, que es trenca i que persisteix, una casa que guarda secrets, converses pendents i veritats revelades, una casa que és molt més que un simple receptable de quatre parets.

"La casa dels caps de setmana" és un llibre que comença així:

La màquina retroexcavadora ha començat a preparar el terreny. Per poder fer uns bons fonaments, és molt important treure els arbres i les pedres. Que no quedi res. Un cop tot arrabassat, començaran les obres. Vindran els paletes, faran les rases i les ompliran de formigó armat. Llavors vindran l'estructura, els tancaments, la coberta, les instal·lacions, els revestiments i, finalment, els acabats. Diuen que el propietari, l'Oriol, és un manetes i que quasi tot s'ho farà ell mateix. Només ha contractat uns paletes que l'ajudin a fer els fona-ments perquè sap que cal fer-los a consciència. És la base de la casa i tot el pes de l'edificació s'hi recolza. A les famílies, el paper de sostenir pertoca als progenitors, però això l'Oriol potser no ho sap perquè li van matar el pare a la guerra i treballa des dels nou anys.

*

Davant de la parcel·la buida hi ha la família que l'ha comprat. El pare i la mare, l'Oriol i l'Anna, tenen els dits entrellaçats; la filla primogènita, la Blanca, està exultant perquè acaba de fer la comunió i ja se sap gran, i el fill petit, l'Oriolet, que no deu arribar als cinc anys, està distret mirant si el carrer que baixa pel costat dret té prou pendent per embalar-se amb la bicicleta nova que li han portat els Reis. Venen d'un poble industrial del Vallès Occidental i diuen que serà la casa dels caps de setmana. El pare diu que les cases es construeixen perquè durin, perquè passin d'una generació a l'altra.