Fer el cim

Des de l'estiu de 1989 que no hi havia tornat; feia tants anys que no havia tornat al poble cerdà de Meranges que ni tan sols el recordava. De fet, abans d'aquell estiu de 1989 no hi havia anat mai, tampoc.

Meranges va ser el punt d'inici de la primera de les tres rutes de muntanya que vaig fer amb el Cau els estius de 1989 (de Meranges a Andorra), 1990 (d'Àreu a Tavascan) i 1991 (d'Espot a Boí), essent "pioner". A l'escoltisme, una manera de "fer país" és trepitjant-lo, i l'escoltisme, a casa nostra, sempre ha tingut tradició muntanyera, una tendència a tirar amunt, muntanya amunt...

Feia molts anys que no tornava a Meranges i, de fet, el primer dia hi vaig passar de llarg, anant cap al refugi  de Malniu, punt de trobada de la sortida familiar, punt des d'on vam fer l'excursió, l'endemà, cap al Puigpedrós, el cim més alt de les comarques gironines.

Pujant cap al cim, notant l'esforç en el cos (el cor accelerat, l'alè insuficient, les cames exigides), vaig connectar amb les sensacions i, sobretot, els pensaments de quan era jove i feia aquelles rutes, aleshores carregats, a més, amb el menjar de tots els dies, els atuells de cuina i les tendes: quin sentit tenia tot aquell esforç?

Fer el cim, al capdavall, és molt més que conquerir una muntanya. És enfrontar-se a un mateix, posar a prova els propis límits, escoltar la veu interior que et diu que potser no cal seguir i, tanmateix, continuar. 

Fer el cim és resistir, acceptar el patiment just, aquell que no posa en perill la vida, però que et fa sentir viu, compromès amb el camí. I quan arribes a dalt, el plaer és intens, no només per la vista sinó per tot el que has superat. I si no hi arribes, si el cos diu prou o el temps canvia, queda la satisfacció d’haver-ho intentat. 

Perquè, en el fons, fer el cim és, sobretot, caminar-hi amb sentit, amb un sentit, un propòsit, i per arribar a dalt, o si més no intentar-ho, cadascú hi ha de trobar el seu.