Els Manel canten a la vellesa a "Criticarem les noves modes de pentinats", un cant que no amaga un "somriure una mica per sota del nas..."
Més cru és el relat que, sense dir paraula, en fa Kulunka Teatro a l'obra "Solitudes", que aquest diumenge passat van representar al Teatre Municipal de Girona.
L'obra ens parla de la vellesa i, arribat un punt, de la solitud, tot i que la de l'ancià protagonista no és l'única solitud que s'arrossega sobre l'escenari; també es senten sols el seu fill i la seva néta, o la maldestra, i alhora encantadora, novella prostituta...
La solitud és fins i tot agraïda quan és volguda, i temporal; també cal aprendre a estar sols, o encara pitjor, a estar amb nosaltres mateixos! Però estar sol, sentir-se sol, per mal acompanyat que hom estigui, és molt trist, que al capdavall qui més qui menys necessita compartir un xic la vida, encara que sigui amb una maleïda mosca!
La solitud fruit de la incomunicació i de les presses dels nostres dies potser no mata, però tampoc ens ajuda a viure, i a vegades no és qüestió d'estar sol, sinó simplement de sentir-se'n.
Amb una posada en escena sòbria i, alhora, molt efectiva, dos actors i una actriu donen vida a una colla de personatges que, sense dir paraula, ens expliquen la seva vida, potser no tan diferent a la nostra.
"Solitudes" és un joc de màscares (i de cartes) en el que, més enllà de la seva expressió, les emocions es manifesten corporalment, amb uns cossos que, més que les màscares, expressen por, tristesa, desesperació, impotència i solitud...
I tot i que el diccionari la defineix com un estat ("estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol"), la solitud és, sobretot, un sentiment, i a vegades no hi ha sucre que la pugui edulcorar...
Hi ha un moment en que la solitud, com "Solitudes", no té pietat!
