Tres mil tres-cents trenta-tres

Hi ha un article que no vaig escriure; bé, de fet hi ha molts articles que no he escrit, i no em refereixo als que vindran sinó als que hauria o podria haver escrit, que havia pensat escriure i que finalment no van ser ni possiblement seran...

Hi ha un article que no vaig escriure i també n'hi ha que tot i ser escrits, o com a mínim esbossats, finalment no he publicat; no és el cas del d'avui ni del que avui escric.

Hi ha un article que no vaig escriure (sí, ara diré quin!), el que havia de celebrar els deu anys d'aquest bloc i que hauria d'haver publicat, d'haver-lo escrit, pels voltants del dia 16 d'octubre de 2017, sinó aquell mateix dia exactament. De tant esperar aquell article al final només vaig saber fer això, esperar-lo, i el molt punyeter no va arribar, i d'altres li van passar pel davant.

Deu anys escrivint i publicant (quasi) cada dia bàsicament vol dir que sóc constant i que si no n'era n'he après, o simplement que sóc mesell... En fi, si no vaig celebrar-ho aleshores perquè hauria de fer-ho ara?

Sí, cada sant té octava i la d'aquest aniversari ja fa setmanes que ha caducat! No, el d'avui no és un article per celebrar els quasi deu anys i mig de petites gotes fredes tremolant sinó per destacar que la d'avui és la tres mil tres-cents trenta-tres!

Segones oportunitats

De no haver-me donat una segona oportunitat una meva amiga avui no ho seria vista, segons ella, la primera (mala) impressió que li vaig causar.

A vegades la primera impressió simplement és això, la primera i donar-la per bona, o encara pitjor, per la bona pot esdevenir un greu error per més nas que tinguem, per més que ens fiem del nostre instint.

Setmanes enrere es va inaugurar una nova gasolinera al barri on visc; és d'aquelles que només admeten pagament amb targeta i que tot el procés te'l fas tu; també és d'aquelles gasolineres vinculades a un supermercat, pel que un tant per cent del que hi gastes t'ho descompten quan hi compres, naturalment sempre que tinguis i facis servir la targeta client...

Un matí vaig decidir omplir el dipòsit i vaig anar a la nova gasolinera amb els nervis de la primera vegada: ho sabré fer? La primera experiència va ser un desastre, el programa informàtic s'havia penjat i malgrat haver fer totes les passes, (pre)pagament inclòs, no em donava l'ordre de despenjar la mànega per omplir el dipòsit. Dos clients més estaven igual que jo, havent pagat i sense gasolina!

Una treballadora del supermercat va venir i molt amablement va intentar resoldre el problema amb els dispensadors i el programa informàtic, alhora que tranquil·litzar-nos en relació als diners cobrats; de fet no pagues efectivament fins que penges de nou la mànega després d'haver-te servit.

Vaig marxar amb el dipòsit buit i, reconec, un xic decebut; vaig donar el meu nom i telèfon de contacte a la treballadora i una estona més tard em va trucar per dir-me que m'assegurés que no m'havien carregat l'import (no, cap càrrec) i que ja havien resolt la incidència. Vaig agrair la trucada.

Un dels clients, veí d'un poble proper, deia que no tornaria mai més; l'altre era un passavolant i diria que ni tornarà ni se l'espera... Hores més tard vaig decidir tornar-hi: no pot ser que no vagi bé, bé que hi he vist altres dies d'altres cotxes posar gasolina... em vaig dir.

Quan vaig arribar de nou a la gasolinera hi havia un noi, que ja havia vist altres dies, que explicava als nous clients com funcionava el procés: primer la targeta del supermercat, cas de tenir-la, després la de crèdit, seleccionar el carburant, després l'import...

Li vaig explicar la meva primera mala experiència i el noi, una mica sorprès i coneixedor del problema informàtic del matí, em va agrair que malgrat tot hi hagués tornat. Vaig posar gasolina, oli en un llum!

En seré client habitual, com ho sóc, més ocasional, del supermercat que té al costat, doncs estan molt a prop de casa...

Serà la segona oportunitat que tindrà Jordi Sànchez, diputat empresonat i de nou candidat a ser investit president de la Generalitat, la bona? Qui no es mereix una segona oportunitat?

Espanya 1 - Alemanya 1

El 26 d'abril de 1937 la Legió Còndor, nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l'alemanya nazi va posar a disposició del general colpista Francisco Franco, va bombardejar Gernika; pels alemanys nazis allò van ser com unes pràctiques pel que vindria després, la Segona Guerra Mundial...

Quasi tres anys més tard, el 23 d'octubre de 1940, el ja dictador Francisco Franco i Adolf Hitler van trobar-se a l'estació de tren de la localitat francesa d'Hendaia, una trobada que no va ser del tot reeixida però que ens va deixar per a la història la imatge de dos terribles dictadors junts, principals responsables (tot i que no únics) dels grans mals i desastres humanitaris europeus i mundials de la primera meitat del segle XX.

Aleshores els alemanys nazis ja havien detingut el president Lluís Companys a França i lliurat als franquistes espanyols, que el van afusellar la matinada del 15 d'octubre del 1940, pocs dies abans de la trobada d'Hendaia.

Així d'amistoses, cordials i col·laboradores eren les relacions entre l'espanya franquista i l'alemanya nazi als anys trenta i quaranta del segle passat, una col·laboració necessària per imposar el feixisme a Europa.

Espanya i Alemanya, avui dues democràcies parlamentàries consolidades (m'agradaria pensar sobretot en el cas d'Espanya), s'han guarit del feixisme de formes diferents; mentre que a Alemanya el nazisme va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial i jutjat posteriorment a Espanya el franquisme va ser tolerat fins a la mort del dictador i va sobreviure, com un llop amb pell de xai entre el ramat, a la transició espanyola.

La internacionalització del procés independentista català ha situat a Alemanya en el tauler de la disputa política i judicial que lliuren els governs (cessat) de Catalunya i (cada vegada més agònic) d'Espanya, un conflicte que inevitablement arrossega als estats i governs afectats (Bèlgica, Escòcia, Alemanys...) a prendre part, ni que sigui per no dir res...

Fins ara la justícia alemanya no ha vist violència, i per tant tampoc la rebel·lió relatada pel jutge Llarena en la seva Euro Ordre; el contrast entre la lectura dels fets de la justícia alemanya i l'espanyola deixa aquesta segona, de moment, en evidència, i evidencia que el relat judicial espanyol està sobredimensionat.

Aquest revés judicial, que a banda de la llibertat (per bé que provisional i sota fiança) ha donat (encara) més ales al cessat president Puigdemont i a la seva causa personal i política (si és que es poden separar), també fa créixer el convenciment que el comportament de l'estat espanyol s'assembla molt al de l'estat autàrquic franquista, quan semblava que l'única llei, i per tant l'única justícia, vàlida era l'espanyola.

Fa anys que el president Mariano Rajoy s'espolsa la responsabilitat d'afrontar políticament el conflicte amb Catalunya; l'escut de la justícia li ha donat recorregut fins ara, fins que la justícia europea li qüestiona les acusacions i el relat, ara que, cada vegada amb més exigència, els estats i els governs europeus li reclamen una solució política, doncs és evident que el problema català ja no és, només, un problema de caràcter intern.

La justícia alemanya es resisteix a lliurar al cessat president Puigdemont a l'espanyola; eliminar-los esportivament a la Copa Davis ha estat l'únic consol que els més desconsolats han trobat: Espanya guanya en tennis, Alemanya en justícia! 

Espanya 1 - Alemanya 1, sembla un empat però sabem que no ho és...

Rajoy brilla en la grisor...

Mariano Rajoy és tot un personatge! Segurament és més llest que intel·ligent i als qui no som espacialment ni una cosa ni l'altra ens fa dubtar de si aquest aire despistat i aquesta habilitat per les seves frases cèlebres són de sèrie o impostats, part del personatge.

Reconec que encara em sorprèn que un polític aparentment gris i planer hagi arribat tan amunt, tot i que possiblement aquesta seva grisor, aquest "millor no fer (o deixar fer) que equivocar-se" és el que l'ha dut a cultivar més encerts que errors, i això que els errors han estat i són notables i evidents! Ell, però, en la seva grisor els hi deu restar importància (allò de minimitzar-los), i de moment malament no li va.

Mariano Rajoy no és un home d'acció, de prendre la iniciativa, un líder a l'estil clàssic del mascle alfa; ell exerceix un altre estil de lideratge, ell és més de delegar (i espolsar-se la responsabilitat) i el personatge fa que ens creiem que ho fa sobretot per mandra i desídia, que potser també, però segurament ho fa per seguir nedant sense mullar-se. El conflicte polític amb Catalunya n'és un bon exemple: primer "judicialitza" la política per després polititzar la justícia i ell fa com si no anés amb ell....

Amb Catalunya el president del govern espanyol Mariano Rajoy se'n renta les mans, amb la seva inhibició a l'hora de fer front a la solució política i amb la delegació de qualsevol resolució sobre el conflicte en l'àmbit judicial s'allunya no només del conflicte, també de la seva ona expansiva tot i que aquesta és impossible que no l'acabi afectant; possiblement ell ho sap i ho pateix amb els pressupostos que necessita aprovar, però també sap que els danys són diferents si el sisme et sorprèn estant a l'epicentre que estant més lluny.

Mentre Rajoy deixa que la justícia (li) vagi fent (la) feina ell segueix caminant amb aquest pas inquiet que marca quan vesteix xandall, en direcció enlloc, certament, i com el supervivent que és fent l'orni amb la corrupció del seu partit i exigint a un desmillorat i (quasi) desaparegut PSOE que per raó d'estat i pel 155 li cedeixi cinc diputats per salvar-li el cul, i el coll dels pressupostos. Fins i tot aquí se'n renta les mans, si no s'aproven la culpa serà del PSOE, a banda dels nacionalistes catalans per condicionar amb la seva dèria independentista els bascos...

Que un tribunal alemany diu que res de rebel·lió ni de violència? Que la presidenta de la Comunitat de Madrid va obtenir un Màster de forma irregular? Mariano Rajoy segueix oferint-nos aquest fad i gris somriure seu, gris no només per la coloració de la seva barba, ja m'enteneu...


Mariano Rajoy, més que en la foscor, brilla en la grisor; ves que el seu principal defecte no sigui també la seva principal virtut!

Minuts Musicals de desamor amb "Babe I'm Gonna Leave You"

En les relacions de parella a vegades s'arriba en aquell punt en que un dels dos diu que necessita més espai! Uf, perill! Generalment arribar a aquest punt no és un bon símptoma per a la continuïtat de la parella, sol ser el preludi de la separació.

Això de més espai a vegades s'interpreta com una manera encoberta d'obrir la relació, de permetre's flirtejar i anar fins i tot més enllà, bo i entenent que la relació constreny, ofega...

Quelcom semblant és el que expressen dues estrofes d'una cançó de Led Zeppelin, "Babe I'm Gonna Leave You" quan diu "I ain't jokin' woman, I got to ramble" o "I know I never never never never never gonna leave your babe / But I got to go away from this place".

Està clar, però, que des del mateix títol la cançó ja avisa, "nena, et deixaré" (o nen, ja que la cançó de Led Zeppelin és una versió de l'original, de la cantant nord americana de folk Anne Bredon) i fins i tot diu quan la (o el) deixarà des de les primeres estrofes.

Si el misteriós amant de Penélope li va prometre tornar "antes que de los sauces caigan las hojas" aquí el termini per finar la relació és just a l'estiu:

"I'll leave you when the summertime
Leave you when the summer comes a rollin'
Leave you when the summer comes along."

Lleig, molt lleig això de demanar més espai precisament cares a l'estiu encara que sigui, com rebla la cançó de Led Zeppelin, per tornar a casa...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: somiar

Somiar és gratis, és cert, però els somnis no ho són!

Somiar és gratis, tots ho fem vulguem o no i els somnis tenen, diuen els experts, una funció reparadora. Però l'expressió no es refereix als somnis onírics sinó als que tenim desperts; somiar despert també és gratis, n'hi ha prou en fer volar la imaginació...

Aquesta setmana recordem, en l'efemèride del 50è aniversari del seu assassinat, l'activista pels drets dels negres i Premi Nobel de la Pau Martin Luther King; el recordem a ell, recordem la seva lluita i sobretot el seu principal llegat: un somni, el seu somni!

Avui, cinquanta anys després del seu assassinat, el seu somni lamentablement continua vigent doncs el malson de la desigualtat i el racisme es segueix cobrant vides arreu del món en general i als Estats Units en particular; els somnis no són gratis quan hi ha qui en paga el preu amb la vida...

Els somnis no són gratis i no obstant, obstinadament, seguirem somiant...

Somiar:

[s. XIV; del ll. somniare, íd., der. de somnium 'somni']

[®canviar ] v 1 intr 1 Tenir un somni o somnis. Fa dies que somio cada nit: abans no somiava mai.

2 semblar-li (a algú) que somia Trobar-se veient o sentint coses inesperables, increïbles.

3 somiar despert (o simplement somiar) Imaginar-se coses que no poden ésser, donar com a cert o com a realitzable el que no és o bé és de quasi impossible realització, discórrer fantàsticament. I tu et penses que ell es desprendrà del que més estima per donar-nos-ho a nosaltres? Tu somies, noi.

2 tr 1 Veure en somni alguna cosa. He somiat que queia daltabaix d'un balcó. Tu em vas dir que ho pagaries o ho he somiat?

2 Imaginar com a possible o realitzable alguna cosa que no és d'esperar, que és de molt difícil realització. Qui hauria mai somiat de trobar-te aquí? Que ell et concedeixi això, ni ho somiïs. Somiava poder tenir una caseta vora la mar. Qui té fam somia pa.

3 somiar truites Fer-se il·lusions.

so_mi_ar.

Com a les millors famílies...

En les famílies reials, més que en cap altres, els gestos són molt importants, les formes són tant o més importants que el fons, ja sabem, allò del protocol, les salutacions i tota la teatralitat que els hi aporta l'aparent distinció i noblesa.

És per això que quan els gestos són grotescs, o encara pitjor, ordinaris com els d'una família qualsevol, quan els membres d'una família reial perden les formes salta la polèmica i es desfermen tota mena d'especulacions, les mateixes que els mateixos gestos posen en evidència en les famílies de la plebs.

Va sorprendre ja fa uns anys quan l'aleshores princesa Letízia va recriminar al príncep Felip que la volgués interrompre etzibant-li, afectuosament però decidida, aquell "déjame terminar..." que tanta tinta va fer córrer; qui mana callar a un príncep, al futur rei?

Més greu ha estat ara aquesta aspresa mal dissimulada entre la reina Letízia i l'emèrita reina Sofia, la seva sogra i àvia de les seves filles, una escena en la que es palpa la tensió i el pecat de la qual no és la tensió, sinó que aquesta es manifesti en públic.

En fi, què us he d'explicar a la majoria de vosaltres, res que no passi a les millors famílies, ni a les pitjors! Si hi ha desavinences i tensió entre partits independentistes, com no n'hi haurà entre Borbons?

Sense peces de recanvi

No era la primera vegada que ho sentia, que tenia aquella estranya sensació; una sensació, no per coneguda (aleshores no reconeguda), quasi antinatural.

Era una sensació reviscuda i des del primer moment m'inquietava no saber identificar quan l'havia tingut per primera vegada, tampoc (resignadament) quan l'última.

En un primer moment no vaig notar res per efecte de l'anestèsia, res més enllà d'una anguniosa sensació de suro dins la boca, de tenir la galta i la llengua de suro, de sentir la necessitat d'emmirallar-me per confirmar que la cara no s'havia deformat per moments, com em semblava sentir. En un primer moment no vaig notar res a causa de l'anestèsia i quan el seu efecte es va esvair  no vaig notar res pel previsible dolor, que m'impedia passar-hi la llengua; el dolor de la ferida oberta, una ferida sagnant causada per la inevitable (?) i dolorosa extracció.

Mitigat el dolor a base de calmants els punts cosits a la geniva transvestien la naturalitat d'aquella sensació, però quan me'ls van treure i vaig passejar la llengua per sobre la geniva nua aquella sensació em va transportar dolorosament a la meva infantesa. Dolorós no va ser el record, sinó el despertar d'aquella trinxera oberta dins la meva boca!

No va ser fins unes hores després que vaig saber identificar aquella curiosa sensació, aquella geniva viva i nua de dentició que de petit, com tots vosaltres, havia notat a cada reposició de les dents de llet.

Aleshores aquell desdentegat somriure feia gràcia a propis i estranys i estava carregat d'il·lusions, amb el cerimonial de la dent sota el coixí i el petit i esperat detall del ratolí de les dents.

Ara ja no hi ha ni ratolí ni àngels de les dents i aquestes, extirpades, van directament a la paperera (de la història?, no) dels residus orgànics de la consulta del dentista; ara ja no hi ha dents naturals que puguin omplir el buit i la pròtesi esdevé imperativa, en pro de la pròpia salut bucodental i de la generositat del meu somriure.

D'aquí unes setmanes la ceràmica de les corones dentals s'afegirà a les lents intraoculars, que al seu dia van substituir els meus cristal·lins de sèrie, com a elements no orgànics ni naturals que formen part de mi.

Vivim atrapats en cossos que es desgasten i amb components i materials que no sempre tenen peces de recanvi; vivim en el nostre cos i de fet aquest és vida, part de la nostra vida, doncs és a través seu que la vivim; vull dir que no concebo, ara per ara, que puguem fer-ho fora d'aquesta carcassa que ens dóna, a banda de vida, singularitat.

Una cosa és canviar una dent, un cristal·lí o fins i tot tenir unes pròtesis per extremitats, però no sé qui serem, ni què serem, quan puguem viure dins un cos etern, que no es desgasti; possiblement aleshores deixarem de ser humans per ser una altra cosa, no necessàriament millor. En un cos etern i sense desgast què en seria d'un record com el que em va retornar amb aquesta darrera extracció?

Afortunadament no ho viuré ni ho veuré tot i que el meu futur el tinc confiat plenament a la ciència...

Puigdemont eclipsa Junqueras

Carles Puigdemont gaudeix encara avui de l'aura de president, per cessat que estigui. I no em refereixo només a la legitimitat que molts dins de Catalunya i fora d'Espanya li donen, també a la projecció que la seva presidència ha tingut i encara té (i creixent) a nivell internacional.

Estratègicament l'exili al president Puigdemont l'ha beneficiat molt més que la presó preventiva al també cessat vicepresident Junqueras; aquests darrers mesos Oriol Junqueras no només ha estat tancat i amb la llibertat d'expressió condicionada, sobretot ha estat eclipsat, més enllà del seu empresonament, per l'aura presidencial que Puigdemont projecta i fins i tot fa més gran.

Carles Puigdemont, amb la seva condició de president legítim i amb el seu exili, ha esdevingut, agradi o no a propis i estranys, el símbol del procés, ningú com ell el personifica tant i tan bé. Sí, Oriol Junqueras és el vicepresident cessat però qui se'n recorda Pirineus enllà?

Em sabríeu dir el nom del vicepresident dels Estats Units, de França o d'Alemanya? I el d'un estat dels Estats Units, una regió de França o un land alemany? Jo tampoc! Doncs per la resta del món això és Junqueras, un nom que (quasi) ningú (re)coneix i que quan es coneix és sempre a l'ombra del president Puigdemont.

L'aura internacional del president Puigdemont també l'ha afavorit a nivell local, dins de Catalunya i en especial, naturalment, dins l'independentisme; la mateixa CUP que va llençar el president Mas a la paperera de la història està disposada ara a engrandir (encara) més el lloc que la història li reserva al president Puigdemont, fent de la seva investidura quasi l'única condició perquè els cupaires donin el seu sí!

Puigdemont eclipsa Junqueras (Mas el va saber frenar, recordeu?), aquest també és part del problema, possiblement no el més important però quelcom que, tard o d'hora, caldrà resoldre.

Twitter 280, doble o res?

A l'ocell de Twitter se li ha fet petita la gàbia!

Fins ara 140 era la xifra clau, també màgica, de Twitter: els 140 caràcters que com a màxim, espais inclosos, ens permetien piular quelcom, piular al món!

Aquesta limitació de caràcters ha estat precisament una de les claus del seu èxit, potenciant en els usuaris la capacitat de síntesi i concreció, fent de cada piulada una mena de pastilla concentrada de caldo, unes amb més substància que d'altres, val a dir...

De fet al principi en els 140 caràcters també s'hi comptaven els dels enllaços i les mencions, pel que a vegades era tota una odissea publicar una frase amb sentit, amb tots els seus components, subjecte i predicat. Amb el temps Twitter va descomptar dels 140 caràcters aquests elements (enllaços i mencions) per a facilitar la vida dels piuladors empedreïts, també per a promoure la publicació d'imatges (que a l'inici esdevenien enllaços) i fomentar la interacció entre usuaris amb les mencions.

Els 140 caràcters de Twitter definien aquesta eina social dins les anomenades de "micro-blogging", és a dir, les que permetien publicar a mode de blog (o bloc) textos curts, més que curts micro textos. Aquest caràcter micro els diferenciava d'altres eines i xarxes socials sense limitació de caràcters, com Facebook, alhora que resultava altament atractiu com a canal d'informació (especialment pels mitjans de comunicació) pel llançament de titulars a mode de piulada. La immediatesa, aquest "ara i aquí" tan propi de Twitter, també hi va contribuir i avui Twitter és l'eina social de referència per a copsar el que passa al món. Al mateix temps, però, Twitter també s'ha convertit en una mena de realitat paral·lela, no sempre ajustada a la real, o analògica...

L'ocellet de Twitter al llarg d'aquests més de deu anys de vida també ha anat mirant de reüll el que va passant al seu voltant, especialment amb les altres eines i xarxes socials i ha vist néixer i créixer serveis de missatgeria com WhatsApp o xarxes socials com Instagram, ambdues avui a mans del competidor Facebook. Com totes les eines i xarxes socials Twitter ha anat evolucionant i la darrera revolució ha estat doblar el nombre de caràcters amb els que permet piular: dels 140 als 280 caràcters!

Ara són 280 els caràcters que Twitter ens deixa per piular, decisió que no ha estat ben rebuda per tots els usuaris, molts sempre reactius als canvis. Amb aquest canvi perd una mica la seva essència, la brevetat, tot i que Twitter va justificar la decisió argumentant que en la prova que havien fet la majoria d'usuaris no utilitzaven, en les seves piulades, la totalitat dels 280 caràcters disponibles.

Sense dubtar de Twitter em temo que això només serà al principi, ja que ens solem comportar com els líquids i els gasos: tenim tendència a ocupar tot l'espai disponible. Diu la frase cèlebre que “allò bo, si és breu, és el doble de bo”; la frase segueix dient, si fa o no fa,  que “allò dolent, si és poca cosa, no és tan dolent”. Doble o res? Twitter finalment ha optat per doblar els caràcters, no tinc clar que nosaltres sabem doblar, sempre, la qualitat... Ja ho deia la meva àvia: “totes les masses piquen”; vés que els 280 caràcters no siguin massa per Twitter!

A l'ocellet se li ha fet petita la gàbia, i en comptes de deixar-lo en llibertat li hem fet la gàbia més gran, el doble de gran.

Article publicat al número 99 de la revista Parlem de Sarrià.