dimarts, 12 d’abril del 2016

L'esperit de Juanito


Astèrix i Obèlix s'encomanaven, en les seves reiterades pugnes contra els romans (estan bojos aquests romans!) a Belenus i a Tutatis, déus de la mitologia celta; és clar que els intrèpids gals en feien prou amb la poció màgica de Panoràmix per saldar amb victòria totes i cada una de les batalles lliurades contra els soferts romans que assetjaven el seu llogaret...

Fa dies que jugadors i seguidors del Real Madrid s'encomanen a l'esperit de Juanito per vèncer amb claredat el Wolfsburg i remuntar l'eliminatòria dels quarts de final de la Lliga de Campions d'Europa que de moment tenen complicada, després de perdre contra els alemanys a domicili per dos a zero.

Just després de la derrota de la setmana passada, i amb les primeres invocacions a l'esperit de Juanito, el seu fill, Roberto, no es va poder contenir i va piular: "Dejad a mi padre tranquilo, cada vez q le mencionan para remontar palmamos"

No li falta raó al fill de Juanito en les dues coses que diu: que deixin descansar en pau al seu pare, i que l'esperit sembla haver perdut efectivitat darrerament!

El fill de Juanito, però, dies més tard donava les claus per tal que el Real Madrid pogués superar el Wolfsburg en dues piulades més:
  • "Incluso con el 4-0 de hoy, el Eibar me parece más competitivo que el Wolfsburgo. No tengo ninguna duda para el partido del martes."
  • "Para ser campeón, tienes q creer en ti mismo cuando nadie lo hará. 2 días para eliminar al  Wolfsburgo."
És a dir, més creure en les pròpies possibilitats que encomanar-se en esperits esbravats!

Haver-se d'encomanar a l'esperit de Juanito és símptoma que quelcom no s'ha fet bé abans, doncs l'esperit de Juanito pel Real Madrid és l'equivalent al que representa el gol d'Iniesta a Stamford Brigde pel Barça: l'èpica d'una remuntada, el no rendir-se mai...

Els irreductibles gals sempre acabaven les seves aventures celebrant un gran festí al voltant del foc; aquest vespre sabrem si en el festí d'avui és castís o germà... I deixem per demà el que celebraran el Barça o l'Atlético de Madrid, que això ja serà una altra història! Ai, ai ai...

dilluns, 11 d’abril del 2016

Pink Floyd (1994), The Other Side (2016)


El dimecres 27 de juliol de 1994 vaig anar per primera vegada, i de moment única, a Barcelona en moto! No vaig anar-hi des de Girona sinó des de Pineda de Mar, on treballava tot el juliol en un casal d'estiu i m'hi estava de dilluns a divendres, dormint en una pensió.

Els dilluns sortia d'hora de Girona i a cavall de la meva Vespa 200 blanca enfilava la N-II cap a Pineda de Mar; anava directament a l'escola d'educació especial on treballava de monitor i acabada la jornada aparcava la moto a casa d'un mestre de l'escola i me n'anava a la pensió; la resta de dies aprofitava el transport escolar per anar i tornar de treballar i els divendres a la tarda tornava a Girona a cavall de la meva Vespa 200 blanca! Així ho vaig fer durant 4 setmanes, marxant dilluns i tornant divendres, sentint-me quelcom més que un motorista, talment com si sortís de la pel·lícula Quadrophenia!

El dimecres 27 de juliol de 1994, però, tenia una cita molt especial: concert de Pink Floyd a l'Estadi Olímpic de Barcelona! No hi anava sol sinó amb dos amics que venien de Girona, però jo aquells dies era a Pineda de Mar i l'única opció per anar al concert i tornar a Pineda de Mar era anar-hi en moto! L'anada va ser tota una aventura, ben bé un repte! La tornada la recordo llarga i cansada, no només per l'hora, també per la intensitat de les hores viscudes!

El concert va ser memorable! Ja sé que als 20 anys hom pot tenir tendència a mitificar, però és que els que tenia al davant, el que escoltava en viu i en directe, eren uns autèntics mites: Pink Floyd! Encara tinc l'entrada del concert, com conservo encara la dels Dire Straits del 1992 o la dels Rolling Stones del 1989...

L'entrada que no guardaré, en canvi, és la del concert de la banda The Other Side del passat divendres 8 d'abril; els temps han canviat i les entrades avui s'imprimeixen a casa en fulls de paper normal, millor en escala de negres, doncs l'únic que compta és el codi de barres.

No guardaré l'entrada (diria que ja la vaig llençar per reciclar) però en canvi sí en guardaré un bon record del concert, de l'espectacle, d'aquest grup menorquí que fa un més que notable tribut als Pink Floyd i a la seva música.

Vaig anar al concert amb un bon amic, un dels dos amb qui també vaig compartir en viu i en directe el concert de Pink Floyd de 1994; a més ell és un gran fan i seguidor de la música de Pink Floyd i al principi no les tenia totes, però com jo també va sortir molt content i satisfet per les quasi tres hores de música de Pink Floyd que The Other Side ens van servir i brindar amb molta solvència!

Del concert de l'altre dia només em va saber greu una cosa: que l'altre amic no ens pogués acompanyar; just aquell mateix matí va tornar a Leeds, on viu, però ni que encara tingués la meva Vespa 200 blanca el podria haver anat a buscar! Vam enviar-li una fotografia i un missatge de veu amb els primers acords de Wish You Were Here... A vegades una imatge val més que mil paraules, i amb música, ni que sigui tan sols amb quatre acords, no cal dir res més!

dissabte, 9 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Terence Trent D'Arby i "Sign Your Name"


Avui Terence Trent D'Arby ja no és Terence Trent D'Arby, però "Sign Your Name" continua essent, possiblement, el major, que no únic, dels seus èxits!

És clar que Terence Trent D'Arby va ser, durant anys, el nom artístic de Terence Trent Howard, músic de soul novayorquès que amb "Sign Your Name" semblava que havia arribat per quedar-se, però anys més tard va marxar: "Terence Trent D'Arby estava mort... va veure el seu patiment i va tenir una mort noble. Després d'un intens dolor vaig meditar per un nou esperit, una nova voluntat, una nova identitat".

La nova identitat va ser Sananda Maitreya, que no va ser un nou nom artístic sinó un nou nom real, adoptat oficialment a finals de 2001 després d'una crisi personal... El seu, doncs, no és un cas com el de Jaume Sisa / Ricardo Solfa, és quelcom un xic més complex...

Curiosament el videoclip de la cançó d'avui comença amb un premonitori "au revoir Terence"... tot i que en el cas d'aquesta cançó d'amor la trama pren altres viaranys: "Sign your name across my heart / I want you to be my baby".

Feia molts anys que no escoltava la cançó, tants que fins i tot la meva memòria ja havia matat Terence Trent D'Arby i les seves trenes...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 8 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: el pont


De petit, i no tan petit, era molt fan de les faules d'Isop i De la Fontaine, d'aquestes petites històries molt animals que retraten, d'una manera molt gràfica i simple, si voleu, la complexitat de la condició humana.

Aquest curtmetratge de Ting Chian Tey és, amb els seus menys de tres minuts, una autèntica faula!

Que de què va el vídeo? Doncs de com fer espai als altres, quelcom molt d'actualitat a Europa, no?

La frase final de la faula podeu afegir-la vosaltres mateixos!

Bridge from Ting on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 7 d’abril del 2016

Twitter il·limitat: 10.000 caràcters?


Si avui veiéssim passar l’ocellet de Twitter per davant de casa nostra és molt probable que observéssim que el seu vol és més aviat erràtic, sense una direcció clara i definida. Sí, Twitter no viu el seu millor moment i per resoldre’l no sembla prendre, tampoc, les millors decisions. I tot això a les portes d’un any important, el 2016, en què l’ocellet celebrarà els seus 10 anys!

Els símptomes del mal moment de Twitter es poden explicar, entre d’altres, amb aquests tres factors:
- Una crisi institucional amb canvis de directius.
- Caiguda de les accions a la borsa de la companyia.
- Estancament dels usuaris registrats.

Possiblement el que més preocupa és l’estancament d’usuaris actius registrats, uns 320 milions, xifra realment important però que s’ha vist superada, per exemple, pels més de 400 milions d’usuaris que té Instagram, aplicació propietat, no ho oblidem, de Facebook. No créixer és quasi tan greu com perdre usuaris, ja que mostra les dificultats de generar noves altes, que països emergents o usuaris joves facin augmentar el nombre d’usuaris registrats.

Per tal de redreçar el vol Twitter ha pres decisions importants darrerament i s’especula que en pot prendre més els propers mesos.

Una de les decisions que ha pres té a veure amb la seva estratègia de vídeo amb Periscope, aplicació que permet la retransmissió en directe (“streaming”) a través de dispositius mòbils de qualsevol esdeveniment: podem gravar-nos nosaltres mateixos. Pensada inicialment com una aplicació independent de Twitter, tot i que és de la seva propietat, ara ja es poden accedir a les retransmissions de Persicope sense abandonar Twitter, des de Twitter mateix.

Una altra novetat, rebuda amb disparitat d’opinions, ha estat el canvi d’algoritme que fa que en comptes de presentar les piulades en estricte ordre cronològic les presenti segons la seva popularitat, fet si voleu insignificant, però que “atempta” contra un dels principis fundacionals de Twitter i un dels seus grans actius: ser la xarxa social del temps real!

Però hi ha un altre pilar de Twitter, un element característic i fundacional, que també podria caure al 2016: la limitació dels 140 caràcters.

Jack Dorsey, cofundador i conseller delegat de Twitter, va publicar una imatge amb un text explicatiu de com podrien ser les noves piulades extenses de Twitter, de fins a 10.000 caràcters!

En aquest text Dorsey deia, entre d’altres coses, que “hem passat molt de temps observant el que els usuaris fan a Twitter i els veiem prendre captures de pantalla de text i piular-les. Però i si aquest text … fos realment text? Text en el qual es pogués buscar. Text que es pogués subratllar. Això suposaria més utilitat i potència”.

El sistema de publicació podria ser semblant al de les imatges, mostrant només els primers 140 caràcters i accedint a la piulada complerta clicant-la. Però no se’ns escapa que 10.000 caràcters són molts, moltíssims caràcters, potser massa i tot!

Veurem si finalment Twitter fa aquest pas llarg, i de gegant, de conseqüències imprevisibles, però és evident que Twitter necessita fer quelcom per aixecar el vol! Tal vegada, però, 10.000 caràcters siguin una càrrega massa pesada per volar!

Aquesta article té, títol inclòs, més de 3.500 caràcters: imagineu-vos fins arribar als 10.000 caràcters tot el que podria cabre en una sola piulada! Possiblement sí, excessiu!

Article publicat al número 93 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 6 d’abril del 2016

... i Brussel·les!


És dimarts, 22 de març per a ser més exactes, i si fa o no fa a l'hora prevista ja estem en ruta. Sintonitzo una emissora musical, d'aquestes que a aquelles hores fan un programa despertador, una barreja d'informació, humor i música; és la millor manera d'evitar la primera discussió dins el cotxe...

En Peyu ens fa riure a tots i la música ens distreu, tot i que agrada més a les meves filles que a mi; en un flash informatiu diuen que hi ha hagut una explosió en un aeroport de Brussel·les, sense donar gaires més detalls, doncs la notícia és recent i no hi ha més detalls, de moment, a detallar.

No puc evitar canviar el dial i sintonitzar una emissora generalista, que com totes a aquelles hores fa l'informatiu matinal; allà el titular és tan imprecís com breu és, aleshores, la notícia: es parla només d'una explosió, sense fer més conjectures.

Salto de nou al programa despertador de l'emissora musical i automàticament quan parlen de víctimes llavors sí, ja no hi ha pau familiar dins el cotxe que valgui, prenc el comandament dels dials i el salts, a partir d'aquell moment, seran entre els informatius de tres ràdios generalistes.

Durant el trajecte es van coneixent detalls i la notícia breu d'una explosió esdevé el tema central del dia i quasi monopilotza l'atenció informativa: múltiple atemptat a Brussel·les amb un nombre de víctimes que no fa més que créixer...

La notícia em produeix una barreja de ràbia i impotència, sensacions conegudes i reconegudes en anteriors atemptats: Madrid, Londres, París... I sí, també un cert temor, no per allà on anem ni pel que hi farem, sinó perquè és impossible saber quin serà el proper camp de batalla en el que es lliura aquesta guerra!

Anem col·leccionant dates fatídiques que esdevenen etiquetes: 11 de març, 7 de juliol, 13 de novembre, 22 de març... Anem col·leccionant fotos de perfils a les xarxes socials amb missatges de pau i d'esperança, fotos tenyides amb les banderes dels països atacats, fotos amb les que volem expressar el dolor que sentim... I sobretot anem col·leccionant interrogants: què hem fet malament, on ens hem equivocat i què caram passa perquè joves europeus explotin sembrant el terror, que és això el que fa precisament el terrorisme...

Ahir va ser Brussel·les i el pitjor no és no saber on serà demà, sinó tenir la certesa que hi haurà un demà, una nova data, qui sap si una nova bandera...

dimarts, 5 d’abril del 2016

Els papers de Panamà


No ha estat el sastre el que ha cantat sinó els papers de Panamà, un vessament, més que una filtració, d'abast mundial que m'ha obligat a interessar-me pel terme "offshore"; abans de conèixer-lo, us asseguro, era més feliç! És com la trampa que es fa després de fer la llei!, és una rebolcada amb l'evasió d'impostos, una mena de flirteig amb la presumpta corrupció, sinó corrupció directament!

Aquesta descomunal filtració de documents compromesos cauen com una llosa sobre els qui hi apareixen, que bé sabran defensar-se i alguns ho han començat a fer, i també cauen com una llosa sobre la resta de mortals, sobre nosaltres, una pesada llosa d'indignació doncs evidencien una trista i cruel realitat: mentre els rics i poderosos mantenen els paradisos fiscals la classe mitjana treballadora, anhel de tot país, mantenim amb penes i treballs els països terrenals.

Ens va costar anys entendre que els problemes mediambientals del planeta es produïen, i produeixen, a escala local però tenien, i tenen, devastadors efectes globals, i vam haver d'encunyar el terme "glocalització" per entendre que les solucions havien de ser també locals per generar efectes globals; doncs el mateix passa amb la corrupció, amb el seu problema i amb la seva solució. La corrupció també és "glocal"!

Els papers de Panamà ens permeten calibrar la seva basta dimensió planetària, veure com el que predomina, més que la geografia, és l'estreta relació entre riquesa, poder polític i poder econòmic. Trist comprovar com de corcat i contaminat, podrit, està el sistema!

Una vegada més el periodisme fa el paper que li toca, el que esperem que faci, d'ull crític sense tenir el cul llogat, i colga la xarxa de papers, documents i arxius que pensen molt més que 2.600 Gb.

Ja voldrien els qui han sortit retratats que qui hagués cantat hagués estat el sastre de Panamà...

dilluns, 4 d’abril del 2016

Les 4 virtuts de la derrota del Barça contra el Real Madrid


El Barça no va poder tancar l'emotiu homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou amb una victòria contra el Real Madrid, ni tan sols va saber esgarrapar un empat. La derrota, per a més inri, trenca la ratxa de partits sense perdre del Barça, deixant-la en 39 partits consecutius sense conèixer la derrota, amb 32 victòries i 7 empats.

El Barça va perdre el partit bàsicament per tres factors, un per línia:  
  1. errors defensius, en especial dels dos laterals, Abla i Alves,  
  2. descontrol al mig del camp, en especial a partir del gol del Barça, 
  3. i desencert del trident., que van tornar de les respectives seleccions amb el punt de mira alterat i/o la pólvora mullada!
Al final el Real Madrid no va necessitar fer un gran partit per derrotar el Barça, en va fer prou amb el fluix partit del Barça, en especial a la segona part.

Fins aquí, però, les males notícies!
La derrota del Barça contra el Real Madrid també té, més enllà del disgust que produeix tota derrota, les seves virtuts; jo hi veig aquestes quatre:
 
1.- Toc d'atenció

Les victòries, i la ratxa del Barça n'és un gran exemple, aporten confiança i reforcen positivament el treball fet, però les derrotes també aporten aprenentatges, allò d'aprendre dels errors.

El futbol també és un joc d'errors i ahir Luis Enrique també s'hi va referir; ara que el Barça afronta el tram clau de la temporada, el que permet assolir o no els objectius, guanyar o perdre títols, aquesta derrota és un toc d'atenció, un avís, una manera de dir: ei, no us encanteu que encara no hem guanyat res aquest any!

La derrota exigeix al Barça tornar a minimitzar els errors, precisament el que va cometre contra en Real Madrid.

2.- Activa el màxim rival
Gareth Bale va publicar una imatge de la celebració de la victòria del seu equip, el Real Madrid, al Camp Nou contra el Barça. De la fotografia en destaca la imatge de Cristiano Ronaldo, tan sobredimensionat en gesticulació com en abdominals, eufòric en calçotets, com la resta de companys, per la victòria i, suposo, pel seu paper determinant (va marcar el gol de la victòria).

Fora de context la imatge podria semblar la de la celebració d'un títol més que la d'un partit, però és evident que pel Real Madrid el guanyat contra el Barça no era, ni és un partit qualsevol. Aquesta victòria els injecta moral per afrontar el tram definitiu de la temporada, en la que sobretot poden lluitar per un dels seus objectius: la onzena Lliga de Campions d'Europa.

El Real Madrid necessitava guanyar un partit contra un equip de primer nivell, de nivell Champions, i aquesta victòria reforça l'entrenador i la plantilla. I què té de positiu això pel Barça? Doncs que reforça el primer punt, en especial si Barça i Real Madrid es troben en el que queda de Lliga de Campions d'Europa, naturalment si el Barça és capaç d'eliminar l'incòmode Atlético de Madrid! Sembla més fàcil, aparentment, que el Real Madrid passi eliminatòria contra el Wolfsburg...
 
3.-
Atlético de Madrid
Dimarts el Barça juga un importantíssim partit de la Lliga de Campions contra l'Atlético de Madrid, partit que dóna poc recorregut informatiu a la derrota contra el Real Madrid.

Lla proximitat d'un partit important obliga al Barça a focalitzar-se més en el proper partit i corregir els errors que a llepar-se les ferides, cas que n'hi hagi, de la derrota contra els blancs.

Naturalment hagués preferit una victòria, fins i tot un empat del Barça contra en Real Madrid, però ara que la derrota ja és un fet assumim-la, digerim-la i seguim focalitzats amb els nostres objectius, que els tenim més vius i més a l'abast que ningú més!

4.- Tot està per fer i tot és possible
Aquesta temporada el Barça ja ha guanyat la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs i té a l'abast els tres títols importants: Copa del Rei, Lliga de Campions i Lliga espanyola!

Aquesta derrota no posa en risc, avui per avui, cap d'aquests tres títols, tampoc en el cas de la Lliga espanyola malgrat els seus màxims rivals i perseguidors li han retallat tres punts cada un.

El coixí de punts d'avantatge que el Barça tenia, i té encara, li permeten seguir afrontant el torneig de la regularitat amb solvència, sempre que mantingui la seva regularitat.

Qui no firmaria estar a set jornades pel final a 6 punts de l'Atlético i 7 del Real Madrid havent jugat ja amb ells i amb el gol "average" a favor?

És clar que les circumstàncies marquen els estats d'ànim, i ara sembla que el Real Madrid s'enganxa a la lluita pel títol... Imaginem però si les circumstàncies haguessin estat unes altres, per exemple aquestes:

Imaginem que abans del partit el Barça estigués 4 punts per sobre el Real Madrid i que el Barça hagués guanyat i avui estigués a 7 punts de distància a set jornades pel final; els titulars dels diaris dirien, si fa o no fa, lliga sentenciada!

La derrota contra el Real Madrid pot resultar positiva si té l'efecte de toc d'atenció, no evidentment si enfonsa depressivament l'equip; avui la fotografia és la del Real Madrid celebrant la victòria al Camp Nou, però la fotografia històrica de veritat serà la de l'equip que guanyi la Lliga espanyola, i avui per avui és el Barça qui segueix essent el màxim favorit!

Bé que es pot perdre un partit i no obstant guanyar la Lliga, no?

dissabte, 2 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Tammy Wynette i "Stand by Your Man"


Als anys noranta del segle passat Hillary Clinton, abans de ser "primera dama", avui possible candidata i qui sap si presidenta dels Estats Units, es va enganxar els dits amb aquesta cançó fent unes declaracions en les que afirmava que ella no era una doneta als peus del seu home com Tammy Wynette, jugant amb el títol de la cançó; això és el que va dir Hillary Clinton en l'entrevista: "I wasn't some little woman 'standing by my man' like Tammy Wynette".

Aquestes declaracions no li van estalviar nombroses crítiques, no només per l'atac directe a la cantant Tammy Waynette, també perquè la cançó a la que es referia, "Stand by Your Man", és una de les grans cançons counttry i del so Nashville!

La cançó, publicada l'any 1968, també va rebre aleshores crítiques dels sectors feministes, doncs Tammy Waynette sembla dibuixar-hi una dona dòcil i servicial al servei del seu home, tot i que ella sempre l'havia defensat amb un missatge que la cançó també transmet: al capdavall ell només és un home ("'Cause after all he's just a man").

Polèmiques a banda la cançó és d'aquelles que sempre ens sonen per la seva gran popularitat, i en el meu cas també és d'aquelles que em transporten al concurs radiofònic Pasta Gansa de Mikimoto!

Com els homes al capdavall aquesta és només una cançó!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 1 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: Tandem


"Una pareja de jóvenes se encuentra en una dura situación económica a causa del boom inmobiliario. Ya no disponen de ingresos ni encuentran trabajo y las deudas están ahogándolos. Su amor y esperanza es lo único que los mantiene unidos, pero ¿será suficiente?"

Aquesta és la sinopsis del vídeo d'aquesta setmana, Tandem, un curtmetratge produït i dirigit per Leandro Alastuey i protagonitzat per Zaida Fornieles i Juan Frendsa que participa al VI Festival Iberoamericano de Cortometrajes ABC.es (FIBABC).

Del curtmetratge us agradarà la història, tristament costumista en els nostres dies, viu retrat de la realitat que viuen els joves, de les dificultats d'emancipar-se i construir un projecte de vida junts. Però del curtmetratge m'agradaria que paréssiu atenció a la música, que per moments tan sols és de fons, un fil de música que acompanya l'acció, per moments avança fins al primer pla.per embolcallar-la...

Que perquè us demano que pareu l'orella a la música? L'autor de la música és en Pau Canyigueral, un jove compositor i músic que també s'esforça i pedala de valent per fer avançar el seu tàndem particular... Bona feina Pau!

(si no visualitzeu bé el vídeo, cliqueu aquí per veure'l)




Bon divendres!