dijous, 15 de març de 2018

Quan Stephen Hawking m'inquietava...


De petit la imatge de Stephen Hawking m'inquietava, aquella inquietud un xic incòmode de no voler mirar i no obstant no poder-ho evitar, com quan camí de l'escola veia aquell autocar ple de persones amb discapacitat (aleshores les anomenàvem d'una manera més pejorativa...) que, ignorant jo, temia sense més motiu que el desconeixement.

Veure aquella evident discapacitat i voler-la entendre-la però no patir-la, mai patir-la!, i descobrir-hi amb el pas dels anys, en el cas de Stephen Hawking la ment d'un geni i no obstant no arribar-la entendre mai, tampoc ara... I aprendre, en el cas de les persones amb discapacitat com les de l'autobús, a eliminar el prefix dis- de l'equació.

Amb els anys he après a mirar la seva discapacitat fins a fer-la quasi invisible, integrant-la en la seva personalitat; com amb la resta de persones amb discapacitat quan coneixes la persona es normalitza la discapacitat, no desapareix però tampoc destaca.

Però amb els mateixos anys el que no he aconseguit és comprendre la seva alta capacitat, ja fa molts anys que no m'esforço (bé, tampoc és que m'hi hagi esforçat massa...) a entendre les seves teories, com la del tot; què voleu, si tampoc he entès ni entendré mai la de la relativitat! Aquí la discapacitat la tinc jo! Potser ara seria el moment, doncs si ell s'ha esmerçat a apropar-nos la ciència, bé em podria esmerçar un xic més jo mateix a apropar-m'hi...

Més enllà de la seva aportació a la ciència, aportació que em nego a valorar per raons òbvies, jo sobretot el recordaré per com va afrontar la seva discapacitat, les seves discapacitats fruit d'una malaltia degenerativa, esquivant les barreres en cas d'haver-n'hi (és evident que no les podia saltar!) i fent de l'humor un dels seus principals aliats, car ell també sabia que l'humor trenca moltes barreres físiques i mentals.

Per una mostra, un botó! 

 

DEP