dimecres, 7 de març de 2018

El 8M no faré vaga


Dijous no faré vaga i em temo que el problema (sí, tinc un problema) és que ningú espera que en faci, tampoc les dones que la motiven, les dones que la convoquen.

A diferència d'altres convocatòries de vaga per aquesta no em sento directament interpel·lat, car ningú m'insta a fer-ne, cap correu electrònic, cap missatge a les xarxes socials, ni tan sols cap piquet informatiu...

Al contrari, el que s'espera de mi és precisament que no faci vaga sinó que cobreixi els serveis mínims cas que afectin (que no) a la meva feina, i sobretot que m'ocupi de tot el que la meva parella (o companya, que no puc dir la meva dona, que no és meva sinó seva) deixarà de fer en relació a les qüestions domèstiques, de les que, a banda de la feina, també està cridada, ella sí, a fer vaga!

Entenc que la vaga feminista vol donar visibilitat a la massa vegades invisible feina que fan les dones en l'àmbit laboral i domèstic i en aquest sentit espero que la convocatòria tingui l'èxit que es persegueix.

I no puc evitar sentir un regust estrany, tampoc diria amarg, perquè sento que la de la igualtat és també la nostra lluita, la dels homes, per més esclaus que a vegades siguem de micro o macro masclismes, i m'hauria agradat sentir-me interpel·lat per aquesta vaga.

Més enllà d'aquesta minúscula circumstància em segueixo sentint interpel·lat per la lluita i encara en deute, reconec, per la causa...