dilluns, 26 de març del 2018

El (no) gest del PSC


No entenc perquè Junts per Catalunya i ERC van decidir avançar la sessió d'investidura sense tenir tancat un acord amb la CUP, per més pressió que sentissin del jutge Llarena. Quin objectiu perseguien? L'improbable decantament del vot de la CUP? Aportar més tensió a les compareixences dels encausats pel jutge Llarena, entre ells el tercer candidat a la investidura Jordi Turull?

Des de la perspectiva del procés independentista penso que es va gastar precipitadament una bala, ja que la investidura no només no va ser reeixida sinó que la sessió parlamentària va activar el compte enrere per la convocatòria automàtica d'unes noves eleccions.

Aquest error polític ha estat minimitzat i ha quedat sobrepassat per un error majúscul polític i jurídic (difícil esbrinar on acaba un i comença l'altre): l'empresonament preventiu de Turull, Rull, Romeva, Bassa i Forcadell. Quin disbarat, quanta ignomínia!

Sí, tampoc entenc aquests empresonaments, ni aquests ni els de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras; no hi ha proporcionalitat sinó la creació d'un relat sobredimensionat que es posa més al servei de la necessitat política del govern i l'estat espanyol, de la seva necessitat d'alliçonar els independentistes, que de les garanties i els drets dels encausats.

No ho entenc i sobretot, possiblement com a tu siguis o no independentista, m'indigna!

I finalment no entenc i em dol el posicionament del PSC; entenc i defenso que el PSC no sigui un partit independentista i per tant que com a tal pugni políticament la independència; també entenc, i d'aquí possiblement el mal, que avui per avui el PSC és un partit més condicionat (que mai) pel PSOE i més assetjat políticament per Ciudadanos, que està convertint el cinturó vermell en taronja. Em costa d'entendre i em dol que les bones paraules (m'agradaria pensar que sempre ben intencionades) de Miquel Iceta no es traduïssin en un gest de solidaritat i respecte vers els familiars dels presos polítics.

A les paraules de l'Iceta li va mancar el gest, un gest que li haguessin donat, a banda d'una major credibilitat, un major significat polític; un gest que hagués estat, sens dubte, el primer repunt d'una societat que necessitem cosir, d'un país i unes institucions que necessitem recuperar.

Tot el que Miquel Iceta va dir des del faristol del Parlament de Catalunya va quedar minimitzat pel seu no gest, amb el cul enganxat a la cadira... Una llàstima, una oportunitat perduda per posar la primera pedra d'un pont que també necessitem bastir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada