Els lletrats

Els lletrats del Parlament de Catalunya, i de les administracions en general, són com els bacteris: aparentment invisibles però, per bé i per mal i per més que a ull nuu no els puguem percebre, són totalment necessaris.

Són homes i dones de lleis, més que d'acció, que per això ja hi ha els polítics, i estan al seu servei i per extensió al nostre, per garantir, i si cal advertir, que els polítics regiran la seva acció sempre dins els marges de la legalitat vigent, sobre la que en principi no opinen, i que respecten i acaten escrupolosament.

Si observen que alguna acció d'algun o alguns polítics sobrepassa els marges de la legalitat la seva obligació i responsabilitat és advertir-los i fer evident que els ha informat, allò que diem "curar-se en salut"!

Hi ha dies però, com ahir al Parlament de Catalunya, que perden la invisibilitat i es fan presents, fins ara sempre i de moment sota una aparença plenament humana. I quan apareixen solen ser tan diligents com discrets i sempre, en exercici del seu càrrec, pulcrament educats en el tracte i correctes en les formes. Deu ser per això que jo, com possiblement també tu, dubto de la seva condició humana!

Ahir al Parlament van aparèixer per fer un advertiment en relació a la polèmica i controvertida disposició addicional 31 dels pressupostos 2017, que preveu l'assignació de recursos per a fer el referèndum o referèndum.

Després de deixar-ne constància (de l'advertiment: "esteu advertits, eh!") es van retirar de nou, tornant al seu estat natural d'invisibilitat, deixant als homes i dones d'acció, als polítics, seguir amb les seves disputes quotidianes, amb els seus estira i arronsa, amb el seu postureig parlamentari habitual, ahir potser una mica més agre...

Aquests dies pateixo per ells, pels lletrats, que pateixen en silenci les estrebades legals i jurídiques que obliga (?) el procés, una batalla de la que no en volen (no en poden!) formar part, que preferirien esquivar i que no poden defugir!

Per sort seva no seran seus els cadàvers polítics que aquesta pugna es seguirà cobrant; ells els veuen passar, ara d'un color ara d'un altre, treballant sense fer soroll i tan invisibles que aviat els tornarem a oblidar...