dimecres, 10 de juny del 2009

És un covard...


Està nerviós. Obre un calaix del moble del rebedor i arracona tot el què hi ha, papers, bolígrafs, claus velles i algunes fotografies soltes... En aquest calaix tampoc ho troba i obre el darrer, però res de res... Torna a la seva habitació i remena l’armari; busca al fons d’armari de les lleixes on hi desa els jerseis d’hivern i finalment troba el paquet de tabac. Per sort encara queden algunes cigarretes.

Fa més o menys un any i mig que havia començat a deixar de fumar i després de tornar-hi vàries vegades la seva dona va decidir llençar-li els paquets; però ell se n’havia comprat alguns i els amagava en diferents racons de casa seva. Ja no recordava ni si en quedaven o no...

Les mans li tremolen. Fa sortir una cigarreta del paquet i, amb els dits inquiets, se l’apropa als llavis. Vol anar a la cuina a buscar un encenedor però no s’hi atreveix; des que n’ha sortit no ha gosat entrar-hi de nou. La porta de la cuina està entreoberta, però només es veu una part de la taula i, al fons, la nevera. Hi passa per davant sense mirar i torna al rebedor. Buscant les cigarretes recorda haver-hi vist un encenedor; el troba i encén la cigarreta.

Fuma impulsivament, compulsivament; amb prou feines ha expirat el fum dels pulmons que ja torna a fer una calada curta i intensa, enfonsant les galtes. Camina amunt i avall per tot el pis, entra a les habitacions, al menjador, però no a la cuina, no pot entrar a a cuina, no s'atreveix a entrar a la cuina... camina desorientat, passadís amunt, passadís avall...

Fumar no el calma... Pren una altra cigarreta i l’encén. Sona el telèfon, però no l’agafa; no pot agafar-lo, no està en condicions de respondre... ella, pensa maliciosament, fins amb un punt de cínica rialla, tampoc... El timbre del telèfon li penetra afiladament dins l’oïda i li penetra al cervell com un fibló d'abella... el timbre del telèfon, repetitiu, insistent, estrident el trasbalsa. Desconnecta el telèfon i en un acte reflex gira la clau de la porta d’entrada a casa seva...

Sap que ha d’entrar a la cuina, però no té el valor per fer-ho. No sap com reaccionarà. El cor li segueix bategant amb força, repartint nerviosament la sang arreu del seu cos... Es dirigeix a la cuina i es planta davant la porta entreoberta. L’obre i es retroba amb el tràgic escenari que fa encara vint minuts ha deixat enrere... Ella està estirada a terra bocaterrosa; així l’ha deixat abans, per no veure-li la cara, per noo veure-li mai més la cara, per no mirar-la mai més a la cara. El seu cos encara desprèn escalfor, però ja no hi resta un bri de vida... Entra a la cuina i es recolza davant l’aigüera, donant-li l’esquena. No s’atreveix a mirar-la, allà estirada, tal i com l’ha deixat després de la darrera i, aquesta sí, definitiva pallissa... Li ha llevat la vida actuant reactivament, inflingint-li a ella el càstig que potser ell, pensa, mereixeria... Quan ha caigut, desplomada, ferida de mort, s’ha sentit alliberat i ha pensat que ja mai més l’hauria de suportar, ni a ella ni a les seves humiliacions... Però l’ha envaït un moment de pànic quan ha estat conscient que el seu rostre seria el darrer que ella veuria abans de morir... la seva darrera mirada no era de perdó, era d’orgull; amb el seu darrer esguard semblava voler-li dir: ara sí, finalment, ets un home!.

Es renta la cara. Torna al menjador i encén la tercera cigarreta. Li fa basarda sortir de casa i afrontar la realitat. Només veu una sortida, la fugida endavant... El vertigen es fa amo del seu ventre i li costa respirar; el problema no és ella, el problema no és que ella sigui morta, el problema, el seu gran problema és ell... Què diran ara de mi?. Com em miraran a la cara?. Em miraran a la cara els veïns, la família, els fills...? Està abatut. No pot, no vol, afrontar el què ja sent sobre seu... una pressió que l'oprimeix minut a minutm segon a segon, pensament a pensament... Només veu una sortida, la fugida endavant... És un covard... i tan valent que es creia i el veien els altres!.

Finalment troba la sortida, la fugida endavant... en una caiguda lliure des del sisè pis on, fins avui, tots dos vivien...


Es desperta just al moment de rebotar contra el sostre d’un cotxe aparcat i caure a terra malferit, però encara viu...
Es gira i sent la seva escalfor; ella està estirada al seu costat dormint plàcidament. L’abraça, li fa un petó al front i li xiuxiueja a cau d'orella: t’estimo...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada