Recordo de petit, quan anava a l'escola, la il·lusió que feia estrenar un estoig nou, d'aquells ben complets i farcits de llapis i retoladors de colors, goma d'esborrar i maquineta de fer punta i fins i tot amb regle, escaire, cartabó i transportador d'angles. Feien goig, aquells estoigs, que quan feies córrer la cremallera i els obries de bat a bat semblaven capses de bombons...
Amb els anys s'hi afegia, en un estoig a part, un artefacte encara més màgic: el compàs, primer d'aquells de mina incorporada i, ja a l'institut, els que hi havies de collar un retolador punta fina per a fer el dibuix tècnic.
Compàs, regle, escaire i cartabó són instruments que en el meu cas formen part del passat, i potser és per això que em fascina tant que un artista com en Jaume Busquet els utilitzi, amb gran traça i enginy, en el seu dia a dia per a les seves creacions, els seus dibuixos i vinyetes.
Dels seus dibuixos, del seu art, que també inclou poesia i microrelats, de la seva vida i de molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.
Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.
Divendres passat vaig tenir l'honor i el goig de presentar l'exposició d'acudits gràfics i il·lustracions geomètriques de l'artista Jaume Busquet al Centre Cívic Pont Major de Girona.
Aquest és el text que vaig llegir:
Es pot separar l'obra de l'artista?
Aquesta pregunta, que ens fem quan la reputació d'algun artista queda tacada pel motiu que sigui, possiblement està mal formulada, ja que (per a mi, jo ja em mullo d'entrada) és impossible separar l'obra de l'artista; en tot cas ens podríem preguntar si podem separar l'artista de la persona, i en aquest cas la resposta hauria de ser, com a mínim, que difícilment, podem separar l'artista de la persona, ja que cap de nosaltres tenim les diferents coses que som i representem estructurades de forma estanca, sinó més aviat en vasos comunicants.
Ho comento perquè, veient l'artista que tenim avui, en Jaume Busquet, em resulta impossible separar l'obre de l'artista, i l'artista de la persona. Intentaré explicar-me.
Jaume Busquet, nascut a la Jonquera, és una d'aquelles persones que ha viscut a cavall de Sarrià de Ter i el Pont Major, participant, en diferents èpoques i de diferent manera, a la vida social, cívica i cultural d'ambdós indrets, més units, que separats, pel Pont de l'Aigua.
Una bona mostra d'aquest viure amb un peu a Sarrià de Ter, l'altre a Pont Major, és, per exemple, la vinyeta que va publicar al número 4 de la revista Poble, de maig de 1980, publicació que s'editava conjuntament entre diferents associacions de Sarrià de Ter i de Pont Major, un dibuix en què ja copsem el seu traç geomètric i el seu humor tan característics.
La seva vena artística l'hi va venir de jove i inspirada per la literatura (és un àvid lector) i influïda per artistes com el pintor Joan Ponç, un dels fundadors del grup Dau al Set, moviment d'avantguarda inspirat en el surrealisme.
L'obra artística de Jaume Busquet, no només la que avui veiem en aquesta magnífica exposició, també la seva pintura, la seva poesia i els seus relats, en deixen evidència, en són una bona mostra.
És a dir, les experiències personals d'en Jaume Busquet inevitablement es traslladen al full en blanc i al llenç. Escriptor, avesat sobretot als microrelats, poeta o dibuixant, artista al capdavall, l'obra d'en Jaume Busquet beu del surrealisme i s'endinsa, com podreu veure en les seves il·lustracions, en l'absurd i en un cert esoterisme fantàstic, amanit sempre amb humor, un humor blanc, i no per això menys incisiu.
És clar que de la seva obra en va parlar, fa uns quants anys i amb major coneixement de causa, l'artista Lluís Bosch Martí: "Els dibuixos de Jaume Busquet no són simples il·lustracions, sinó recreacions personals actualitzades d'una persona que expressa el seu món intern, alhora que inquietuds existencials, somnis, malsons..."
Per acabar de presentar l'artista, m'agradaria compartir alguns dels seus microrelats, aquests escrits en castellà, en els que identificareu l'humor de les seves vinyetes:
- Hay un maniquí oculto dentro de mi traje.
- Cambio cerebro viejo por chistera de mago
AJEDREZ El peón soñaba con ser un alfil. El alfil soñaba con ser un caballo. El caballo quería ser una torre. La torre soñaba con ser la reina. La reina soñaba con ser el rey. El rey era el único que no soñaba. Cuando por fin comenzó la partida todas las piezas seguían siendo las mismas. Los únicos que sí lograron alcanzar su sueño fueron los dos jugadores. Uno se convirtió en agua y el otro en viento. Diez movimientos más tarde una intensa tormenta arrasó por completo el tablero.
Se pasó toda la noche intentando solucionar una complicada operación de álgebra. Cuando por fin lo consiguió y salió a la calle para despejarse, descubrió asombrado que las casas eran símbolos y el resto de los transeúntes un montón de ecuaciones con zapatos.
"Un montón de ecuaciones con zapatos..." Sospito que és així com ens veu, o interpreta, en Jaume Busquet, o si més no és així com dibuixa els seus personatges, en formes geomètriques que, ben segur, es podrien representar en equacions...
Es pot separar l'obra de l'artista? No, o com a mínim no fins que l'artista no travessi el Pont de l'Aigua i se'n torni a casa; per la qual cosa de moment, avui, gaudim de l'obra, i del seu artista!
De la presentació se n'ha fet aquest recull d'imatges i moments. L'exposició es pot visitar fins a finals d'octubre.
