Així comença... La primera pedra

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que aquests dies viu una mena de segona joventut: "La primera pedra" (Quaderns Crema, 1990) de Sergi Pàmies. 

"La primera pedra", juntament amb "L'instint" (Quaderns Crema, 1992) i "Sentimental" (Quaderns Crema, 1995), s'han reeditat de nou conjuntament en un llibre que les aplega totes tres (més un pròleg del mateix autor) sota el títol "Tres novel·les analògiques" (Quaderns Crema), títol que evoca com es van escriure aquestes tres novel·les: amb màquina d'escriure, abans de la irrupció del món digital d'internet i dels telèfons mòbils.

A casa tinc un exemplar de "La primera pedra" (també de "Sentimental"), un llibre que va comprar la meva mare el dia que el mateix Sergi Pàmies el va presentar a la Llibreria 22, un llunyà 11 de gener de 1991! El llibre, a més, conté una dedicatòria il·lustrada que el fa encara més especial.

Tal com s'escriu a la contraportada del llibre, ""La primera pedra" és la història d’un lampista que juga a futbol i és amant d’una dona casada, i que assumeix la seva condició de suplent no sols en l’àmbit esportiu, sinó també en el familiar, en el laboral i en el sentimental..."

"La primera pedra", de Sergi Pàmies, és un llibre que, en el seu pròleg, comença així...

- Te n'has d'anar - em sembla que m'ha dit.

He obert els ulls però la foscor era la mateixa que mentre dormia. Lentament, cada objecte s'ha presentat sota una llum tirant a afònica. Hola sostre. Hola coixí. Hola llençols. Sense girar-me, m'he incorporat. M'he olorat els dits de les mans: pudien. No exactament a suor, ni tampoc a dits; més aviat era com el resum aproximat, encara que fidel, del que havia passat feia una estona. Dret, m'he cordat els pantalons i he comprovat si duia les claus. Amb només tres gestos he aconseguit posar-me el jersei. M'he enorgullit d'haver batut el meu rècord - quatre gestos - i he jurat que, a la propera, ho havia de fer amb dos. L'he besat al melic però ella ha somrigut sense gaire entusiasme.

- Afanya't - ha dit. I jo he sortit.

El taxista no deixava fumar i dubtava que existís un carrer amb nom de tenor. No he insistit. He baixat del vehicle i he tornat a peu. De nit, les distàncies s'escurcen. He arribat a casa de bon humor, amb ganes de fer-me una truita, però m'ha mosquejat veure el cotxe del meu germà mal aparcat fora. Després d'obrir la porta del dormitori, la sospita s'ha convertit en evidència. A primera vista, i de dreta a esquerra: quatre braços, tres peus, dues esquenes - una de peluda - i un ronc desmesurat. No he intentat fer-los fora del llit. Dòcilment, i caminant de puntetes, he agafat el despertador i roba neta. He dormit al sofà, encara que no gaire.