Aquests darrers anys hem anat veient com, en general, aquí i arreu moltes persones treballadores, allò que classificàvem com a classe obrera, han girat la seva mirada cap a partits l’extrema, girant-se d'esquena als tradicionals partits d'esquerra, que fins ara s'anaven alimentant dels seus vots.
La (trista i dramàtica) paradoxa d'aquest gir és que tot sovint, aquests partits d'extrema dreta, defensen polítiques econòmiques que no afavoreixen precisament els interessos de la classe treballadora, però han sabut fer quelcom tant o més important: connectar amb el seu malestar, atiant precisament factors emocionals i identitaris, atiant la por als canvis socials i culturals provocats, asseguren aquests partits sense escrúpols ni matisos, per la immigració.
Moltes persones treballadores han deixat de veure els partits d’esquerra com els seus representants, ja que aquests partits sovint es perceben com elitistes i desconnectats de les seves preocupacions reals; les darreres eleccions dels Estats Units i d'Alemanys en són un clar exemple, on els partits d'esquerra (als Estats Units els menys conservadors, per entendre'ns) han apostat per defensar polítiques més integradores i inclusives, i moltes persones treballadores observen aquestes polítiques com una amenaça per als seus llocs de treball i per a la pervivència de la seva identitat, la seva cultura, la seva manera de viure. Aquesta percepció de risc d'invasió i de desplaçament social i cultural ha permès a l’extrema dreta cultivar el virus de la por amb un discurs que retroalimenta els seus temors i les seves inquietuds.
Ja sabem l'habilitat que tenen certs discursos de l'extrema dreta, simples i emocionals, per canalitzar la ràbia i la frustració i per presentar culpables fàcils, com les persones immigrades, les elits polítiques dels partits tradicionals, oferint sempre les seves receptes màgiques: solucions (aparentment) ràpides i senzilles a problemes complexos. Mentre el polític tradicional argumenta racionalment, el d'extrema dreta convenç emocionalment, especialment amb la por. Quan les persones treballadores s'han cansat de la retòrica dels partits tradicionals, s'empassen les solucions ràpides i simples que ofereixen els partits d'extrema dreta.
Als Estats Units vam veure com moltes persones immigrades votaven Trump per, precisament, aturar la immigració; a Alemanya hem vist un decantament del vot als partits d'esquerra cap als d'extrema dreta. S'hi barreja la por, l'esgotament i també una voluntat de càstig.
Recuperar aquest electorat no és ni serà senzill; d'entrada perquè la classe treballadora cada vegada té menys consciència de classe, i de treballadora, amb la precarització de les seves condicions laborals i l'aparició del "treballador pobre"; i també perquè l'extrema dreta s'alimenta molt, també, del vot jove, ja que molts joves perceben els partits tradicionals com els dinosaures de la política, a les portes de l'extinció.
Possiblement, la solució ha de venir d'allà mateix d'on ve el problema: de la mateixa política. De moment a Alemanya segueixen activant el cordó sanitari; a Catalunya i a Espanya aquest cordó ja s'ha trencat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada