Goya ex aequo

Podríem dir-ne empat, però vesteix més dir-ne ex aequo, una expressió més difícil de pronunciar per un excés de vocals seguides, i que el diccionari defineix així:

"Locució que significa ‘en igualtat de mèrits’ i que hom fa servir en concursos, competicions o proves per indicar que dos o més concursants han acabat empatats."

Ex aequo va ser el premi a la millor pel·lícula a la darrera gala dels Goya, celebrada dissabte passat, i el problema no va ser tant que es repartís entre dues pel·lícules, "El 47" i "La infiltrada", com la manera com es va comunicar, obviant precisament aquesta locució i tot el que significa i representa.

Potser va ser pels nervis de qui va anunciar el premi, que en aquests moments poden estar a flor de pell; potser va ser per l'hora, tres quarts de dues de la nit; o potser va ser perquè ningú, abans, l'havia informat d'aquesta circumstància. Però fos com fos, en aquell moment, el punt àlgid de la gala, es va viure un instant certament caòtic, amb un elenc, el de la pel·lícula "El 47", que va veure interrompuda durant uns segons la seva (lògica i comprensible) eufòria per guanyar el Goya, i un altre elenc, el de la pel·lícula "La infiltrada", que va passar de la decepció per no guanyar-lo a una desconcertant alegria en descobrir que el compartien.

Per uns instants, es va mastegar el drama, no fos cas que, en comptes d'un ex aequo, s'hagués produït una patinada, el que es coneix com "fer un La La Land". I és que, a vegades, sembla que més que un notari, els sobres de les gales de cinema els carrega el diable.

El notari, més que un diable, devia ser el mateix que el d'aquella mítica i estranya assemblea de la CUP i, veient el paper que hi havia dins el sobre amb la locució ex aequo escrita al capdamunt, és evident que, en tot document sortit d'una notaria, és imprescindible llegir, sobretot, la lletra petita.

No sé si, davant d'un enrenou com aquest, caldria que, com es fa amb les votacions de la Pilota d'Or, aquestes es fessin públiques, ja que resulta força inversemblant que el resultat final de vots en la categoria de millor pel·lícula fos un empat. Davant del dubte, transparència.

És clar que, a banda del veredicte a la millor pel·lícula, el que m'agradaria que sortís a la llum és el veredicte de la millor actriu protagonista: que el Goya a millor actriu protagonista no fos per a la interpretació d'Emma Vilarasau a "Casa en flames" va ser una gran decepció, sense restar mèrit a la interpretació de Carolina Yuste a "La infiltrada".

En aquest cas, ni un ex aequo m'hauria consolat.