El risc d'alçar-se en un pedestal és, ja ho sabem, caure; i com més alt el pedestal, més fatídica la caiguda. Qui més qui menys hi som, en un pedestal, bé en l'àmbit familiar, d'amistats, cívic i social o professional. El risc d'estimbar-nos, en menor o major mesura, el tenim tothom.
A José Luis Ortega Monasterio, el pare de l'havanera catalana, el compositor de la popularíssima havanera "El meu avi", l'havíem alçat merescudament en un pedestal, però la seva possible vinculació amb una xarxa de prostitució de menors, descoberta arran de la investigació del documental de 3Cat "Murs de silenci. Gran Escala 2000", ha esmicolat, per a moltes persones, el pedestal en què l'havíem encimbellat.
Ortega Monasterio és un mite més caigut del cel, un mite més que baixa als inferns, tot i que, pel que sembla, als inferns (presumptament) ja hi havia baixat en vida. Hi hauria de baixar, també, l'havanera "El meu avi"?
Se'm fa estrany imaginar-me una cantada d'havaneres sense que es canti "El meu avi", com se'm faria estrany una cantada d'havaneres sense "La bella Lola"; quan cau del pedestal un artista, ha de caure (i hem de fer caure) també el seu art?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada