L'últim dinar del president valencià Carlos Mazón, abans de la catàstrofe, és d'aquells de digestió lenta i pesada, un dinar amb una llarga sobretaula (més de la que va fer ell...), de la que encara no ens hem aixecat.
Finalment, després de massa dies i massa misteris, es va revelar amb qui dinava, una periodista valenciana a qui, se suposa, hauria ofert la direcció de la televisió autonòmica; el quan ja el sabíem, el qui és important, naturalment, també l'on, fins i tot el què; i, és evident, el més important és el per què.
No entenc per què, informat com diu que estava, el president Mazón no es va aixecar abans de la taula i se'n va anar al centre d'emergències. I encara entenc menys per què cap membre del seu equip, del seu govern, el va estirar i fer aixecar abans de la taula, quan la situació ja era greu.
Què era tant o més important d'aquell maleït dinar, que l'emergència? El president Mazón va fallar, és evident; i tant o més greu és que fallés el seu equip més proper, i el seu govern, incapaços de fer-lo aixecar d'una taula, quan feia hores que hauria d'estar al capdavant d'una altra, la de liderar l'emergència que estava afectant part del seu país.
Per mi el problema no era tant amb qui dinava com que, amb independència d'amb qui compartís taula i pel motiu que fos, ningú recordés al president la seva responsabilitat, la seva competència, esdevenint, el seu equip més proper i el seu govern, tan incompetents com ell.
Com l'orquestra del Titànic, el president Mazón va seguir tocant el violí en el reservat d'un restaurant, mentre part del seu país s'enfonsava en el fang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada