dijous, 5 de setembre de 2019

Cartes pendents

Photo on Trendhype
Gairebé totes les cartes que he rebut han tingut la seva corresponent resposta. És la gràcia de la correspondència, un escriu primer, l'altre respon després, i així anar fent fins que, a vegades més tard que d'hora i d'altres més d'hora que tard, una carta esdevé la darrera, moltes vegades sense saber-ho quan s'escriu, quan s'envia o quan es rep.

El "gairebé" del principi d'aquest article no és gratuït, ja que com a mínim en dues ocasions, que jo recordi, no vaig respondre la carta que vaig rebre.

La primera carta que recordo no haver respost no en va ser una, sinó tres! Ara ho entendreu...

A la primavera del 1988 la classe de 8è d'EGB de l'Escola Montjuïc de Girona vam anar a Mallorca de viatge de fi de curs, tot un clàssic de l'època! Amb el camp base (llegeixi's hotel) al S'Arenal vam fer, platja a banda, les indispensables visites culturals a l'illa: la fàbrica de perles Majorica, Valldemossa, la Catedral de Palma...

Aquells dies al S'Arenal la meva classe no era l'única que gaudia del desitjat viatge de fi de curs, també hi havia, entre d'altres, la d'una escola de València! Aquells dies uns quants vam fer-nos molt amb unes alumnes d'aquella escola que s'allotjaven al mateix hotel.

Dies més tard, ja de nou a Girona, vaig rebre tres cartes de tres de les valencianes que vam conèixer, cartes innocents que, amb el pas dels anys, són testimoni no només de la innocència d'aquells tretze o catorze anys que teníem, també d'allò aparentment intranscendent que ens envoltava (grups de música, cantants...) i del futur immediat que ens esperava: les vacances d'estiu i, sobretot, l'institut!

Les cartes amagaven també confessions d'amor passatger, que si a tal li agradava qual, que si tu m'agrades a mi... No sé si va ser això, que em va espantar, el que va fer que no respongués les cartes, ni tan sols la de la valenciana que em va confessar el seu amor fugisser...

La segona carta que no vaig respondre va ser a mitjans dels anys noranta, quan jo feia de Cap a l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona. A la segona quinzena del mes de juliol de 1996 vam participar a la trobada "Repics '96", una trobada escolta europea que es va celebrar a Castelló d'Empúries.

D'entre la multitud de joventut que ens vam aplegar, aquells dies vaig fer una bona amistat amb en Massimo, un cap d'un agrupament escolta italià, d'una ciutat que ja no recordo... Sí recordo acomiadar-nos entre llàgrimes, inevitables per la intensitat dels dies viscuts, després de donar-nos les respectives adreces postals. Avui ho hauríem resolt intercanviant-nos els números de telèfon i escrivint-nos i enviant-nos fotos pel mòbil!

Setmanes després vaig rebre una carta seva, naturalment escrita en italià, i no sé per quin motiu, o tal vegada no el vulgui recordar, el cas és que no la vaig respondre... Anys enrere, un dia que era a Castelló d'Empúries prop d'on vam acampar aquell estiu del 1996, vaig pensar-hi de nou i vaig constatar, una vegada més, l'error de no respondre aquella carta d'en Massimo. No responent la carta vaig perdre un amic italià...

A vegades penso que no hauria de deixar sense resposta aquestes cartes, per anys, dècades que hagin passat. Tinc les cartes i les seves adreces, d'aleshores, al remitent, tot i que és altament probable que ni elles ni ell hi visquin, i qui sap si la seva família...

En aquest cas, però, potser és més important que jo respongui, que no que elles i ell rebin una carta que, possiblement, fa anys que ja no esperen...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada