dilluns, 29 de setembre de 2014

Pujol és Pujol!


Diuen els experts que la nostra personalitat es defineix durant els primers anys de vida; tot el que passa i sobretot ens passa per bé i per mal al llarg de la nostra primera infància esdevé la bastida sobre la qual es vesteix la nostra personalitat.

Naturalment, fugint del determinisme, podem modelar i variar la nostra personalitat i caràcter al llarg de la nostra vida d'una manera més o menys conscient i amb més o menys fortuna, però pensen molt, diuen, els primers anys de vida!

Als seus 84 anys ja  no li podem demanar, encara menys exigir, a Jordi Pujol que deixi de ser ell mateix, amb tot el que això representa!

Divendres passat en la seva compareixença al Parlament de Catalunya Jordi Pujol ens va parlar de la seva relació amb el seu pare, però no va fer cap referència, que recordi, a cap passatge de la seva més tendra infantesa... Potser sí ara trobaré la motivació per llegir-me (quina mandra!) les seves memòries!

Si la seva confessió va sorprendre i fins i tot va deixar perplexos "els seus" m'imagino que el seu entorn més immediat (família, advocats i assessors) tal vegada haurien preferit que el silenci hagués estat l'única resposta a les incisives intervencions dels grups parlamentaris.


En la seva primera intervenció es va limitar a llegir un relat treballat i escrit amb cura, a consciència, una mena de testimoni de descàrrec que ell mateix acceptaria afegir a les seves memòries; però el seu relat només va plaure, com era previsible, a CiU mentre que la resta de grups parlamentaris van cosir-lo a preguntes i, alguns portaveus, fins o tot van voler-lo anorrear políticament.

Però amb l'orgull personal i polític ferit Jordi Pujol va desfermar una vegada més el seu animal polític, un animal ferit i, per tant, més imprevisible encara; l'expressió dels seus ulls i les seves mans se li van tensar i recargolar com se li deuria recargolar l'estómac, que no trobava la manera de pair totes les acusacions que li havien abocat!

En la segona intervenció no es va sortir del guió simplement perquè no hi havia guió escrit, en la seva segona intervenció Jordi Pujol es va defensar atacant, renyant als presents venint a dir "qui s'han cregut que són!" Si no tenia previst respondre, més prudent hagués estat mantenir-se callat!

De la mateixa manera que Puyol és Puyol, Pujol és Pujol! Però ara hem vist que el pal de paller de la política catalana de finals del segle XX era un pal de paller corcat; més o menys corcat ja es veurà...  I ara Jordi Pujol, ja octogenari, ha esdevingut carronya política per al gust i gaudi de propis i estranys.

És també Jordi Pujol, en part, víctima d'ell mateix. Al capdavall, i així es va veure l'altre dia durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya, el personatge se'l va acabar menjant!