Xavier Graset, periodista d'ofici

En algun moment, alguns dies, passo per "can Graset", pel Més 3/24; generalment abans de veure l'inici de l'Onze i de la secció "Onze i cinc" de Jordi Ramos. Algunes vegades, sobretot quan l'actualitat és candent, després de l'Onze torno al Més 3/24.

Així va ser abans-d'ahir, però la veritat és que rarament em quedo fins al final, que soc dels que es lleven d'hora, ben d'hora. Així que no, no vaig veure l'entrevista que Xavier Graset va fer-li a l'escriptora Juana Dolores. Com segurament has fet tu, l'entrevista la vaig veure i escoltar ahir, fruit de la polseguera que va aixecar, per internet.

D'ella no us en puc parlar, no la conec, tampoc la seva obra; de fet d'ella no us en vull parlar; no s'ho mereix, ja n'he parlat prou. D'ell, d'en Xavier Graset, sí que us en vull parlar, perquè si fins ara ja el considerava un tros de periodista, un periodista d'ofici, abans-d'ahir encara va sublimar més aquesta condició.

Es nota que Xavier Graset s'ha bregat en mil batalles i mil formats, a la televisió i a la ràdio, fent informació política (corresponsal a Madrid) i fent humor (per a la història el seu "Manolo"), conduint tertúlies (d'aquella manera mig improvisada tan natural) i fent entrevistes, sempre, molt ben documentat i coneixedor de qui té al davant.

Per tot això i molt més, per l'ofici après a base d'experiència i expertesa, l'altre dia va aguantar els embats de l'entrevistada, les seves escopinades a la cara i fins i tot la seva sobreactuació. I ho va fer amb fermesa, però no duresa, amb mà esquerra i ironia, i fins i tot amb un punt de sarcasme, que per això li serveix l'ofici.

A ella (val d'acord, en parlaré només un xic) la vaig trobar impertinent, maleducada, i al final la seva irreverència (segurament necessària, no dic que no) va quedar eclipsada per la seva arrogància. Reconec que fins ara no sabia qui era ni què havia fet; vista l'entrevista, més aviat tinc ganes de seguir-la ignorant.

"Post festum, festum"

No, no m'he equivocat amb l'expressió llatina que dona títol a aquest article. I sí, ja sé que l'expressió original és "post festum, pestum" però avui, contra tot pronòstic, no és l'expressió que més s'escau al moment polític.

Si les eleccions són la festa de la democràcia, encara no hem tancat la de les eleccions municipals i autonòmiques que, amb un inesperat gir de guió, el president Pedro Sánchez ja n'ha convocat unes altres, les generals, de forma anticipada, avançant-les mig any.

Ja sabem que la festa de les eleccions va per barris i en aquestes, a excepció de Catalunya, els socialistes han patit una important patacada, perdent places importants en l'àmbit municipal i autonòmic en favor del Partit Popular, que confirma la seva tendència a l'alça.

Davant aquest escenari el president del govern espanyol ha actuat i reaccionat de forma ràpida i àgil, dissolent les Corts i convocant eleccions generals d'aquí menys de dos mesos, el 23 de juliol.

Sabent-se perdedor d'aquestes eleccions, i possiblement de les properes, l'avançament li dona algunes armes polítiques per poder-les afrontar, qui sap, si amb més possibilitats de sortir-ne indemne. D'entrada amb aquest moviment s'apodera del control de l'agenda política i capta l'atenció mediàtica, ara que tot se centrava només en el reguitzell de preses de possessió de presidents i presidentes, alcaldes i alcaldesses del Partit Popular.

D'altra banda, s'estalvia una agònica precampanya amb la pell de brau tenyida de blau i amb un Alberto Núñez Feijóo furgant durant mesos en la ferida socialista. El que hagi de passar, sobretot si és una derrota, que passi ràpidament.

De fet, el mateix anunci de l'avançament electoral és el primer acte de campanya de Pedro Sánchez, reforçant la imatge d'un polític que pren decisions, si cal arriscades, que no és dels que resten immòbils, quasi impassibles, dels que, com Rajoy, sembla que no facin res... De moment, davant una inapel·lable derrota, ha reaccionat.

Veurem si Pedro Sánchez té més vides que un gat, veurem si d'aquesta se'n surt. D'entrada ho té pelut, molt pelut, però ja ha estat sentenciat i quasi enterrat políticament altres vegades i, malgrat tot, fins ara sempre ha sobreviscut.

Tindrem una altra festa de la democràcia; per a Pedro Sánchez és millor que aquesta tampoc la guanyi l'abstenció.

La llista més votada

Ser la llista més votada no garanteix governar si aquesta no obté la majoria de càrrecs electes, en el cas de les eleccions municipals, edils.

Cal advertir que aquest article el vaig escriure ahir, abans de conèixer el resultat de les eleccions municipals. Vull dir que no hi busqueu apriorismes per justificar tal resultat o tal altre... De fet, fa vuit anys ja vaig publicar un article en aquesta mateixa línia, sobre la fal·làcia de la llista més votada.

Ser la llista més votada, en cas de no obtenir majoria, confereix només un avantatge: si no hi ha acord entre cap dels grups municipals per formar una majoria, l'alcaldia es designarà a la llista més votada.

Que en un ajuntament no obtingui l'alcaldia la llista més votada, si no té majoria absoluta, no és un frau electoral, ni és il·legítim ni il·legal. És, simplement, que pel motiu que sigui la llista més votada no ha sabut o pogut configurar una majoria suficient perquè el seu alcaldable sigui escollit.

Perquè qui elegeix l'alcalde no som nosaltres sinó els càrrecs electes. Nosaltres, amb els nostres vots, simplement escollim quina composició tindrà el plenari municipal, quina correlació de forces. Algunes vegades aquesta elecció ja determina una clara majoria i, per tant, una alcaldia; d'altres no...

Per tant, aquests dies allà on no hi hagi una clara majoria deixem que la política, l'art d'arribar a acords entre diferents partits, faci la seva feina, que ara sobretot és conformar majories per elegir alcaldies i formar governs.

A vegades la llista més votada simplement és això, la llista més votada.

-----

Imatge: Felipe Blasco de Pixabay

The Best. Minuts Musicals històrics.

L'any 1976 dos productors musicals van escoltar en un club com a una jove Bonnie Tyler cantava la cançó "Nutbush City Limits" d'Ike & Tina Turner; Bonnie Tyler ja feia uns anys que havia entrat a la indústria de la música, però encara no havia explotat musicalment; de la mà d'aquests productors a poc a poc es va anar forjant una carrera farcida d'èxits musicals, alguns mundialment coneguts, com "Total Eclipse of the Heart".

Entre els seus èxits també hi ha la cançó "The Best", composta per Mike Chapman i Holly Knight i publicada l'any 1988, tot i que va ser eclipsada per la versió, més energètica, que un any més tard en va fer, curiosament, Tina Turner.

Precisament aquesta és la cançó que ha acabat definint Tina Turner en el seu obituari: la millor. Tina Turner no és només un gran exemple de superació i de resiliència (en l'àmbit personal i musical), també un dels grans exemples de com important és la interpretació de les cançons i, com en el seu cas, de com un segell personal d'una veu i, sobretot,d'una actitud i posada en escena, les embolcalla.

Tota gran cançó necessita una gran interpretació; bé ho sabia Mark Nkofler quan, després de compondre "Private Dancer" va descartar-la pel disc "Love over gold" (el de la colossal "Telegraph Road"), entenent que requeria una interpretació amb veu femenina, i aleshores la referent ja era Tina Turner, simplement la millor.

Cent quatre, la xifra de la setmana

Cent quatre és el nombre de meses electorals que aquest pròxim diumenge, dia 28 de maig, s'obriran a Girona amb motiu de les eleccions municipals.

Cent quatre meses repartides en divuit col·legis electorals que mobilitzaran més de tres-centes persones que, ocupant les corresponents presidències i vocalies de les meses amb més o menys ganes o resignació, garantiran el nostre dret a vot.

El dret a vot, malauradament no accessible per a tothom, implica alguns deures, entre els quals el de formar part de la mesa electoral. Designats per sorteig els membres de les meses tenen l'obligació, excusable en alguns supòsits, de participar activament en tot l'engranatge electoral vetllant pel funcionament democràtic del procés i tenint cura i custòdia, durant tota la jornada, de l'objecte més preuat: el vot.

De cada mesa electoral en sortirà una acta d'escrutini, després del recompte de vots fet pels membres de la mesa, i la suma de tot l'escrutini dictarà el resultat que determinarà la composició política dels ajuntaments.

Aquests dies els membres de les meses electorals s'han estat formant i preparant, en silenci i lluny del brogit de la campanya, perquè el dia 28 de maig tot vagi sobre rodes.

Vagi per endavant el meu modest agraïment, com a simple ciutadà amb dret a vot, a les més de tres-centes persones que formaran part de les cent quatre meses electorals de Girona, agraïment extensiu també per als de la resta de meses del país...

La devesa del Xifra

Com la de les branques immortals de Girona, la devesa de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona també és una plataneda. És més recent, més petita, més modesta i menys històrica, però és una plataneda, al cap i a la fi.

I si la Devesa, així en majúscules, és el pulmó de Girona, aquesta més modesta situada rere les parets i les aules de l'institut, és el pulmó del Xifra. La devesa del Xifra forma part del pati de l'institut i durant les hores d'esbarjo acull l'alumnat, especialment el de primer i segon d'ESO. La devesa desemboca en un camp de futbol, espai més obert que configura el límit del pati, just a la vora del riu Ter.

La devesa del Xifra és un espai força desconegut per molts veïns i veïnes de Pont Major; no pels qui, al llarg de les darreres dècades hi han (hem) estudiat en algun dels estudis que s'hi han fet.

Aquest dissabte, dissabte de reflexió, els veïns i veïnes de Pont Major, també els que vulguin de Girona o d'arreu, tenim l'oportunitat de descobrir, o redescobrir, la devesa del Xifra; serà en la quarta i darrera sortida del projecte de descoberta de l'entorn natural de Pont Major i, de la mà de l'Associació la Sorellona, no només trepitjarem la devesa del Xifra, també hi farem un taller de caixes niu d'ocells i ratpenats.

Per alguns veïns i veïnes serà una descoberta, per d'altres un retorn al passat!

El debat del debat

En un debat electoral, hi han de participar totes les candidatures que es presenten a les eleccions o només aquelles derivades dels partits polítics que tenen representació, en aquest cas, al ple municipal?

Aquesta és una pregunta que admet moltes respostes i que, per tant, genera debat; un debat que també hem tingut, i tenim encara, en el si de la Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona), arran del que volíem organitzar en format presencial i que hem fet, finalment, en format virtual.

Aquest debat (quines candidatures han de participar en els debats?) impacta sobretot en els mitjans de comunicació públics, que estan condicionats pel que dictamina la Junta Electoral. La Junta Electoral, en aquests casos, atorga més drets de participació en els debats dels mitjans públics a les candidatures de partits amb representació al ple, per bé que, naturalment, també obliga els mitjans a entrevistar a la resta de candidatures, garantint així el dret a la informació.

A Girona per aquestes eleccions municipals es presenten un total de tretze candidatures i, sembla evident, es fa difícil organitzar un debat en què totes tinguin veu. Potser si fossin menys seria més factible; d'altra banda, també hi ha candidatures que fan de mal convidar a debats, candidatures amb traces de racisme i xenofòbia, per més que la Junta Electoral els hi preserva els seus drets, en cas de tenir-los...

En el cas del debat virtual de la CAV Girona vam optar per seguir el mateix criteri que havíem aplicat en cas de fer-lo presencial, preguntar a les candidatures de partits amb representació al ple municipal. Vam fer-ho per consens tot i mantenir, encara, el debat obert; un debat que, ben segur, d'aquí a quatre anys podrem afrontar no sé si amb més criteri, com a mínim sí amb més temps.

Insultar Vinícius Júnior

Insultar Vinícius Júnior és, lamentablement, l'esport de moda de moltes graderies del futbol espanyol; ell concentra, més que cap altre jugador del seu equip, totes les escopinades verbals de la part més radical de les aficions contràries. Ell és la diana i contra ell van els dards.

El darrer episodi, aquesta darrera jornada a Mestalla, el camp del València CF, ha obert en canal el debat sobre els insults en els terrenys de joc i, especialment, els de caràcter racista.

Aquest problema no és nou, ni Vinícius Júnior n'és la primera víctima; sí que és l'actual, la que més insults rep. Els estaments polítics i esportius del futbol haurien d'actuar de forma contundent i fer-ho dins i fora del camp, ja que els mateixos comportaments també es donen al carrer, amb els desplaçaments dels equips.

Aplicar tolerància zero, tolerància zero als insults de tota mena (racistes, homòfobs, etc.) requereix que tots els estaments implicats s'hi comprometin, naturalment inclosos els clubs i els mateixos jugadors.

Vinícius Júnior reclama, amb raó, respecte; els insults que rep són constitutius de delicte d'odi i cal denunciar i jutjar a qui els propina. Cal no donar corda, ni coixí ni espai a les grades, a persones i grups que no respecten la diversitat, que promouen càntics insultants, que més que animar al propi equip es dediquen a insultar l'equip rival i a fomentar l'odi.

També cal que els jugadors, Vinícius Júnior inclòs, es mostrin igualment respectuosos amb els altres jugadors, amb l'equip arbitral i amb l'afició rival. La violència i els insults no són només patrimoni de la part més radical de la graderia; també són patrimoni, fins i tot insígnia, d'alguns jugadors que utilitzen l'insult i la manca de respecte per a tensar rivals, provocar targetes i treure'n profit esportivament.

Esports amb tant o més contacte que el futbol com el bàsquet, l'handbol o el rugbi, destil·len més respecte i noblesa i, tot i que a vegades també hi ha "tanganes", la manca de respecte i manca de joc net estan més penalitzats.

Insultar Vinícius Júnior, lamentablement, només és la punta de l'iceberg de l'immens problema que té el futbol amb la violència i la manca de respecte, i per resoldre'l cal que tothom, absolutament tothom, hi posi de la seva part.

El debat de la CAV Girona

La idea, la primera idea era fer-lo presencial. Fins i tot havíem previst una data i hora, just abans de l'inici de la campanya electoral, i havíem començat a buscar un possible espai per fer-lo.

Però aquesta campanya electoral a la CAV Girona ens ha agafat una mica a contrapeu, ens ha enganxat en ple procés de constitució, allò que a les pàgines web es diu "en construcció".

I, d'altra banda, també vam valorar que en aquesta precampanya i campanya electoral són molts els debats que s'estaven fent i es preveuen fer i el nostre potser caldria entrar-lo massa en calçador i vam decidir no fer-lo.

El debat, com he dit, ja l'havíem començat a perfilar i a banda de data i lloc també n'havíem començat a definir els participants i els temes. Pel que fa als participants el criteri (sempre controvertit, fins i tot injust) va ser convidar a les candidatures amb representació al ple municipal, criteri que han fet servir la majoria dels organitzadors dels altres debats, siguin mitjans públics o mitjans i entitats privats.

Descartat el debat en format presencial vam pensar que tot el que havíem començat a preparar no podria quedar en no res, i més just després de presentar-nos públicament. Precisament la presentació pública la vam fer abans de la campanya electoral per poder-hi incidir, per tenir-hi veu.

La solució, doncs, va ser transformar el debat presencial en virtual i fer arribar les preguntes directament a les candidatures per tal que ens les responguessin. I ja tenim les seves respostes!

Podeu llegir les seves respostes sobre el paper de les AV i la participació ciutadana, la mobilitat, els espais i zones verdes, l'habitatge, la seguretat i l'atenció ciutadana a la pàgina web de la CAV Girona.

La CAV Girona pregunta, les candidatures responen.

Desorden. Minuts Musicals històrics.

La nit del 18 de maig de 1980 Ian Curtis, músic i cantant del mític grup de postpunk Joy Division, es va suïcidar. Va penjar-se a la cuina de la seva casa a Macclesfield, Anglaterra. Tenia 27 anys; un altre músic mort a l'edat de 27 anys.

Ian Curtis va lluitar amb problemes de salut mental durant gran part de la seva vida. Va ser diagnosticat d'epilèpsia quan tenia 18 anys, i aquesta condició li va causar greus convulsions i moments de desorientació. I si la seva vida no va ser-ho (va patir episodis de depressió greus i d'ansietat), el seu matrimoni tampoc va ser una bassa d'oli... Les seves cançons en són un bon reflex.

El suïcidi d'Ian Curtis va posar de manifest la fragilitat de la seva salut mental, també la importància de parlar obertament sobre els problemes de salut mental.

Los Planetas, la banda imprescindible per entendre el rock independent espanyol, li retien el seu particular homenatge amb "Desorden":

"Hay un cuerpo girando en la cocina
Al final de una cuerda atada a una viga
Toda la tarde viendo películas
Hoy es 18, ella se ha ido
Hace demasiado tiempo, ahora ya no está conmigo
Demasiado tiempo metido en este sitio"