Reunions a cop de clic!

Aquests dies reunir-nos és qüestió de "clic", de fer clic al programa o aplicació de videoconferència? Sí, i també de fer clic a la càmera de fotos!

Per poc que sovintegeu les xarxes socials haureu vist, aquestes setmanes, innumerables fotografies de captures de pantalla de reunions en línia, aquelles imatges en la que es veu una quadrícula de persones suposadament reunides a distància, a través d’aquestes aplicacions i programes de videoconferència que tant s’han popularitzat darrerament. Jo mateix n’he fet i compartit més d’una, fins i tot de reunions familiars!

Tantes reunions presencials que havíem fet fins a l’estat d’alarma i confinament i tan poques fotos, i tantes fotos que estem fent ara de (quasi) totes les reunions virtuals des de l’estat d’alarma i el confinament.

És curiós aquest sorprenent acte reflex de no poder evitar fer una captura de pantalla mentre participes en una d’aquestes reunions en línia, fruit (entenc) del mimetisme (tendència a fer el mateix que fan els altres), i també de deixar constància i testimoni gràfic d’aquest moment excepcional.

Compartir la nostra vida a les xarxes ja és quelcom que fèiem abans del confinament, però em sembla que des d’aleshores és molt poca la vida que no compartim virtualment per terra, mar i aire. També teniu aquesta impressió?

D’entre les moltes lliçons i reflexions que aquests dies intentem extreure de tot plegat, és redundant la de valorar quines coses romandran una vegada recuperada (?) la normalitat (?), i em temo que això de deixar registre gràfic de les reunions que fem possiblement es mantindrà; d’entrada per la novetat de les primeres, i després perquè ja serà, aleshores, un hàbit adquirit.

El que m’inquieta de tot aquest assumpte és la motivació profunda d’aquesta necessitat de deixar constància de tot, i no sé si en el fons, i potser sense ser-ne del tot conscients, estem transitant cap a una societat permanentment enregistrada i retransmesa, com aquell episodi de Black Mirror...

Tal vegada les fotos de les reunions en línia són un símptoma que hauríem d'atendre, a banda d’una (entretinguda) anècdota...

De lletres... pures!

De lletres pures, amb grec i llatí, que per desús ja quasi no recordo... I "de lletres" em defineix com si fos un tret d'identitat més, com la Vespa quan era jove, les arracades per qui les veu o les ulleres de quasi tota la vida!

Al seu dia, quan feia BUP i COU, podria haver-me quedat a mig camí, a lletres mixtes, però a segon de BUP les matemàtiques i la física i química se'm van començar a entravessar, i de quina manera! Aquestes assignatures van ser el meu calvari particular, i quasi la meva perdició, a l'institut.

En canvi amb les assignatures de lletres, i especialment la història i la literatura catalana, tot semblava anar més rodat; tampoc a la perfecció i fi com una seda, però sí més rodat...

Sóc molt de lletres i poc de ciències, potser per una certa predisposició, potser pel professorat, potser per la necessitat de decantar-me més cap a una banda que per l'altra, potser per tot plegat!

Sigui com sigui, i pel que sigui, aquesta decantació cap a les lletres va derivar en l'auto convenciment (encara viu, encara present) que les ciències i jo, que  les matemàtiques i jo som i serem sempre irreconciliables! I quelcom semblant em passa també amb la música i el maleït pentagrama!

I encara sort de l'excel! L'excel m'ha permès, des de fa uns anys, fer-me la il•lusió, fantasia fins i tot, que entre les matemàtiques i jo les coses podrien haver estat diferents d’haver tingut una altra oportunitat, d’haver anat diferents, les coses a l’institut...

El meu únic i gran consol és que la meva turmentosa relació amb les matemàtiques i les ciències no és hereditària, com el pigment dels meus ulls i el color del meus cabells (de jove!). És clar que un dia la meva filla gran em va demanar que li repassés un treball sobre història de les matemàtiques (estudia les abans anomenades "exactes" a la universitat) i només li vaig poder fer observacions de caràcter lingüístic i gramatical...

Tota aquesta regressió matemàtica d'avui és responsabilitat de l'article "Tothom pot aprendre matemàtiques?".

I tot i que la resposta s'intueix només de veure la pregunta (i serà que sí), la veritat és que ara ja no sé si vull aprendre més matemàtiques de les poques que sé, que sóc de lletres, jo... de lletres pures!

Assaig general, o prova de foc?

Aquest passat diumenge per molts infants es van obrir, literalment, les portes del cel, quan es van obrir les de casa seva.

Més de quaranta dies després van sortir de casa i trepitjar, de nou, el carrer i van trencar finalment, i feliç a jutjar per la majoria de les imatges, el confinament.

Més enllà d'alguna imatge viralitzada amb algunes aglomeracions, i d'alguna família que va fer una interpretació lliure de les recomanacions per sortir, la immensa majoria de famílies i mainada van sortir amb responsabilitat, i sobretot van gaudir del moment, malgrat l'encara controlada llibertat.

Aquesta flexibilització de les mesures de confinament és un assaig general o una prova de foc? Potser és una mica ambdues coses.

Obrir ara les portes del carrer als infants els permet anar aprenent, sobre la marxa, a tornar a sortir al carrer; també als pares i mares, de la mateixa manera que les persones treballadores que van tornant al seu lloc de treball van aprenent, i adaptant-se a les noves mesures preventives i de seguretat.

Aquest assaig general, però, no està exempt de risc, pel que també és, alhora, una prova de foc. I el que posem en joc és la nostra responsabilitat individual i, per tant, també col·lectiva, perquè ara ja sabem que l'èxit de la superació d'aquesta crisi, del desconfinament, depèn sobretot del que fem, o deixem de fer cada un de nosaltres.

Cada dia és un assaig general, cada dia una prova de foc...

La normalitat és avui

Imatge de NickyPe a Pixabay

Tornarem a la normalitat? El problema no és la resposta, sinó la pregunta, concretament una part de la pregunta, que en genera una altra: a quina normalitat?

Si per normalitat entenem la vida que teníem abans de la crisi del coronavirus (la vida personal, familiar i laboral; la vida que s'ha vist alterada, en totes les seves dimensions, per l'estat d'alarma i el confinament), em temo que no, que no tornarem a la normalitat.

No, no vindrà el dia que, parafrasejant (suposadament) Fray Luis de León, direm "como decíamos ayer", si entenem que l'endemà d'aquell ahir tot romandrà igual. No, no tot romandrà ni roman igual perquè des d'aleshores no són poques les coses, i les persones, que hem perdut.

La normalitat és avui, amb tot el que hem passat i amb tot el que hem perdut, i el que hem perdut no torna, per més que en retinguem el record.

La normalitat és avui i cada dia, i cada dia canvia i es transforma, s'adapta i ens hi adaptem.La normalitat al capdavall és només aquella realitat que perdura, fins que deixa de fer-ho.

Jo fa uns dies que he renunciat a tornar a la normalitat, perquè és impossible tornar a una realitat que ja s'ha transformat. No puc tornar a ser adolescent, tampoc infant per més que mantingui viu el nen que hi ha en mi. Ni tan sols un riu és sempre el mateix, doncs l'aigua que hi corre sempre és diferent...

Tornarem a la normalitat? Definitivament no. La normalitat, en tot cas, massa vegades és una il•lusió, la petjada que deixem enrere i que l'onada, tard o d'hora, esborrarà.

Minuts Musicals instrumentals amb "Always With Me, Always With You"

La història del rock és plena de guitarristes llegendaris i, tot i que potser no ocupa cap de les primeres posicions, Joe Satriani hi té, sens dubte, el seu lloc, com a mínim per la seva versatilitat i depurada tècnica!

I el que és poc habitual en guitarristes de rock, les cançons instrumentals, per Joe Satriani és, com aquell qui diu, el pa de cada dia!

I és que si Messi parla amb els peus i la pilota, Satriani ho fa amb les mans i la seva guitarra!

El refrany de la setmana, sobre Sant Jordi

El refranyer català està farcit d'ordi, als refranys que versen sobre Sant Jordi: que si ordi per aquí ("per Sant Jordi, garbes d'ordi"), que si ordi per allà ("per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga ací, altra espiga allà, vés-te'n a casa, que prou ordi hi haurà")... Potser és per això que s'agraeix trobar-ne un de simple i diferent, fins i tot un punt lacònic: "per Sant Jordi, carabasses."

Però després ensopegues amb els refranys que parlen del temps, i de nou et trobes ordi fins i tot a la sopa: "si no plou per Sant Jordi, tururut ordi", "si trona per Sant Jordi, blat, xeixa i ordi" o "si plou per Sant Jordi, ni prunes ni ordi"...

Hi ha refranys que són molt precisos, tot i que no breus, com per exemple aquest: "Per Sant Jordi vés a veure ton ordi; si per Sant Jordi és en canella, per Sant Joan és en gavella; si per Sant Jordi és espigat, per Sant Joan és colltorçat". En canvi d'altres, no sé si per economia, o si per deixar-ho a la lliure interpretació, es beneficien de les vaguetats.

Per exemple el refrany "bon Sant Jordi i Santa Creu, hi haurà vi pertot arreu" no sabem si per bo es refereix a reeixit (gai, alegre, festiu...), o simplement al bon temps; i per més que, en aquest cas, només ens hi juguem el vi, bé caldria saber-ho doncs la Santa Creu, que a Figueres que és festa grossa, també s'ha suspès com el Sant Jordi, i ara no sé si arreu haurem de patir pel bon vi!

Si som a 23 d’abril, avui és Santa Brígida!

Els enamorats no podran passejar per les tumultuoses rambles embadalits pel vermell d’una rosa, o de tot un ram!, els lletraferits no podran ficar el nas a les parades de llibres i els autors no es lamentaran per la tendinitis al canell, després de tanta dedicatòria i rúbrica repartida!

Els enamorats que conviuen junts s’hauran de conformar en ramblejar passadís amunt, passadís avall, i els lletraferits podran consolar-se ficant el nas a la seva basta biblioteca, i flairar els llibres;  els autors la tendinitis ja fa dies que la deuen tenir als dits, de tant teclejar les innumerables lletres que teixeixen els seus nous relats, amarats de confinament i d’estat d’alarma... Ens els engaltaran pel proper Sant Jordi?

Avui, d’una o altra manera, no renunciarem del tot a celebrar Sant Jordi, i roses i llibres es faran presents al llarg del dia, que Sant Jordi és avui, i no el 23 de juliol.

No entenc massa què preveiem fer aquell dia, si un simulacre de Sant Jordi, o un succedani.

No sé si el dia convidarà més a passejar pel carrer, o a refrescar-se a la platja; i no sé si haurem de sortir per torns, per franges d’edat, de número de casa o d’estat civil per evitar les arriscades aglomeracions de gent!

No sé si podem celebrar Sant Jordi el 23 de juliol, i en cas de (gosar) fer-ho, potser caldria fer justícia a Santa Brígida i celebrar-la avui!

Si som a 23 d’abril, avui és Santa Brígida!

I malgrat tot, farem Sant Jordi!

Alguns anys hem lamentat que Sant Jordi caigués en dissabte o, encara pitjor, diumenge, per aquella cosa que, majoritàriament, preferim celebrar la diada de Sant Jordi en dia feiner.

El que lamentem enguany ni ens ho hauríem imaginat fa escassament dos mesos, i el confinament marca i marcarà, inevitablement, aquest Sant Jordi.

Ni els llibres, ni les roses, ni nosaltres omplirem enguany els carrers, les places i les rambles d'arreu del país, i caldrà veure si sabrem i podrem reviure'n l'esperit el proper 23 de juliol...

Però aquest Sant Jordi no tot està perdut!
Aquest Sant Jordi, com és tradició des de fa uns quant anys, a Plataforma Educativa lliurarem els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, i presentarem un nou llibre de l'entitat, enguany dedicat als projectes de mentoria social.

I com habitualment, ho farem el 23 d'abril a les 12h., però en comptes de fer-ho, com hem fet darrerament, al CaixaForum Girona, a la Fontana d'Or, ho farem a distància i en línia, i tot plegat es podrà veure i seguir en directe a través del canal de YouTube de l'entitat.

Aquest Sant Jordi serà diferent, i espero que únic per irrepetible! I en aquest intent col·lectiu de mirar de salvar els mobles, de procurar que quelcom romangui dempeus, els Premis d'Acció Social, que hem mantingut i adaptat a les circumstàncies del moment, potser també ens ajudaran a reconciliar-nos amb aquest present, i a no perdre l'esperança per al futur que ara ja estem esbossant!

Un convido a assistir-hi, podreu fer-ho a cop de clic!

Com cuinar...

Hores abans havia tret el bacallà del congelador, però ja sé que aquestes hores no compten, no computen, tot i que cal tenir-les presents, convé preveure-ho i pensar-hi.

Enfarino els trossos de bacallà i els marco a la cassola, a la que hi he posat un raig d'oli després de refregar-hi un all tallat pel mig.

Retiro els trossos de bacallà i omplo la cassola amb la ceba que he tallat. Sí, he plorat, no tinc remei! La ceba va prenent color i amb la mà dirigeixo el fum que fa cap a les meves famolenques fosses nasals; certifico que l'olor de la ceba és altament estimulant per seguir cuinant; o potser és una teranyina?

A l'ocre de la ceba s'hi afegeixen el verd i el vermell dels pebrots; fan goig els pebrots, amb els seus colors vius animen qualsevol cuina i són deliciosos! Ho remeno i contemplo l'espectacle aromàtic i cromàtic de la cassola que, tot i ser negra, sembla un llenç; serà per això que diuen que la cuina també és una art?

Hi tiro els dos trossos de l'all que fa una estona he refregat per la cassola i hi aboco la tomata. Polsim de sal, polsim de sucre, polsim d'orenga, i deixo que un parell de fulles de llorer nedin en l'abundant piscina vermella, que ben aviat farà xup-xup. Tapo la cassola.

Entretant preparo l'amanida: enciam i pastanaga, tallada a rodanxes fines; pipes de carbassa i de gira-sol, un grapadet de panses i una mica de poma. Altres dies també hi deixo caure festucs, o formatge a daus petits, o codonyat, o darrerament també una mica de picada d'ametlla. A mi l'amanida de casa m'agrada amb un bon i cruixent sotabosc; un dia ja us ho explicaré.

El raig d'oli, de les olives de casa, naturalment de Cantallops, el deixo just per moments abans que l'amanida voli cap a la taula.

De tan en tan aixeco la tapa de la cassola i remeno la tomata, i fins i tot deixo que se m'entelin les ulleres si la recompensa és flairar de nou el sofregit. Deu ser per això que quan cuino amb ceba la Sira diu que l'olor se'm sent a la barba, cas que aquell dia me l'hagi posat...

El bacallà fa molts minuts que s'ho mira pansit dins un plat, esperant el moment de saltar a la cassola i reviure en aquell mar de ceba, pebrot i tomata; quan torna a la cassola es capbussa i, amarada de vermell, em sembla veure com de nou remena la cua. No recordo haver-hi posat res amb propietats al·lucinògenes!

Unn parell d'ous durs mig tallats completen l'obra, i amb l'amanida convenientment regada, la cassola amb el bacallà amb pebrot i tomata presideix la taula. I perquè va callar?...

En qüestió de minuts escurarem el plat sucant-hi un tros de pa per deixar-lo net de tomata, net com una patena! En qüestió de minuts després de més d'una hora d'elaboració, més d'una hora cuinant.

Ja ho sabem que cuinar ja ho té, això. Hi pensava l'altre dia en relació als trenta-sis segons d'aquest vídeo, o del minut i catorze segons d'aquest altre, d'aquests petits vídeos que aquests dies hem fet relacionats amb la meva feina, del programa Incorpora...

Al darrere d'aquestes petites peces de vídeo, difoses a les xarxes socials en un parell de piulades a Twitter, piulades i vídeos de consum ràpid, com una glopada, hi ha molta feina, molt temps i energies invertits que, com cuinar, no sempre s'aprecien i es valoren. Tinguem-ho present...

---------------------------
pd: aquí les piulades amb els vídeos...

Hoy queremos haceros llegar los mensajes de ánimo de los técnicos de inserción laboral de #Incorporalacaixa.

Desde sus casas, ellos continúan al pie del cañón, para acompañar a quienes más están sufriendo esta crisis.

Comparte para que su mensaje llegue a más gente. pic.twitter.com/UjScV7nRTu

— Fundación "la Caixa" (@FundlaCaixa) April 20, 2020

Este es Roger, técnico del programa #IncorporalaCaixa que sigue trabajando desde casa durante el confinamiento. En este vídeo nos da 5 consejos para seguir formándonos laboralmente.

🔃 Compártelo para que pueda ayudar a más personas. pic.twitter.com/4POmZHZoVW

— Fundación "la Caixa" (@FundlaCaixa) April 2, 2020

La ciutat dels nens perduts

No sovintejo gaire els carrers, si fa o no fa com la majoria de vosaltres. Els trepitjo essencialment per anar a comprar per casa, i per a la meva mare.

Hi ha poca gent als carrers, pocs cotxes també, i la sensació és estranya especialment en els indrets on, amb la normalitat d'abans, que no sé si mai recuperarem, solien haver-hi retencions...

La gent pel carrer és més anònima que mai, amb les cares emmascarades preventivament; aquests dies, possiblement més que mai, les mirades, esquives, ho diuen tot.

Pel carrer hi ha poca gent, i cap infant, com si Girona fos, Girona i totes les nostres viles, pobles i ciutats, la ciutat dels nens perduts. D'alguna manera també els hi robem els somnis, i em temo que alhora també ens estem robant els nostres...

Pel carrer hi ha poca gent, i cap infant; potser per això em va fer tanta impressió veure'n un l'altre dia!

Dissabte a la tarda vaig anar a peu, carret en mà, al supermercat que tinc prop de casa i, just abans d'arribar-hi vaig veure una dona jove amb un cotxet i, al seu costat, hi havia un nen de quatre o cinc anys. Em va impressionar veure'l i un calfred em va recórrer el cos clatell avall!

Un nen al carrer! Quina imprudència, vaig pensar instintivament. Els carrers, espero que no definitivament, han deixat de ser nostres, si és que algun dia ho han estat, i sobretot han deixat de ser seus, dels infants.

El nen estirava un carret de la compra i aleshores vaig entendre que aquell nen, i el seu germà o germana petita que no vaig veure dins el cotxet, no era al carrer per caprici o imprudència, sinó per necessitat. Vaig suposar que la mare, possiblement cap d'una família monomarental, no devia tenir alternativa, no podia deixar sola la mainada sola a casa ni per anar a comprar...

Són moltes les dificultats que un munt de famílies han d'afrontar aquests dies, i moltes d'aquestes necessitats són bàsiques. Aquesta crisi també pot fer incrementar la desigualtat i elevar els nivells de pobresa, que ja sabem que sobretot afecten a les dones i als infants, també a les persones grans.

A qui deixarem enrere en aquesta crisi sanitària, econòmica, laboral, educativa, cultural i social?

La crisi emocional i psicològica potser la podrem començar a superar amb el llarg i lent “desconfinament”, també el que ara es comença a esbossar pels infants. Poc a poc les nostres viles, pobles i ciutats aniran recuperant les nenes i els nens i perduts i, alhora, els adults ens acostumarem de nou a la seva presència al carrer, esdevingut aquests dies, especialment pels infants, un dels molts paradisos perduts...

Més que alliberar els infants, alliberarem els seus somnis, massa dies confinats!