Minuts Musicals de desamor amb "Don't Speak"

Arriba un moment, en el desamor, que s'imposa l'imperatiu: vés-te'n, deixa'm o, com avui, no parlis!

No parlis, li diu, sé el que estàs pensant i no necessito les teves raons; raons, diu i reitera, que li fan mal! El desamor també s'alimenta de la incredulitat (no puc creure que això podria ser el final) però en la seva evocació de records també apareixen, a banda dels temptadors, els terriblement aterridors.

Al llarg de la cançó no el deixa parlar, ella, "Don't Speak", li diu, i fins i tot és ella la que també vol callar, imposant, també imperativament, el silenci... Ella també sap que en aquestes circumstàncies les paraules, les dels dos, sobretot fan mal!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: mentir

Quantes vegades ens ha mentit José María Aznar?
La pregunta és tristament aplicable a molts altres polítics, de tots els colors i totes les èpoques, i sempre podem matisar que una cosa és mentir i l'altra no dir tota la veritat...

Sembla força evident, però, que en la seva recent compareixença a la comissió del Congrés de Diputats sobre el finançament irregular del Partit Popular José María Aznar va mentir (vilment?), quan se suposa reglamentàriament no podia fer-ho.

[s. XIV; del ll. mentīri, íd.]

[®dormir ] [ o com servir ] v intr 1 1 Dir una mentida o mentides. Menteix descaradament. Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir.

2 p ext No hi ha refrany que menti.

3 fer mentir (algú o alguna cosa) Sostenir o demostrar que menteix. Això fa mentir el proverbi que diu...

4 mentir per la gola (o pel coll, o per la barba) ant Mentir descaradament.

2 [ en frases negatives ] p ext No revelar, alguna cosa, la veritat. Eren senyals que no mentien.
El mentider, diuen, sol ser reincident. Aznar també ens va mentir, mirant-nos als ulls, amb les armes de destrucció massiva, i el seu govern ens va mentir, per boca del ministre Ángel Acebes, amb una de les dues línies d'investigació dels atemptats de l'11 de març de 2004, com recordava ahir parlant de Pablo Casado, deixeble avantatjat d'Aznar!

Qui sap si José María Aznar també ens va mentir quan va dir allò que parlava el català a la intimitat?...

La veritat us farà lliures, diu la cita evangèlica; la mentida ens farà esclaus?, ens podem preguntar...Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra... Aznar, sembla, té tota una pedrera!

Les pistoles de Pablo Casado

S'han de tenir pocs escrúpols, o cap, per dir el que el president del Partit Popular, Pablo Casado, va deixar anar l'altre dia en una emissora de ràdio: "Esto del diálogo está muy bien cuando se dialoga sin una pistola encima de la mesa".

Preguntat pel periodista (qui ha posat la pistola sobre la taula?) ell es va excusar dient que és una manera de parlar, fent de la pistola la desafortunada metàfora del xantatge que, segons ell, l'independentisme fa al president espanyol, Pedro Sánchez.

No són pocs els esforços que cert unionisme espanyol fa per equiparar l'independentisme català amb el terrorisme d'ETA i el seu entorn, qualificant constantment als independentistes de terroristes; ara Pablo Casado ha fet un pas més posant-hi una pistola, situant en l'imaginari col·lectiu la imatge de l'independentisme català empunyant una pistola. Res més lluny de la realitat!

Suposo que deu fer temps que Pablo Casado tenia ganes de deixar-ho anar, doncs aquestes coses més que dir-les es deixen anar com si res, enmig d'un soliloqui i com qui no vol, com qui volent es tira un pet dissimuladament.

Pablo Casado veu pistoles, Mariano Rajoy veia filets de plastilina, José Maria Aznar veia armes de destrucció massiva i Ángel Acebes de les dues línies d'investigació dels atemptats de l'11 de març de 2014 només en veia una, la d'ETA!

La mentida, al Partit Popular, sembla un mal endèmic, i no sembla tenir remei...

Els efectes col·laterals de la sobrequalificació

Tenim massa universitaris i pocs tècnics? La pregunta, enfocada al mercat laboral, sembla recurrent, i possiblement ho és. Quants anys fa que ens fem la mateixa pregunta?
Anys enrere, el primer gran dilema de futur que els joves havien d’afrontar, als catorze anys, era: “BUP o FP?”. Avui el dilema ha canviat una mica, perquè la pregunta els apareix als setze anys, però essencialment la qüestió de fons és la mateixa: “Batxillerat o cicle formatiu?”.

Aleshores la resposta no es feia tant en clau de futur, sinó de present: “Li agrada estudiar i treu bones notes? Doncs cap a BUP! No li agrada estudiar i li costa seguir el ritme? Cap a FP!”. M’agradaria pensar que actualment no cometem el mateix error, tot i que la percepció és que continuem tenint molts (massa?) universitaris i pocs tècnics.

Quins estudis generen més ocupació?

La formació professional, avui dia més coneguda com a cicles formatius, ha guanyat prestigi i s’ha diversificat molt i, alhora, també ha donat resposta a noves professions i a noves necessitats. Segons les dades de l’informe Inserció laboral dels estudis professionals 2017, elaborat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cambres de Catalunya, la inserció laboral dels ensenyaments professionals se situa per sobre del 50 % (54,4 %) i destaca que el 54,46 % dels graduats treballa abans de nou mesos des de la graduació; aquest percentatge ascendeix al 71,53 % en el cas dels graduats en FP dual.

Les dades d’ocupació per nivells d’estudi continuen sent més elevades com més superiors són els estudis, i es passa del 48,9 % en el cas de les persones amb educació primària o inferior al 90,5 % en el cas de les persones amb doctorat, segons el 6è estudi d’inserció laboral dels titulats de les universitats catalanes, elaborat per l’AQU Catalunya. L’informe també revela que l’ocupació entre les persones amb estudis de formació professional i les que tenen estudis de graus universitaris és força semblant, un 79,4 % i un 82,6 %, respectivament.

El mateix estudi, des d’una perspectiva més qualitativa, situa en menys del 50 % la contractació indefinida entre les persones graduades i en un 20 % les contractacions de persones graduades amb funcions no universitàries, que en el cas de les humanitats ascendeix fins al 33,7 %. Així doncs, la precarietat laboral ascendent també ha arribat als graduats universitaris.

La inestabilitat causada per la sobrequalificació

Aquestes dades refermen una realitat del mercat laboral que des del programa Incorpora observem amb una certa preocupació, la del fenomen creixent de la sobrequalificació: llocs de treball ocupats per persones amb una qualificació superior als requisits exigits, la qual cosa fa desplaçar persones que, tot i complir els requisits del lloc de treball, no hi poden accedir.

El professor doctor Rob Wilson ja ens en va advertir en el context de la jornada inaugural del cicle El futur de la feina i el seu impacte en col·lectius vulnerables, que es va fer l’any passat al Palau Macaya de Barcelona. Wilson va assenyalar que un dels reptes que el sector i les entitats d’inserció laboral haurem d’afrontar és més pressió de la sobrequalificació, no només perquè continuarà creixent el percentatge de persones amb altes qualificacions, sinó també perquè n’augmentarà la demanda dins del mercat laboral, de manera que s’incrementarà la pressió d’aquest fenomen per a les persones amb baixa qualificació, que corren el risc, a més, que els seus llocs de treball (els de qualificació més baixa) siguin reemplaçats per robots i la intel·ligència artificial.

La resposta del programa Incorpora

Quina sortida laboral els queda, doncs, a les persones que veuen com d’altres més qualificades ocupen els seus llocs de treball? Des del programa Incorpora, procurant donar resposta a aquesta qüestió, continuarem donant suport a les persones per potenciar-ne l’ocupabilitat, per ajustar les seves capacitats i competències a les necessitats i els requeriments del mercat laboral. Pensem que aquest ajustament és clau per sobreviure a la sobrequalificació.


Article publicat al web Incorpora Girona.

Després del diluvi

Després del diluvi, explicava Mar Bosch en la presentació del seu darrer llibre, Noè va passar-se set dies tancat a l'arca reflexionant sobre el que havia fet, per imperatiu diví, i sobre les tràgiques conseqüències dels seus actes (salvar els animals, no els homes i dones, excepte la seva pròpia família). Aquest Noè reclòs després del diluvi, explicava Mar Bosch, era el que l'interessava retratar, a la seva manera i en part, a "Vindràs amb mi després del diluvi", amb el personatge Noè de la seva nova novel·la.

La referència bíblica no pot ser més evident amb el nom, però també amb el fragment del poema de Guilgameix que, diuen, va inspirar el relat bíblic del diluvi de Noè; la germana de Noè, Sigrid (però nascuda com a Coloma), és com l'ocell que va i bé i observa el nou món, per ells dos la Barcelona del 2004 i el Fòrum de les Cultures, evocant els vols dels ocells del poema, inspiradors també dels de l'arca de Noè.

Mar Bosch va sentir la necessitat d'explicar-nos tot això al final de la presentació del llibre "Vindràs amb mi després del diluvi" (Comanegra, 2018), un dels set llibres que formen la curiosa col·lecció "Matar el monstre", un encàrrec editorial que relliga com qui no vol, però no per causalitat, set novel·les independents ambientades a set Barcelones d'entre el 1818 i el 2018 que comparteixen (tot i que tampoc cal obsessionar-s'hi buscant-lo) un personatge secundari.

Coneguda la inspiració i fil conductor de l'autora l'important és llegir la novel·la com qui llegeix l'horòscop, de fet com qui llegeix qualsevol obra literària o, com va explicar Guillem Terribas, que li va presentar el llibre a la Llibreria 22 (jugava a casa!), com qui mira un quadre abstracte (i es podria extrapolar que de qualsevol estil pictòric!): amb el desig que la lectura desvetlli quelcom de personal, deixant que la nostra subjectivitat ens permeti viure la nostra lectura com un fet únic, personal i, per bé que explicable i confessable, possiblement intransferible!

Perquè la Sigrid i en Noè van a viure a casa d'una parenta a Barcelona deixant enrere Sant Guim de Freixenet? Quin és el diluvi del Noè personatge de la Mar Bosch? Les respostes són al llibre, després del diluvi!

Girona i la tardor

Diuen que aquesta estació que tot just hem encetat, encara que ens sembli que aquests dies reeditem l'estiu, és la que millor se li escau a Girona.

Alguna influència deu tenir-hi la postal, en forma de poema, que ens va dibuixar i immortalitzar Josep Maria de Segarra, un poema que ens descriu els colors i l'estat d'ànim d'una ciutat i la seva arquitectura en un dels seus punts àlgids, les Fires de Sant Narcís!

No li manca raó a Segarra, Girona a la tardor embelleix especialment, com ho fa a la seva manera un altre indret mitològic, la Garrotxa en general i la Fageda d'en Jordà en particular, dibuixada de poèticament de verd en aquest cas per Joan Maragall; Girona embelleix per l'ocre que venç a la Devesa i per la darrera alegria que en dóna Sant Narcís i les seves Fires, que ens permeten allargar el dia fins i tot quan, al contrari de l'estiu, ja s'ha fet de nit!

La tardor, però, també és una estació d'enyorança i aquesta es fa present, sobretot, quan el brogit de la ciutat pren aquella desesperant normalitat: cues a la frontissa del Güell, retencions a la carretera Barcelona, fosc a cap hora... l'enyorança d'una Girona d'estiu que, tot i que també farcida de turistes, esdevé menys estressant, més accessible i transitable.

I per turistes la primavera, i d'uns anys ençà el Temps de Flors, esdevenint que representa, possiblement, la major prova d'estrès i resistència que ha de suportar i superar la ciutat.

De totes les Girona la de la tardor també és la que més m'agrada; Girona a la tardor és quasi només pels gironins, i per Tots Sants també per la gent de comarques, gironins i gironines per extensió, per simpatia, per proximitat, per parentiu, per pertinença...

Girona i la tardor combinen molt bé, i entrar-hi des dels barris del Pont Major i Pedret, a qualsevol hora del dia, un autèntic regal!

Benvinguda sigui la tardor, especialment si arriba a Girona!

Minuts Musicals de desamor amb "I Hate Myself For Loving You"

Només hi ha una cosa pitjor que odiar a qui t'ha trencat el cor: odiar-te a tu mateix, o mateixa, per haver-lo o haver-la estimat!

Això és precisament el que canta Joan Jett, acompanyada dels seus "Blackhearts" (Joan Jett and the Blackhearts), tota una icona i referència del rock femení dels anys '80, un portent vocal i musical!

I no deixa de tenir raó, sobretot quan s'evidencia que tot plegat ha estat, possiblement, una pèrdua de temps, quan et deixen, en aquest cas, plantada; quan, com diu la cançó, primer em vas prendre el cor, després l'orgull...

Quan passa tot això i més i, malgrat tot, no es pot fugir ni escapar de la relació ("I wanna walk but I run back to you"); és precisament aleshores quan pren sentit el que Joan Jett no deixa de dir-se, de dir-nos fins i tot amb una actitud amenaçadora: "I Hate Myself For Loving You"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: onomàstica

Com tantes altres de curioses del nostre vocabulari aquesta bonica i eufònica paraula, onomàstica, prové del grec!

[1803; del gr. onomastikós 'que serveix per a denominar', der. de ónoma, -atos 'nom']

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als noms propis. Llista onomàstica dels reis d'Egipte.

2 dia onomàstic (o festa onomàstica, o simplement l'onomàstica) Festa del sant del nom.

2 f LING Estudi científic dels noms propis.

No sé si aquesta és una paraula en risc d'extinció, doncs sembla que cada vegada més celebrem menys, en general, els nostres sants!

És cert que hi ha sants populars, sobretot els lligats a les festes o festivitats, com Sant Joan, Sant Josep, Sant Esteve, Sant Narcís, Santa Tecla o Santa Mercè, però excepte Santa Bàrbara quan trona la majoria de sants passen força desapercebuts, alguns fins i tot completament ignorats, a menys que els tinguem als calendaris i agendes en paper...

Celebrar l'onomàstica, doncs, sembla que va de baixa o, en tot cas, és la celebració petita, al costat (i en comparació) de la de l'aniversari!

A casa meva, ja ho sabeu, no ens n'estem de celebrar els sants, i si, com diuen, tots els Sants tenen vuitada el de la Sira comença, i es celebra, tot just avui!

Per molts sants!

El darrer vol gallinaci de les àguiles imperials

El proper dilluns, dia de la Mercè, les quatre àguiles imperials del Pont de l'Aigua que uneix Girona i Sarrià de Ter finalment alçaran el vol! Bé, més que alçar el vol diria que aniran en orris!

Vagin on vagin l'important és que després d'anys i panys de reclamar-ho els símbols franquistes desapareixeran del Pont de l'Aigua, alliberant així l'espai públic d'una simbologia feixista que ens ofenia a molts.

La reivindicació no ha estat sorda, i sí constant! Possiblement la reivindicació més sonora i constant ha estat la de l'inclassificable Sam Enfot, que número rere número (i ja hem arribat als 100!) ha reivindicat al "The Sarrià News" de la revista Parlem de Sarrià que "les gallines" vagin a l'olla!

I si bé gallina vella fa bon caldo, aquestes gallines, que de velles ho són, diria que no serviran ni per això, ni pel caldo!

Amb la seva retirada ens estalviarem que els futurs usuaris de la nova via verda que travessarà el pont per sota, per un dels seus arcs, ensopeguin a banda i banda amb el petri vol gallinaci d'aquestes àguiles imperials que ara, feliçment, finalment, es retiraran.

En aquest cas, com tants altres, val més tard que mai!

El que no comparteixo

Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?