La maledicció dels Palmisano: guerres, amors i flors!

Rafel Nadal al Club de lectura d ela Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Foto: Roger Casero

El 15 de setembre de 2015 a dos quarts de vuit del vespre assistia a la primera de les cinc sessions del curs "La Personalitat Resilient", formació interna de la meva entitat; poca estona després a casa vam celebrar el setzè aniversari de la meva filla gran.

Aquests van ser els dos motius pels quals no vaig assistir a la presentació que aquell mateix vespre es va fer de "La maledicció dels Palmisano" (Columna, 2015) de Rafel Nadal. Sí que hi va assistir la meva mare, qui es va endur el llibre dedicat d'en Rafel Nadal; un llibre dedicat no és un llibre qualsevol, doncs la dedicatòria el personalitza de per vida, especialment si aquesta ha estat feta de puny i lletra pel mateix autor en viu i en directe, a petició del futur lector!

Cada llibre és una aventura, i no em refereixo només a la que podem llegir negre sobre blanc entre les seves pàgines, sinó a les circumstàncies i fets que vivim els lectors mentre el llegim! La meva amb "La maledicció dels Palmisano" no va començar a mitjans setembre de l'any passat, sinó fa tot just uns dies, la vigília de la nit de Sant Joan.

A la meva mare no només li vaig demanar si ens podia deixar algunes maletes pel petit viatge a Mallorca que faríem amb la Girona Banda Band, on tres cinquenes parts de la meva família hi toquen, també li vaig demanar aquest llibre!

Un viatge dins un viatge!
El viatge a Mallorca m'ha transportat a la Itàlia d'entre guerres. Entre Llucmajor i Sóller, Palma, Valldemossa i les platges de la Colònia Sant Jordi he viatjat a l'imaginari Bellorotondo, alter ego Locorotondo, si és que els pobles tenen ego, a Bari, Matera, Altamuro i tants altres indrets de la regió de Pulla, el taló de la bota que forma la península itàlica. Rafel Nadal en descriu el paisatge en pau, el paisatge en guerra, amb generoses i minucioses descripcions que t'hi transporten, i fins i tot et fan sentir l'olor de les flors del jardí de les flors blanques de la nonna Angela.

Rafel Nadal ressegueix a "La maledicció dels Palmisano" les ferides i cicatrius d'uns personatges abocats a l'infortuni, a la maledicció, però que lluiten contra el destí alhora que contra la pròpia condició humana, tantes vegades tan deshumanitzada, llavor del mal, sembrat de guerres! Però la guerra, les guerres i el període de pau d'entre mig són tan sols l'escenari en el que es desencadenen les passions i les emocions, on l'amor, l'odi, l'enveja i l'amistat prenen cos i forma i donen vida a les vides dels múltiples personatges que apareixen a la novel·la, personatges que lluny de ser planers i uniformes, es transformen amb el curs dels esdeveniments.

Impossible no deixar-se captivar per la força de la Donata i la determinació d'en Vitoantonio, dos personatges que omplen la novel·la, sense mencionar-la ni un moment, de resiliència. I són més els personatges que t'atrapen: la fermesa de la nonna Angela, la bonhomia del doctor Ricciardi, la independència de la Giovanna, l'astúcia d'en Franco Convertini o la lluita d'en Salvatore...

Ahir, dimecres 29 de juny de 2016, pocs minuts abans de les cinc de la tarda vaig acabar el llibre i dues hores més tard compartia l'experiència de llegir-lo amb la sessió oberta del Club de lectura de la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter amb el propi autor, Rafel Nadal: entre tots vam parlar de guerres, vam parlar d'amors, vam parlar de flors!

Cada llibre és més que una aventura, la que escriu l'autor, i l'aventura de llegir-lo! Si encara no ho heu fet us animo que us aventureu a la lectura d'aquestes aventures i desventures que Rafel Nadal relata a "La maledicció dels Palmisano"!

Vota'm, inútil

Assegura John Carlin que l'eliminació d'Anglaterra de l'Eurocopa a mans de la sorprenent Islàndia és el primer dels càstigs divins que la seva nació rebrà per l'autoexpulsió, la pallassada, diu literalment, del Brexit. No són pocs els britànics que reclamen tornar a votar, fer de nou el referèndum, disgustats amb el resultat i qui sap si molts també penedits amb el seu propi vot!

No sé si l'eliminació d'Espanya de l'Eurocopa és també un càstig diví pel resultat electoral del 26J, ja que em pregunto què hem fet nosaltres per merèixer tal càstig; càstig polític, no l'eliminació de "La Roja"! No serà per això del dret a decidir i qüestionar la unitat d'Espanya, no? O potser el càstig és per la frase de Ramón del Valle-Inclán que s'ha fet de nou cèlebre aquests dies: "En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo."

Penediment també van mostrar molts votants de la CUP al 27S, que es van desesperar quan van veure les dificultats per formar govern, salvades en fals just a darrera hora, i més recentment per aprovar els pressupostos, que han desembocat en una qüestió de confiança al president, que es dirimirà just després de la Diada, i que pot torpedinar internament encara més el procés...

O si retrocedim encara un xic més, molts votants d'ERC amb el partit republicà que després del primer tripartit amb una legislatura que va finar prematurament per les desavinences internes al tripartit per l'Estatut, no va dubtar a fer president al socialista José Montilla!

El vot és secret, personal i intransferible; votar és un acte individual que té inescrutables (fins a l'escrutini, naturalment) efectes col·lectius! Cada elector vota segons els seus valors i/o principis, siguin forts o volàtils, arrelats o passatgers; cada elector vota el què vol i amb el què vol: el cap, el cor, l'estómac, la bilis, el cul...

I fins i tot quan el vot és col·lectiu (tu vota aquests i jo per compensar vitaré aquesta altres) els efectes de cada vot són també imprevisibles, ja que mai tenim la seguretat i la certesa que amb el nostre vot els representants electes faran allò que nosaltres esperem que facin!

Aquesta és la gràcia, i la desgràcia, de la democràcia! Qui no s'ha sentit mai traït per aquells a qui ha votat? Qui, en alguna ocasió, no s'ha resignat, o indignat, amb la inutilitat del seu vot?

L'any 2003 el periodista (i ara també tertulià, entre d'altres afers) Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm, inútil" (Columna), presentat com "la guia imprescindible per superar una campanya electoral que es preveu llarga i carregosa. Per conèixer el perfil dolent dels candidats, les misèries dels partits i de les seves propostes. Per entendre millor el circ electoral i perquè cada elector se senti una mica menys inútil. O se'n senti igual, però amb democràtica alegria."

El llibre, diria, se'l van llegir més els polítics que els electors! A vegades no ens n'adonem i els polítics ens diuen a la cara, en plena campanya electoral: vota'm, inútil! I així ens va...

Itàlia - Espanya més enllà del futbol

La selecció italiana celebrant un dels dos gols conrtra Espanya a l'Eurocopa 2016. Foto: Reuters

Altre cop Itàlia, com al Mundial de Futbol del 1994! En aquesta ocasió, però, no hi ha hagut sang, simplement millor futbol!

Espanya ha anat de més a menys a l'Eurocopa 2016 i és evident que aquesta dinàmica només condueix, tard o d'hora, a l'eliminació! Paradoxalment la Portugal de Cristiano Ronaldo, un equip teòricament inferior i que va fer una primera fase més que discreta, de moment ha arribat més lluny que "La Roja"! El futbol és així, capritxós i sorprenent com la política!

Les apostes i els mitjans de comunicació situaven la selecció espanyola entre les favorites per aixecar, per tercera vegada consecutiva, l'Eurocopa; van tenir el mateix encert que les enquestes electorals amb el resultat del 26J!

Si algú va perdre en aquestes eleccions del 26J van ser les empreses de demoscòpia! Ens hem passat la campanya calculant l'abast del "sorpasso" que Podemos havia d'infligir al PSOE i al final el "sorpasso" (avançament en itailà) l'ha fet el PP no només guanyant les eleccions, com també pronosticaven les enquestes, sinó millorant els resultats del 20D!

El resultat del PP, també el que ha tingut a Catalunya, em produeix una inquietant perplexitat: més que castigar-los l'efecte "Fernández Díaz" sembla haver-los donat ales: sacrificant Catalunya (o no, també han millorat resultat en vots i escons!) el PP ha guanyat a Espanya!

Amb les darreres filtracions el PP ha demostrat que és capaç de tot per mantenir la unitat d'Espanya; aquesta ha estat la seva millor arma electoral! Ben segur que molts espanyols esperen que un govern faci això i més! Si al 1935 era "antes roja que rota" al 2016 és "antes corrupta que rota"!

La nit electoral, fent tertúlia a la fresca al pati d'una casa de colònies a Colònia Sant Jordi (Mallorca), ens interrogàvem com és possible que amb tota la porqueria que ha sortit i surt del PP millorin resultats!

Un calfred em recorre el cos quan penso que amb l'Espanya del PP de Rajoy passa quelcom semblant a la Itàlia de Berlusconi, salvant les distàncies entre el gallec (aparentment) despistat i "Il Cavaliere": com podien votar Berlusconi? Segurament per populisme! Com poden seguir votant el PP de Rajoy? Segurament perquè el seu partit, més que ell, representa la màxima garantia de la sacrosanta unitat d'Espanya!

Més enllà del futbol, qui guanya, Itàlia o Espanya? Al pas que anem no tinc tant clar que en política, com ha fet ara en futbol, avui per avui Itàlia guanyi Espanya!

Perdut

Fa tres anys amb la família vam passar uns dies de vacances a Holanda, a La Haya per a ser més exactes. Fidel a la meva rutina un dia vaig sortir a córrer al vespre; sí, abans corria al vespre!, ara sóc més de matins...

Vaig sortir a córrer, com havia fet uns dies abans, per carrers més o menys coneguts, transitats i correguts abans, sense abandonar carrers il·luminats; aquell dia, però el meu cunyat, que aleshores i fins fa poc vivia a Holanda, em va dir que prop d'allà on havia anat a córrer hi havia un parc amb un turó que oferia una fantàstica vista de la platja.

Aquell vespre vaig fer via cap al parc, procurant retenir a la memòria algunes referències, resseguint mentalment el trajecte fet per desfer-lo a la tornada; quan vaig sortir encara era clar i els camins estaven prou ben marcats; quan vaig ser a dalt el petit turó no vaig maleir el meu cunyat, ans al contrari: la vista era, efectivament, fantàstica!

Si hagués estat fidel al meu hàbit de córrer no m'hagués aturat, però vaig voler gaudir del moment... Fins i tot vaig fer una fotografia amb el mòbil, però ni la definició ni la qualitat de la foto feien justícia al que tenia al meu davant! Hi ha moments que no volen càmeres per capturar-los, s'han de viure, retenir-los a la memòria i punt!

Instants més tard vaig començar a desfer el camí, en principi sense problemes, però quan em vaig endinsar de nou a la zona boscosa, llavors més fosca que a l'anada, vaig deixar de trobar referències conegudes i de sobte em vaig trobar en un indret on es va fer evident el que des de feia uns metres sospitava: m'havia perdut... estava perdut?

Aquests dies em sento perdut com me'n vaig sentir, i vaig estar-ho per uns moments aquell vespre a Holanda; diria que des del 9N que vaig desorientat, que em falten referències clares, com si el procés, el full de ruta o el que sigui que se suposa que estem fent, hagués entrat en una zona boscosa, fosca, plena de camins amb destins desconeguts, a voltes inesperats!

Aquell dia vaig recular uns metres i vaig trobar un altre camí; no vaig desfer tot el que havia fet d'anada, sinó que en vaig trobar un altre que igualment em va dur als carrers il·luminats; finalment vaig trobar una referència coneguda i, llavors sí, vaig accelerar de nou la marxa per acabar de fer la cursa i arribar a destí!

Mesos enrere a tres de cada quatre perfils de Twitter d'independentistes hi havia les sigles "DUI" (Declaració Unilateral d'Independència), però a partir del post-27S ha caigut en desús en favor de les sigles "RUI" (Referèndum Unilateral d'Independència), sigles que cada vegada abracen més independentistes, alguns a repèl, quasi per exigències del moment i del guió!

Hi ha qui diu que el RUI és com tornar un xic enrere per enfilar un altre camí, que ens dugui a destí, al destí! I potser sí que serà així, però jo al final entre tantes sigles em perdo i, entre tantes anades i vingudes, em canso... I no tinc massa clar que aquest 26J aclareixi el camí, ni alleugi el cansament!

Tres dies més tard vaig tornar a córrer pels carrers de La Haya, fidel a la meva rutina...

Minuts Musicals retrobats amb Antònia Font i "En s'estiu"

Amb la mateixa puntualitat que El Corte Inglés ens anuncia, setmanes abans, l'arribada de la primavera i de la tardor, el mediterrani anunci amb famosos i cançoneta ens anuncia l'imminent i inevitable arribada de l'estiu i el bon temps, si és que encara són sinònims, com si ja haguéssim oblidat el senyal, entre d'altres del bon temps, de les orenetes...

Però ara ja no hi ha senyals que valguin, doncs ja som plenament a l'estiu, amb la mainada en plenes vacances escolars i amb els que treballem amb ganes d'uns dies o setmanes de vacances per fer alguna de les coses que es fan a l'estiu!

Algunes d'aquestes coses les cantaven Antònia Font a "En s'estiu", animada cançó que malgrat el títol diria que mai va ser la cançó d'aital estació, ni possiblement falta que li feia, falta que li fa...

Com diu la cançó:
"És que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil."

Que l'estiu us sigui favorable!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: Elecciones... ¡Otra vez! El Musical

La política, en general, és una inesgotable font per l'humor, i sort en tenim! Si ens la prenguéssim sempre seriosament possiblement acabaríem prenent mal!

A Catalunya la gent del "Polònia" de TV3 o "La Competència" de Rac1, també l'enyorat "Minoria Absoluta" de Rac1, fa temps que ens fan riure parodiant els polítics i la política, fins al punt que per qualsevol esdevé més rellevant sortir-hi que no que t'ignorin, seguint la màxima que diu que l'important és que parlin de tu, encara que sigui malament!

Una especialitat del "Polònia", també de l'esportiu "Crackòvia", són els musicals, paròdies amb versions de cançons que transfiguren la realitat fent-la, moltes vegades, més digerible!

Rodrigo Septién és un productor musical que s'ha divertit fent aquesta paròdia d'aquestes eleccions generals, divertint-nos a nosaltres també...



Bon divendres i tranquils, que la campanya ja s'acaba!

Em sobra campanya

Quan aquestes eleccions van esdevenir inevitables els partits polítics van fer un intent, fallit, per reduir de manera consensuada la despesa de la campanya electoral. Confirmat el desacord cada partit va dir que aplicaria una major austeritat en la despesa a la seva manera... Res de nou sobre la pell de brau!

No sé si una vegada acabada la campanya electoral els partits faran pública la despesa i, sobretot, la xifra de l'estalvi d'aquesta suposada i presumpta campanya "low cost". La despesa que ben segur haurà augmentat en aquesta campanya és la derivada del vot per correu: més d'1.250.000 electors residents a Espanya l'han sol·licitat, el doble que a les eleccions del 20 de desembre de 2015!

Ben seguir que la immensa majoria d'aquests electors ja han votat, doncs el termini màxim per fer-ho finalitzava el dimarts 21 de juny; per més d'un milió d'electors, jo entre ells, fa dies que la campanya ens sobra, si és que serveix per quelcom!

Jo vaig votar per correu el dissabte 18 de juny i després de fer-ho vaig pensar: per mi ja es podria acabar la campanya!

Aquestes no són unes eleccions generals més, malgrat en la convocatòria i desenvolupament pugui semblar-ho, ja que són fruit d'una investidura frustrada i d'una legislatura finada prematurament: tot just mig any després de votar, tornem a fer-ho!

Tenint present aquestes circumstàncies excepcionals i la voluntat de fons manifesta, tot i que no consensuada en la forma, dels partits per abaratir la campanya electoral, es podria plantejar que en cas d'avançament electoral per mort d'inanició d'una legislatura, la següent campanya duri tan sols una setmana, enlloc dels quinze dies habituals.

És clar que les campanyes són cada vegada més tedioses, durin quinze dies, durin una setmana, però aquesta ja és una altra qüestió...

Li queden poques hores a aquesta campanya electoral i malgrat els principals candidats han assegurat que, ara sí, hi haurà investidura, fent cas al que de moment també diuen i asseguren, ningú ens garanteix que ens n'estalviem unes terceres... Depèn de nosaltres, s'esgargamellen a dir, però ells també saben que sobretot depèn d'ells i del que facin amb els nostres vots!

Que tot plegat ens sigui lleu...

Ramos falla, Espanya perd!

Quan vaig veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia jo també vaig pensar: però no hi ha ningú més? Morata i Nolito ja no eren al camp, d'acord, però encara hi havia Silva, Iniesta, fins i tot Aduriz, que havia substituït Morata i, sobretot, Cesc!

Quan Cesc va veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia va demanar-li llençar-lo ell, però el capità de "La Roja" va imposar els seus galons, tot i que en aquest cas no sé si en té més que el jugador català, o com a mínim la seva voluntat de llançar-lo.

No crec que en els plans del seleccionador Sergio Ramos sigui el seu primer llançador de penals, sí possiblement forma part dels primers llançadors que prendrien part en una hipotètica tanda de penals, però si l'entrenador no marca clarament una jerarquia, un ordre, la decisió la prenen al camp, en calent, els propis jugadors en una combinació de responsabilitat,. seguretat i confiança. Cesc no va arronsar; no sé si a algun altre jugador se li van encongir les cames i es va fer l'orni davant tal responsabilitat...

Ramos va assumir la responsabilitat conscient del risc i, sobretot, que aquella era la seva millor oportunitat per erigir-se, com Piqué al primer partit, com el protagonista del partit! Marcant el penal Espanya quasi podia sentenciar el partit i, sobretot, assegurar-se quedar primera de grup, alhora que ell s'erigiria com l'heroi i coparia portades i titulars, engreixant minuts de cròniques èpiques amb veus en off i imatges a càmera lenta als informatius esportius de primera hora de la tarda. Sergio Ramos volia protagonisme, i el va tenir: Ramos falla, Espanya perd!

És clar que resulta tan injust atorgar tot el mèrit de la victòria a Piqué al primer partit com tota la responsabilitat de la derrota a Ramos en aquest darrer, però al futbol els detalls són importants i el penal errat (bé, més aviat aturat pel porter!) va donar a les a una Croàcia combativa que va saber aprofitar el moment!

Per cert, el mèrit que el porter aturés el penal va ser del croat Luka Modric, company de Ramos al Real Madrid, qui des de la banqueta va avisar un jugador de camp per tal que donés instruccions al porter; Sergio Busquets va veure aquesta jugada i va avisar a Ramos; el desenllaç ja el sabem!

Però res està perdut, tot i que el que queda sí que serà més complicat, més costerut! El proper rival, Itàlia! Si Espanya vol guanyar aquesta Eurocopa haurà de superar eliminatòries que semblaran finals anticipades. Si Espanya les supera i arriba a la final, el penal fallat de Ramos serà una anècdota més; si cau, llavors sí, haurà estat determinant!

Per cert, si us pregunteu si en una ocasió semblant Ramos llançaria de nou un penal, no en dubteu, sí! La qüestió és si llavors la resta, especialment Cesc, el deixaran...

Dia de la Música

Dóna'm un piano i, com a molt, et tocaré les primeres notes de "Para Elisa" de Beethoven, sí les que es sap tothom, o les notes d'una cançó senzilla, i sense acords, si fa o no fa les mateixes que podria tocar amb la flauta dolça.

De petit vaig ser un pèssim estudiant de música, al conservatori no vaig passar del solfeig i de jove al Cau cap guitarra va passar per les meves mans. Quan canto rarament afino: a l'escola vaig durar poc a la coral, fins i tot se'm resistia el "Jingle Bells" i lleuger com un trineu vaig acabar deixant-la per tornar al pati...

És clar que mai és tard, diuen, i tampoc per la música! Anys més tard van fer un intent, fallit, perquè toqués la gralla, però ni així... No tothom serveix per tot! Tampoc sé dibuixar i, com amb la música, si hi dediqués temps i esforços segur que n'aprendria, que en sabria més del que en sé ara, tot i que tampoc seria garantia que ho fes be: ni pintar ni tocar la flauta!

La meva negació per la música, però, un dia es va veure compensada, no sé si pel karma o la divina providència, o per allò que en la parella cerquem, més que un igual algú complementari, i va aparèixer ella, esvelta com una flauta i amb el cabell llarg com una simfonia, musical des del moll de l'os fins l'os de la música, música celestial per a mi!

Avui, dia de la música, és el seu dia, també el de les nostres filles, musicals elles com la seva mare! I fins i tot és el meu, també, de dia! Sí, el dia de la música també és pels qui l'escoltem, com el dia del llibre és també pels lectors!

Així que avui, com (quasi) cada dia, escoltaré música! De petit vaig ser un pèssim estudiant de música (si Beethoven m'escoltés!) però la música ha estat, és i serà una part important en la meva vida, si fa o no fa, possiblement, com de la teva! No cal viure una vida de pel·lícula per tenir banda sonora!

Visca la música!

Girona és de primera!

No sempre li ponen a Girona, tampoc al Girona ni als gironins...

El penúltim canvi a l'alcaldia de Girona no va ser massa reeixit, l'Uni Girona no va poder revalidar el títol de la lliga femenina de bàsquet ni El Celler de Can Roca el de millor restaurant del món. I per si no fos poc sembla que Girona no tornarà a ser, de moment, decorat de la celebrada sèrie Joc de Trons!

Aquests darrers dies Girona ha viscut de nou l'anhel d'un ascens a la primera divisió del futbol espanyol, però el Girona FC s'ha quedat de nou amb la mel als llavis, tot i no viure la crueltat i la incredulitat de la temporada passada!

Diuen que el futbol li'n deu un, d'ascens, al Girona! Però ja sabem que el futbol imparteix la seva pròpia justícia, marcada per la pilota i sobretot pel capritxós gol, per sobre de qualsevol altra consideració! I el futbol de deutes no en vol saber gaire res: també diuen que té un deute amb l'Altético de Madrid i la Champions League, però aquest, com el de l'ascens del Girona, és un deute que el més que el futbol l'hauran de saldar els propis clubs fent allò que encara no ha pogut o sabut fer: guanyar els partits decisius!

El Girona novament s'ha quedat a les portes de l'ascens i és inevitable l'agre sensació de derrota que ens ha deixat en l'ànim de tots i, sobretot, en la pell dels que se l'han deixat.... És amarga la derrota i pesant l'abatiment, la frustració del voler i no poder!

Però al mateix temps que el Girona ha perdut l'ascens ha guanyat afició i, sobretot, reputació! Aquests darrers anys el Girona s'ha consolidat a la categoria de plata del futbol espanyol i s'ha significat com un equip altament competitiu, un equip atractiu tant per a possibles jugadors com per a aficionats i simpatitzants, ha esdevingut un equip de moda, un equip, el Girona FC d'aquests darrers anys, imant!

No sabem si alguna temporada el Girona pujarà a primera, com tampoc sabem si l'Uni Girona de bàsquet guanyarà de nou la lliga femenina o El Celler de Can Roca es coronarà de nou com el millor restaurant del món... Tant li fa, per molts fins i tot si res de tot això passa Girona és i serà de primera!

Sí, Girona és de primera! Per mi ja ho era molt abans que es creés l'Uni Girona, abans que El Celler de Can Roca col·leccionés estrelles, fins i tot quan el Girona FC jugava a tercera!

Sí, ja ho sé, qui no es consola és perquè no vol!, és clar que si comencem a estirar de dites i frases fetes... "mal de muchos, consuelo de tontos"!