Les cites dels llibres. "Somnis", de Guerau de Liost

Aquesta ha estat, un any més, la setmana de la selectivitat!
Pels qui l'hem fet és difícil no rememorar la nostra, tot i que reconec que de la meva jo en tinc cada vegada menys records, i els que es conserven són cada dia més vagues...

El que sí conservo, més que la memòria, són els llibres que, a banda de llegir, vaig haver d'estudiar a Literatura Catalana, i fins i tot el llibre que els recollia tots, "Lectures de COU 1992/1993".

Les lectures d'aquell curs em van agradar, especialment perquè el professor de literatura catalana, que també havia tingut altres cursos a llengua, els explicava amb una passió encomanadissa!

Aquell curs em van acompanyar "La bogeria" de Narcís Oller, "Aigües encantades" de Joan Puig i Ferrater, "Sol i de dol" de J.V. Foix, "Antígona" de Salvador Espriu, "Bearn" de Llorenç Villalonga, "Vacances pagades" de Pere Quart i "Somnis" de Guerau de Liost.

La majoria d'aquests llibres estan escrits i subratllats, senyal i evidència que, amb més o menys fortuna, ara tan se val, me'ls vaig estudiar!

N'és un bon exemple "Somnis", que pel seu llenguatge era impossible no guixar-lo... No m'estranya que en el seu primer, i darrer, poema Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates), ens advertís amb un "Llegidor - que Déu t'empari -..."

El llibre comença amb un poema que li dedica el seu amic Josep Carner, home clau en la vida literària de Jaume Bofill i Mates:

"Oh mon Guerau, qui l’ametista rara
un jorn polies, únic en ton art:
tens un bigoti com una herba clara
i vela un poc de son el teu esguard.
Mes per voler del cel, adés i ara,
fa una paraula de ton son depart,
i és, en l’espai que un sol novell amara,
prodigiosa com un estendard.
Sent-me vijares que en la negra via
puges al cim, on és el llor sagrat,
cerqui jo mon tirany de poesia,
oh fort amic, de ma poquesa amat!
Sense la teva dolça companyia
fóra enutjosa la immortalitat."
Josep Carner

"Somnis" és un llibre autobiogràfic, en el que el propi autor fins i tot relata el seu enterrament (quelcom que sempre he trobar fascinant!). 

Tan de bo els somnis de l'alumnat que aquests dies s'examina no s'esvaeixin ni els estronqui la selectivitat!

A un pas de la pauta completa

Demà a mig matí rebré la segona dosi del vaccí, tot i que a mi m'agrada més dir-ne vacuna. Sospito que, com aquests darrers dies, hauré de fer cua entre els plàtans de la Devesa abans d'entrar al Palau Firal, reconvertit per a l'ocasió com a centre de vacunació. La cua i l'espera pagaran la pena si el resultat final és sortir-ne amb la pauta completa de la vacunació.

A més, ara que als de la meva generació ja els toca vacunar-se, no sé si de la primera o de l'única dosi, ja no sentiré la incomoditat per vacunar-me quan per edat, encara no em tocava...

Amb la segona dosi suposo que ja podré tenir aquest controvertit certificat digital de vacunació, tot i que no espero que, ja amb la pauta completa, el dia a dia de la meva vida canviï gaire; no tinc previst fer cap viatge ni res massa diferent del que he fet, o deixat de fer fins ara. Sí que espero, no obstant, poder contribuir, com la immensa majoria, a la immunització contra el virus per anar recuperant, més aviat que tard, part del que aquests mesos hem perdut: recuperar somriures, recuperar trobades...

Sí, més que viatjar, el que m'agradaria és poder prescindir més de la mascareta, especialment al carrer i en espais oberts, i recuperar trobades amb familiars i amistats, naturalment mantenint mesures preventives.

Demà ja tindré al cos la segona dosi, i confio que se'm posarà bé, com la primera. Quan vaig rebre el missatge per a vacunar-me de la primera dosi em vaig enfadar més que alegrar; ara que estic a un pas de la pauta completa, agraeixo disposar d'un sistema sanitari públic que, tot i les mancances que encara té, està vacunant amb celeritat i eficiència a la població; és trist dir-ho així però sí, em sento i sóc un privilegiat, que malauradament quelcom tan bàsic i vital com la vacunació contra la Covid-19 no està a l'abast de tothom, arreu del món...

A un pas de la pauta completa, moltes gràcies!

L'horari de la rentadora

A casa nostra, des de fa uns dies, també hem hagut de repensar l'hora de fer la bugada, de rentar els plats i fins i tot de carregar els mòbils i altres aparells. No ha estat només pel canvi tarifari de l'energia elèctrica, ha estat sobretot per la posada en funcionament de les plaques solars fotovoltaiques de casa, que ja fa alguna setmana que llueixen i capten l'energia del Sol!

La decisió, fa uns mesos, d'instal·lar les plaques no podia ser més oportuna; aleshores ja ens deien que hi hauria un canvi de tarifes, però no sé perquè, ho veia lluny, i aliè. Doncs resulta que ara això ja és aquí i és propi, ja que ens afecta a tothom. 

Més enllà de les bromes i "mems" sobre el nou sistema tarifari, i sense entrar-lo a valorar, el que és evident és que aquest canvi ens ha obligat, d'una o altra manera, a prendre més consciència sobre la nostra despesa d'electricitat i, en conseqüència, sobre els nostres hàbits de consum.

I la qüestió hauria d'anar més enllà de l'horari de la rentadora, vista la proliferació d'aparells que actualment tenim quasi permanentment connectats, i molts d'ells en aquesta posició d'hibernació de "stand by".

Aquests darrers anys hem hagut de prendre consciència de no malbaratar l'aigua, i d'aprendre a separar els residus; amb l'electricitat hem d'anar més enllà d'apagar els llums i de programar la rentadora, ja que tot plegat, els nostres hàbits de consum energètic, no només afecten a la nostra butxaca, sobretot afecten al planeta, i això, encara que a priori no ens ho sembli, encara és més greu.

Estem en plena transició energètica, amb una lenta i progressiva electrificació de la mobilitat i amb un debat, per moments encès, sobre la implantació de les renovables al nostre país; la rentadora és l'element tangible a nivell domèstic, i no hauria de ser l'arbre que ens impedeix veure el bosc...

Massa pantalles?

Des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, m'estic acostumant a treballar amb dues pantalles, també dos teclats i dos ratolins. Un ordinador l'utilitzo preferentment per les vídeo trucades i les reunions telemàtiques, que encara sovintegen i molt, l'altre per a la gestió del correu electrònic i dels documents, per a les tasques habituals...

Les dues pantalles em van molt bé especialment quan tinc reunions telemàtiques, ja que mentre en una hi tinc la vídeo trucada, a l'altra hi puc tenir, i veure informació rellevant sobre la reunió...

En fi, que des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, treballo a dues pantalles. I fent bona la dita castellana de "no hay dos sin tres", aquí encara hi podríem afegir la pantalla del telèfon mòbil.

L'increment d'exposició a les pantalles ha augmentat en la mateixa proporció que han augmentat les reunions telemàtiques, en detriment de les presencials, i les vídeo trucades en detriment de les trucades a seques!

És clar que aquesta és la meva realitat en la meva realitat laboral, i és evident que no totes les feines tenen o han tingut les pantalles com un factor crític; sí que ho ha estat, de factor crític, en el món de l'educació, especialment en els estudis de secundària i universitaris. I en aquest cas ja parlem de col·lectius, adolescents i joves, molt més connectats "de sèrie" que els adults.

És especialment interessant l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "De moderats a hiperconnectats: sis perfils d’ús del mòbil i el seu impacte en el benestar personal"; aquesta és una de les seves conclusions:  

"Una mica més d’un terç (35%) dels joves espanyols manifesten signes de manca de control en l’ús del mòbil; el dels moderats és el grup que afirma controlar més aquest ús, mentre que els hiperconnectats es troben a l’extrem contrari, i més de la meitat mostren símptomes d’un ús problemàtic de la tecnologia."

Bé sigui per a nosaltres, bé per als nostres fills i filles, siguin infants o adolescents, el debat sobre l'ús de les pantalles és imprescindible, també inevitable, i més quan, per la pandèmia, hem fet de les pantalles necessitat.

És per tot això, per aquest debat latent sobre l'ús o abús de les pantalles, que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada per a les famílies: "Ús racional de les pantalles. Possibilitat o quimera?"

La xerrada, oberta i gratuïta, anirà a càrrec de la professora i periodista Magda Minguet, i a risc de generar-nos més dubtes, esperem que ens en pugui resoldre alguns, o si més no que ens aporti més elements per a la reflexió.

A l'oficina no consumia tanta pantalla com a casa, i en el meu cas el teletreball sembla que ha vingut per quedar-se. Estic per plantejar-me fer un dia de feina sense pantalles, o marcar unes hores per, encara sense haver acabat la jornada, apagar-les i fer tasques que no requereixin que estiguin enceses.

Em temo que aprendre a treballar en teletreball també inclou desaprendre...

 

Just M. Casero, 75 anys després

Rossio ao Sul do Tejo és una de les dinou "freguesias" (parròquies, districtes) d'Abrantes, municipi portuguès banyat pel riu Tajo. Aquí hi va néixer, el 5 de juny de 1946, Justo Manuel Casero Madrid, el meu pare. 

La foto que hi ha sobre aquestes paraules deu ser la primera d'en Just, i la deuria fer el senyor de la casa per la que la meva família treballava, el senyor Manuel Costa Cabazos. Tal i com va recollir l'amic Jaume Guillamet a Memòria de Just (Edicions 62, 1999), el nom Justo Manuel el van triar els senyors, com a padrins: Justo per l'avi matern, el pare de la meva iaia Obdúlia, i Manuel pel seu. Al dors d'aquesta fotografia anys més tard en Just hi escriuria "C'est moi"

A mitjans de 1946 la meva família paterna, d'origen extremeny, ja feia uns anys que hi estava instal·lada, cercant les oportunitats que la postguerra els negava a la seva terra d'origen, Santa Marta de Magasca. Quatre anys més tard, a la primavera de l'any cinquanta del segle passat, la família Casero Madrid va arribar a Figueres, i la resta ja és història o, més aviat Memòria de Just!

Aquest dissabte doncs, el meu pare, ell que va morir de càncer fa 40 anys, n'hauria fet 75! Per commemorar el 75è aniversari del seu naixement aquest dissabte vam estrenar un compte de Twitter (@JustMCasero) en el que hi anirem publicant, sobretot, escrits seus.

Ens sembla que és una bona manera de mantenir-ne viu el record i, sobretot, posar en valor la seva tasca com a periodista, cronista, poeta i escriptor. De fet en Just, des de que en va aprendre, quasi no va deixar d'escriure mai...

"Cecília". Minuts Musicals amb nom propi

Diu la Viquipèdia que Santa Cecília "va ser una dama romana, màrtir al segle III per la seva fe cristiana. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes, i és la patrona dels músics perquè, mentre s'estava morint, va cantar a Déu." D'aquí que en la seva iconografia la veiem tot sovint acompanyada d'algun instrument musical.

És a aquesta Santa a qui Paul Simon va dedicar la cançó "Cecília", i no a cap possible xicota, companya o parella, per bé que alguns passatges de la cançó ens facin pensar el contrari.

Devoció de fe o sacrilegi, "Cecília" és una de les grans cançons de Simon and Garfunkel.

Les cites dels llibres. "Tots els noms", de José Saramago

És curiós com els llibres de casa nostra, els que reposen i acumulen pols a les llibreries, parlen de nosaltres! I no em refereixo només al que amaguen les seves pàgines, també em refereixo a com, quan i perquè van arribar a casa nostra!

Un bon exemple és el llibre d'avui, "Tots els noms" (Edicions 62, 1999) de José Saramago. Aquest va ser el llibre del Sant Jordi de 1999 que li vaig regalar a la Sira, i la data, però sobretot la dedicatòria que li vaig fer (i que ara no reproduiré perquè, com deia l'ara entrevistat president Pujol, "això no toca!") donen prou pistes de perquè aquest llibre, i no qualsevol altre!

Resulta que al Sant Jordi de 1999 el primer embaràs d'una joveníssima Sira ja era prou evident, i a banda de les lectures temàtiques, a casa sobretot agafava velocitat el ball de noms que podríem posar a la criatura que estava en camí...

D'aquí que l'elecció fos "Tots els noms", i tot i que en la novel·la el Registre Civil forma part del decorat, i els noms de la trama, aquesta no és una novel·la sobre la paternitat.

El llibre conté una cita breu i, alhora, inquietant:

"Saps el nom que et van donar
però no saps el nom que tens."
Llibre de les evidències

Resulta impossible no preguntar-nos, després de llegir aquesta cita, qui som, i si el nostre nom és el que hauríem de tenir...

A la criatura, per cert, finalment li vam posar Clàudia.

Reines per un dia?

Els gestos, ja ho sabem, com les presències o les paraules, a vegades brillen per la seva absència, i hi ha absències que són enlluernadores!

Va ser el cas de l'absència de la reina Letícia a la final de la copa de futbol que duu el seu títol nobiliari. Perquè la reina Letícia, i perquè no acompanyada del rei Felip VI, no va assistir a la final de la Copa de la Reina?

La seva presència hauria estat un gest de suport a l'esport femení, especialment ara que viu un moment especialment dolç i, sobretot, de transició cap a la professionalització.

És clar que si ens creiem de debò l'esport femení i la seva professionalització, qui també hi hauria d'haver assistit és el màxim representant del futbol espanyol, el president de la Real Federación Española de Fútbol.

I són moltes més les absències, molta més la representació institucional que, en aquella final, es va trobar a faltar, va brillar per la seva absència. Una llàstima, una ocasió perduda.

A falta de reina van ser les jugadores del Barça, flamant campió de quasi tot aquesta temporada, les que es van posar, i lluir, literalment la corona, al terreny de joc i a la sala de premsa!

Reines per un dia? Sí, reines per un dia i, encara millor, històriques i llegendàries per a l'eternitat!

Osaka com a símptoma

Naomi Osaka és una jove i prometedora tennista, actualment la número dos del rànquing mundial. Aquesta setmana ha estat, sorprenentment, baixa del torneig de Roland Garros sense haver perdut cap partit, ni tan sols sense trepitjar la terra batuda; ha estat baixa per no voler trepitjar la sala de premsa.

Osaka, professional del tennis, diu passar-ho malament a les sales de premsa, patint fins i tot, algunes vegades, atacs d'angoixa, i veient afectada negativament la seva salut mental. El tema, doncs, no és menor!

El problema és que, per contracte, la seva participació als torneigs de tennis, també el Roland Garros, inclou l'obligatorietat de fer rodes de premsa i la negativa a fer-ho pot suposar-li sancions i fins i tot l'expulsió del torneig. Després de negar-se a sortir davant la premsa, Osaka va decidir abandonar el prestigiós torneig sobre terra batuda.

El seu cas, també les seves circumstàncies, ens haurien de fer reflexionar sobre l'exposició, en alguns casos sobre exposició pública a la que que alguns professionals, no només Osaka, estan sotmesos. Quants esportistes, quants escriptors, quants tants altres bons professionals preferirien estalviar-se, algunes vegades, parlar en públic? I no per mandra, precisament...

Pot semblar una bestiesa, però ni de bon tros és. I si parlar en públic és part inherent de la feina, doncs es treballa, naturalment, però en molts casos és quelcom afegit. D'algú que escriu podem esperar que faci bons llibres, d'algú que toca un instrument que faci bona música,  o d'algú que juga a futbol, que faci bones jugades, però potser no podem exigir-los, sempre, que s'enfrontin a parlar en públic si això els li genera estrès i angoixa.

Si Osaka és molt bona jugant a tennis, no s'hauria de veure's perjudicada per no voler, sempre, sortir a la sala de premsa.

Si volem respectar la diversitat, si diem ser sensibles als problemes de salut mental, podríem començar per flexibilitzar aquestes qüestions i cercar altres fórmules que, en el seu cas, li permetin igualment respectar el contracte i exercir el contacte amb la premsa. D'alternatives, en aquest cas, n'hi ha moltes.

A més, a vegades és millor no tenir res a dir que omplir una compareixença amb frases tòpiques buides de contingut. És clar que aquest és un altre tema...

El barco de la plaça, el transatlàntic del barri

El barco de la plaça del Barco del barri de Santa Eugènia de Girona ha anat a menys, per resignació momentània (?), quan no indignació, dels seus veïns i veïnes.

La plaça de Santa Eugènia és un dels centres neuràlgics d'un barri que al seu dia va ser poble, i ja fa molts anys que diferents barcos hi han amarat, per gaudi de la mainada, de la mainada de cada moment!

El barco de la plaça s'ha anat canviant al ritme de les normatives que regulen els jocs infantils urbans i del desgast que han anat patint, i la darrera renovació, amb una barqueta més que un barco, ha generat certa controvèrsia, i alguna que altra riota, entre els veïns i veïnes del barri.

La nova barqueta ha animat la confrontació política entre el govern i l'oposició municipals, i ens ha entretingut a propis i estranys... Però sincerament, aquesta nova barqueta és, possiblement, el més petit dels problemes que, lamentablement, arrossega encara sense solució el barri de Santa Eugènia, i segurament el problema més gran és el de la seguretat, amb reiterats incidents de baralles i actes vandàlics, els darrers la crema d'uns contenidors i cotxes, i l'enèsima baralla al carrer.

Més enllà de la Girona de postal i aparador (molts tancats, d'altres sobrevivint, i uns darrers esperançats amb noves obertures), la ciutat pateix importants problemes de convivència i seguretat, i Santa Eugènia n'és un dels principals epicentres. L'associació veïnal ja no sap quin verb més conjugar, ni a qui conjurar en les seves crides per posar-hi remei, o com a mínim posar-hi fre. Brams d'ase no arriben al cel, i els de l'AAVV no semblen arribar a qui correspongui de l'Ajuntament...

A la plaça del Barco hi ha una barqueta petita, cert, però al barri hi ha un transatlàntic embarrancat de dimensions descomunals que és impossible no veure'l, per poc que hom giri la mirada cap aquest eugenial barri.

La solució, ben segur, ni és fàcil ni és simple, però no per això s'ha de defugir; ans al contrari. Girona no es pot permetre que Santa Eugènia, amb el seu barco, o la seva barqueta, naufragui...