Osaka com a símptoma

Naomi Osaka és una jove i prometedora tennista, actualment la número dos del rànquing mundial. Aquesta setmana ha estat, sorprenentment, baixa del torneig de Roland Garros sense haver perdut cap partit, ni tan sols sense trepitjar la terra batuda; ha estat baixa per no voler trepitjar la sala de premsa.

Osaka, professional del tennis, diu passar-ho malament a les sales de premsa, patint fins i tot, algunes vegades, atacs d'angoixa, i veient afectada negativament la seva salut mental. El tema, doncs, no és menor!

El problema és que, per contracte, la seva participació als torneigs de tennis, també el Roland Garros, inclou l'obligatorietat de fer rodes de premsa i la negativa a fer-ho pot suposar-li sancions i fins i tot l'expulsió del torneig. Després de negar-se a sortir davant la premsa, Osaka va decidir abandonar el prestigiós torneig sobre terra batuda.

El seu cas, també les seves circumstàncies, ens haurien de fer reflexionar sobre l'exposició, en alguns casos sobre exposició pública a la que que alguns professionals, no només Osaka, estan sotmesos. Quants esportistes, quants escriptors, quants tants altres bons professionals preferirien estalviar-se, algunes vegades, parlar en públic? I no per mandra, precisament...

Pot semblar una bestiesa, però ni de bon tros és. I si parlar en públic és part inherent de la feina, doncs es treballa, naturalment, però en molts casos és quelcom afegit. D'algú que escriu podem esperar que faci bons llibres, d'algú que toca un instrument que faci bona música,  o d'algú que juga a futbol, que faci bones jugades, però potser no podem exigir-los, sempre, que s'enfrontin a parlar en públic si això els li genera estrès i angoixa.

Si Osaka és molt bona jugant a tennis, no s'hauria de veure's perjudicada per no voler, sempre, sortir a la sala de premsa.

Si volem respectar la diversitat, si diem ser sensibles als problemes de salut mental, podríem començar per flexibilitzar aquestes qüestions i cercar altres fórmules que, en el seu cas, li permetin igualment respectar el contracte i exercir el contacte amb la premsa. D'alternatives, en aquest cas, n'hi ha moltes.

A més, a vegades és millor no tenir res a dir que omplir una compareixença amb frases tòpiques buides de contingut. És clar que aquest és un altre tema...