A cavall guanyador...

Temps era temps, eren cinc els partits que solien participar en els debats electorals de els eleccions al Parlament, just els que tenien representació parlamentària: CiU, PSC, ERC, PP i ICV, o el que vindria a ser la centre-dreta nacionalista catalana, els socialistes, l'esquerra independentista, la dreta i els comunistes.

Ja fa anys que el mosaic polític català s'ha transformat en un trencadís, amb escissions a totes bandes, i avui per avui no només són més els partits polítics amb representació parlamentària, també més els que participen en els debats electorals; en el darrer d'aquesta setmana a TV3, que jo tampoc vaig veure, van participar-hi fins a nou partits polítics, i això que no hi havia el menystingut (o sobrevalorat?) PNC...

No sé si després del procés de dispersió d'aquests darrers anys, de fraccionament de les propostes polítiques, vindrà un temps de re-concentració, que això és com la llei del pèndol...

Sigui com sigui, amb cinc o nou partits als debats, el que no ha canviat, per part dels partits teòricament majoritaris, és la crida al vot útil, al vot que pot garantir, com a mínim, la representació d'aquella força política d'aquell territori al parlament. També s'apel·la al vot útil en el cas que, a banda de la representació parlamentària, permeti al partit en qüestió formar govern...

La veritat és, però, que el vot, excepte quan és nul, sempre és útil, fins i tot el vot en blanc, altra cosa és que puguem dir el mateix del partit i del càrrec electe que en fa ús, del nostre vot; d'aquí la importància de conèixer, abans de votar, quines són les intencions dels partits, tant pel que fa a les polítiques que defensaran, i desplegaran si són al govern, i quines aliances i pactes tenen previst fer...

És clar que les promeses electorals, massa vegades, se les endú el vent, i el vent també s'endú, massa sovint, la nostra memòria!

La utilitat del vot és un factor de decisió pel votant amb certa promiscuïtat electoral, però hi ha un altre factor que també entra en joc en plena campanya, i que s'alimenta de sondejos i enquestes: votar a cavall guanyador.

La nit electoral acaba proclamant vencedors i perdedors, i hi ha qui en aquest joc, si s'ho pot estalviar, prefereix no perdre. Al capdavall, si no guanyen els teus, o els teòricament més teus, com a mínim que guanyin els que finalment has votat! La qüestió és sentir-se vencedor, sentir que s'és part de la victòria...

El més curiós d'aquest fet és que, en la majoria d'ocasions, el debat és estrictament intern i personal, com el vot, que és secret i intransferible, però que ressona com un eco, de forma estrident, dins la nostra consciència.

Més humà que savi...

Penseu en una persona sàvia...
No, no seguiu llegint, penseu primer en una persona sàvia!
És possible que us vingui al cap més d'una persona, cap problema...

També és possible que hàgiu pensat, primer, en persones conegudes, en personatges de la història, i que en ple escaneig de saviesa també hagin començat a aparèixer persones més anònimes i properes, familiars i amistats presents o passades...

Diu el diccionari que la saviesa és la "coneixença justa de les coses", la sapiència, i també el "capteniment assenyat en la vida quotidiana, en els afers"; i finalment, en la darrera i més filosòfica de les definicions, el "coneixement superior, de caràcter no sols teoricoespeculatiu, ans també practicomoral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l'home."
Em temo, i parlo per a mi, que cal ser savi per a entendre la darrera definició...

Ja teniu al cap, com a mínim, una persona sàvia?
Sí? Quantes persones sàvies que tenim al cap i, fins i tot al voltant, i a voltes ben a prop nostre! Quin regal, no?
Per cert, entre les persones sàvies que heu pensat, hi heu aparegut vosaltres? Us hi heu comptat?

La saviesa ens dóna prou opcions, i definicions, per a ser-ne o, si més no, per apropar-nos-hi...
I si no, encara tenim un darrer recurs, la cèlebre frase que diu que "equivocar-se és humà, rectificar és de savis!"

En aquest darrer cas, he de reconèixer, generalment sóc més humà que savi, tot i que sospito que la saviesa, afortunadament, és més un camí que un destí, o un estat... 

El meu consol és que, fins i tot en l'error, sobretot en l'error, trobem el camí de la saviesa i del mestratge, com diu el Mestre Yoda: "Vols saber la diferència entre un mestre i un aprenent? El mestre ha fallat més vegades de les que el principiant ho ha intentat." 

La màgia de Twitter

Fa tretze anys, quan em vaig estrenar a Twitter, no hi havia odiadors, o seguidors hostils, "haters", que mal diem abusant dels anglicismes... 

De fet no recordo que el terme s'utilitzés, encara, tot i que que no deuria tardar massa en aparèixer. No sé quan hi van desembarcar, els perfils odiadors a Twitter però com tantes coses d'avui, sembla que hi van arribar per quedar-se i, com els escarabats, s'han multiplicat de forma exponencial! 

A Twitter, possiblement més que en qualsevol altra xarxa social, s'hi destil·la força mala llet en forma d'insult, especialment per desavinences polítiques, però no només. Ja sabem que Twitter el carrega el diable! 

Afortunadament, però, Twitter és molt més que un niu de verinosos piuladors compulsius, i seria molt injust prendre'n la part pel tot, que a Twitter també hi passen coses molt xules! 

És habitual, darrerament, veure qui per diversos motius apel·la i invoca la màgia de Twitter, sobretot persones que, després de descriure breument la seva situació d'atur o inactivitat laboral, demanen un cop de mà en la recerca de feina, sinó feina directament! 

És curiós perquè sembla que aquestes coses, especialment les relacionades amb la vida laboral, haurien de passar només a LinkedIn, la xarxa social professional, i el cert és que a Twitter aquestes peticions es produeixen de forma més directa, fins i tot més desenfadada... 

Tanta apel·lació a la màgia de Twitter deu ser una evidència que, a diferència dels unicorns, aquesta realment existeix, i si existeix és perquè les persones usuàries que hi estan registrades la fan possible! 

Aquestes piulades que cerquen la màgia compensen totes les que sembren odi, i em retornen tretze anys enrere, quan vaig descobrir la màgia de Twitter, la seva capacitat de connectar persones, idees i voluntats.

M'agrada veure que, malgrat tot, Twitter encara conserva part de la seva màgia! 

Girona m'enamora...

Girona va començar a deixar enrere el seu passat gris i negre, amb l'arribada de la democràcia, quan va pintar de colors les cases de l'Onyar; també va començar a guanyar autoestima amb l'eslògan "Girona m'enamora", que Joan Casanovas va dibuixar amb l'acolorida, icònica i enyorada "Gi"!

Tot i que ja fa uns anys que l'Ajuntament de Girona, fruit d'un canvi de color polític del seu govern, va actualitzar l'eslògan amb el "Girona Emociona", no som pocs els que reivindiquem l'original.

Aquesta "Gi" és part del llegat que Joan Casanovas, mort tristament dies enrere, ens deixa; un llegat ric a nivell artístic i cultural, un llegat també de compromís social i activisme; un llegat que ve de lluny, fins i tot més lluny de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG).

En Joan Casanovas, des de la mirada més personal, era un amic dels meus pares, un nom recorrent en les converses amb la meva mare, i un dels incondicionals dels Divendres Sant a Garriguella, formant part, juntament amb la Maria i d'altres il·lustres i il·lustrats, d'un clan empordanès que a banda de Garriguella també es trobava a Ordis...

Precisament en el darrer Divendres Sant que vam celebrar a Garriguella, l'any 2019 (aquest 2020 no vam poder fer la tradicional trobada), en Joan Casanovas em va inspirar aquesta "Resurrecció"!

Aquests dies la "Gi" d'en Joan Casanovas, amb el lema "Girona m'enamora", ha brillat de nou servint de record i homenatge d'un home que Jaume Guillamet, amic i amfitrió de les trobades de Divendres Sant a Garriguella, va definir com "un artista lluminós des d'una discreció volguda"... 

Et trobarem a faltar Joan; descansa en pau...

"Adéu, Sally estimada". Minuts Musicals amb nom propi

Aquesta setmana passada a molts no ens va passar desapercebuda la commemoració del 75è aniversari del naixement del cantant de folk Xesco Boix; a casa guardem un disc de vinil dedicat del seu puny i lletra.

"Per en Bernat i en Roger, amb qui vam cantar a l'Escola Natzaret. M'hi he trobat molt bé cantant aquí. A veure què passa d'aquí 15 anys, nois. ¿Qui sap?. Ben vostre. Xesco"

Però aquest no és el darrer record inesborrable que tenim d'ell.

En una vella cinta de casset hi conservem una gravació, d'encara no vuit minuts, que vam fer a Cantallops a finals dels anys setanta; la cinta duu per títol "Veu d'en Just", ja que és de les poques, sinó l'única gravació que tenim de la seva veu.

En aquesta cinta sobretot hi sortim el meu germà i jo cantant, bé, el meu germà cantant i jo fent el que puc... També canta el meu pare, en Just Manuel Casero Madrid, i de fons es senten les veus de la meva mare, que també les taral·leja, del meu oncle, que era qui gravava, i dels meus avis. La cinta és un petit tresor sonor, revaloritzat sobretot per la veu d'en Just, curiosament coetani d'en Xesco Boix.

Una de les cançons que el meu germà canta és "Adéu, Sally estimada", una cançó molt viatjada, com tantes altres de populars, que a casa nostra va arribar de la mà, la guitarra i la veu d'en Xesco Boix.

La cançó original no es diu "Adéu, Sally estimada", sinó "Hieland Laddie" (o també "Highland Laddie") , i en Xesco la va adaptar de la versió que en va fer el gran Pete Seeger. "Hieland Laddie" és una popular cançó marinera escocesa i, com tantes altres, té diferents lletres i versions.

La cançó cantada pel meu germà, en la gravació casolana, és la que dies enrere vaig fer servir per obrir el vídeo commemoratiu del 40è aniversari de la mort del meu pare, i avui la versió d'en Xesco Boix pot servir, també, per a retre-li homenatge, ara que hem recordat el 75è aniversari del seu naixement...

 

Afegim-hi també la versió de Pete Seeger!

Les cites dels llibres. "Amors altament perillosos", de Walter Riso

Walter Riso hauria de ser lectura obligada per a qui es disposa a formar part d'una parella, més encara si aquesta es formalitza en forma de matrimoni!

La seva lectura hauria de convalidar qualsevol curs de preparació per-matrimonial, tot i que ignoro si encara els fa, l'església...

La seva bibliografia està plena d'amor i, sobretot, del que no és amor, encara que ho sembli, i una bona mostra és el llibre "Amors altament perillosos" (Columna, 2008). El llibre ens adverteix dels "estils afectius dels quals seria millor no enamorar-se", i la seva lectura permet identificar-los i afrontar-los.

El llibre està dividit en vuit capítols, en els que descriu diferents estils amorosos (histriònic/teatral; paranoide/vigilant; passiu/agressiu; narcisista/egocèntric; obsessiu/compulsiu; antisocial/busca-raons; esquizoide/ermità i limítrof/inestable), i aquests estils generen l'amor assetjant, l'amor desconfiat, l'amor subversiu, l'amor egoista, l'amor perfeccionista, l'amor violent, l'amor desconfiat o indiferent i l'amor caòtic!

Walter Riso ens regala, a l'inici de cada capítol, una o dues cites, i avui m'agradaria destacar-ne algunes...

"Un egoista és aquell que s'entesta a parlar-te de si mateix, quan et mors de ganes de parlar-li de tu." Jean Cocteau.

"Si tanques la porta a tots els errors deixaràs la veritat a fora." Tagore.

"La tendresa és la passió del repòs." Joseph Joubert.

"No facis amb l'amor el mateix que fa un nen amb un globus: quan el té juga i quan el perd plora." Sant Agustí.

En resum, que l'amor, a banda de cec o foll, és moltes més coses i no sempre positives...

Quelcom més que 953 insercions

Si hagués de resumir l'any 2020 en una xifra, en clau Incorpora Girona, seria aquesta: 953.

Nou-centes cinquanta-tres són les insercions laborals que les entitats del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" hem generat aquest 2020, una xifra inferior a l'objectiu que ens havíem plantejat a principis d'any, certament, i també una xifra del tot inesperada tan sols tres mesos després, quan es va decretar l'estat d'alarma i el confinament i l'activitat, en general, va caure en picat!

Nou-centes cinquanta-tres és una xifra que amaga, a més, una sorprenent paradoxa; l'explico.

Abans deixeu-me apuntar que a Incorpora Girona vam començar el 2020 deixant enrere, al 2019, el nostre millor registre històric d'insercions anuals: 1.095! Vam arrancar l'any 2020 si fa o no fa com l'anterior, i a partir de març les dades de visites a empreses, gestió d'ofertes i insercions van començar a caure irremeiablement al llarg de tota la primavera; vam tancar el mes de juny tocant fons, amb el 45% menys d'insercions que al juny de 2019.

És evident que ens repercutia (i ens repercuteix encara) l'aturada de l'activitat, especialment la comercial (no essencial) i la del sector de la restauració i el turisme, dues activitats que solen generar quasi la meitat de les insercions del nostre grup.

A Girona, com en d'altres territoris Incorpora, vam saber reaccionar i al juliol vam començar a generar més insercions, fins i tot més que al juliol de 2019 tot i la davallada de l'activitat de sectors clau; al llarg de l'estiu i de la tardor vam anar recuperant terreny, tenint la capacitat de donar resposta a l'increment de la demanda del sector de la neteja, reorientant formacions i enfortint la vinculació amb les empreses de serveis.

Paradoxalment al segon semestre de 2020 el grup Incorpora Girona vam generar quasi un 29% més d'insercions que al segon semestre del 2019 que, recordo, que va ser el nostre millor any. La pregunta és inevitable i ens l'hem fet: què hem fet diferent al segon semestre de 2020? I mentre ens la responem, també ens preguntem... del què hem fet diferent, podem consolidar quelcom d'ara endavant?

Les 953 insercions del 2020 no han atrapat les 1.095 del 2019, però el que és evident és que, malgrat totes les dificultats, aquest 2020 les entitats Incorpora Girona ens hem superat, fent una espectacular remuntada al segon semestre!

El bon resultat ha estat gràcies al treball, esforç i compromís de les entitats i dels i les tècniques d'inserció del programa Incorpora que, tot i les dificultats personals i professionals que han hagut d'afrontar (confinament, teletreball, formacions en línia...), han seguit donant servei a les empreses col·laboradores i, sobretot, han seguit acompanyant a les persones que atenem en la millora de la seva ocupabilitat i en la recerca de feina.

Si hagués de resumir l'any 2020 en una xifra, en clau Incorpora Girona, seria 953, i si l'hagués de resumir en una paraula, seria equip! 

I és que aquest 2020, més que cap altre any, hem transformat el grup Incorpora Girona en l'equip Incorpora Girona, i aquest matís té un valor que supera, sense desmerèixer-les, les 953 insercions assolides.

La Candelera (se'n) riu

Si fóssim fidels a la tradició, ahir, diada de la Candelera, hauríem desmuntat el pessebre. Em temo que aquesta tradició ja l'hem perdut...

També si fóssim fidels a la tradició, les dones que han parit recentment haurien d'anar, quaranta dies després del naixement de la criatura, a presentar-la als sacerdots d'algun temple i fer-hi una petita ofrena, tal i com, sembla ser, va fer la Verge Maria quaranta dies després de Nadal (el 2 de febrer), i a banda de presentar Jesucrist al Temple de Jerusalem, en un 2x1 de l'època, també li van purificar l'ànima, tot i que ignoro què la deuria embrutar...

Fidels a la tradició ahir a Punxsutawney (Pensilvania) van celebrar el dia de la marmota, una tradició que sembla atrapada en el temps... Aquí no som de marejar la marmota, aquí som més de marejar la perdiu, però aquest és un altre tema, i ara em fa tanta mandra...

Si fóssim fidels a la tradició ahir ja vam pronosticar el temps que tindrem en el que resta d'hivern, que "si la Candelera riu, el fred és viu"... Però no sé si tanta tradició es pot sostenir en el nostre temps, entre el canvi climàtic que embogeix el temps, i la pandèmia que ens embogeix a nosaltres!

Jo diria que la Candelera, com la marmota, més que riure, se'n riu de tot plegat, de nosaltres i les nostres tradicions...

555.237.619 euros

Diuen que tothom té un preu i aquest (555.237.619 euros) és, sembla, el de Messi pels seus quatre darrers anys de contracte, des que va signar el darrer l'any 2017.

Val Leo Messi més de cinc-cents cinquanta-cinc milions d'euros? Faríem una enquesta i no ens posaríem d'acord; hi ha qui pensa que ni molt menys, hi ha qui pensa que val molt més...

Sigui com sigui aquest és el seu valor de mercat, d'un mercat, el de l'esport d'elit en general i el del futbol en particular, sobredimensionat de fa anys, un mercat que sense vergonya ni pudor ha anat afegint zeros a les clàusules de rescissió de contracte i a les nòmines dels jugadors.

És possible que, com al seu dia amb la immobiliària, la bombolla del futbol algun dia peti, faci una implosió, però fins que aquest dia no arribi (veurem si es modera una mica amb la crisis actual...), si és que ho fa, de moment el mercat del futbol professional segueix i seguirà inflant-se convertint joveníssims futbolistes en nous (i a vegades malcriats) rics.

La publicació del contracte de Leo Messi ha obert molts debats: el jurídic, el periodístic, l'econòmic, el fiscal i fins i tot l'esportiu... A mi el que m'interessa és l'ètic i moral, i em desperta com a mínim aquests dos interrogants:

1- Com encabim aquestes desorbitades xifres en un marc salarial que hauria de tendir a una major equitat, i sobretot proporcionalitat, entre els salaris més elevats i els més baixos d'una organització?

2- Si Messi val això, jo valc el que cobro? I tu, vals el que cobres? En Leo Messi, tu i jo cobrem el que valem?

Tenint clar que el sou no és l'únic que ens separa a Leo Messi i a mi, possiblement el que tenim en comú és que ni ell ni jo valem el que cobrem, i que tot i que els nostres salaris ens condicionen molt la vida (i el que podem fer amb ella), no ens defineixen, o això m'agradaria pensar, per ell i per mi...

La veu d'en Just

Ara que fa quaranta anys que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, va morir és un bon moment per a llegir la seva veu, bé a través els articles de la seva columna diària "Quiosc" del Punt Diari, bé recuperant la seva (inacabada) poesia, bé resseguint la seva vida amb la biografia que l'amic Jaume Guillamet va escriure, "Memòria de Just"...

En Just va escriure molt, des de jove al Seminari i fins quasi a la seva mort, molt més del que va publicar, i llegir-lo és, possiblement, la millor manera d'escoltar la seva veu. Però en motiu del 40è aniversari de la seva mort hem volgut recordar-lo amb quaranta pinzellades de la seva vida, i escoltant, literalment, la seva veu!

Mesos enrere la meva mare em va proposar de fer un vídeo amb imatges d'en Just per a commemorar el 40è aniversari de la seva mort, i de seguida vaig pensar que aquest vídeo podria ser l'ocasió ideal per a recuperar una gravació que vam fer a Cantallops i que la meva mare va etiquetar, a la caixa del cassete, amb el títol "Veu d'en Just"...

La seva vida es va apagar, la seva veu encara perviu...