Hores abans havia tret el
bacallà del congelador, però ja sé que aquestes hores no compten, no computen, tot i que
cal tenir-les presents, convé preveure-ho i pensar-hi.
Enfarino els trossos de bacallà i els
marco a la cassola, a la que hi he posat un
raig d'oli després de
refregar-hi un all tallat pel mig.
Retiro els trossos de bacallà i omplo la cassola amb la
ceba que he tallat. Sí,
he plorat, no tinc remei! La ceba va prenent color i amb la mà
dirigeixo el fum que fa cap a les meves
famolenques fosses nasals; certifico que
l'olor de la ceba és altament
estimulant per
seguir cuinant; o potser és una
teranyina?
A
l'ocre de la
ceba s'hi afegeixen el
verd i el
vermell dels
pebrots; fan goig els pebrots, amb els seus
colors vius animen qualsevol cuina i són deliciosos! Ho remeno i
contemplo l'espectacle aromàtic i
cromàtic de la cassola que, tot i ser
negra,
sembla un llenç; serà per això que diuen que
la cuina també és una art?
Hi tiro els dos
trossos de l'all que fa una estona he refregat per la cassola i hi
aboco la tomata. Polsim de sal, polsim de sucre, polsim d'orenga, i deixo que
un parell de fulles de llorer nedin en l'abundant
piscina vermella, que ben aviat farà
xup-xup. Tapo la cassola.
Entretant preparo
l'amanida:
enciam i
pastanaga, tallada a rodanxes fines;
pipes de carbassa i de
gira-sol, un grapadet de
panses i una mica de
poma. Altres dies també hi deixo caure
festucs, o
formatge a daus petits, o
codonyat, o darrerament també una mica de
picada d'ametlla. A mi l'
amanida de casa m'agrada amb un
bon i cruixent sotabosc; un dia ja us ho explicaré.
El
raig d'oli, de les
olives de casa, naturalment de
Cantallops, el deixo just per moments abans que
l'amanida voli cap a la
taula.
De tan en tan
aixeco la tapa de la cassola i
remeno la tomata, i fins i tot deixo que se
m'entelin les ulleres si la recompensa és
flairar de nou el
sofregit. Deu ser per això que quan
cuino amb ceba la
Sira diu que
l'olor se'm
sent a la barba, cas que aquell dia me
l'hagi posat...
El
bacallà fa molts minuts que
s'ho mira pansit dins un plat, esperant el moment de
saltar a la cassola i
reviure en aquell
mar de ceba,
pebrot i tomata; quan torna a la cassola es
capbussa i, amarada de
vermell, em sembla veure com
de nou remena la cua. No recordo haver-hi posat res amb propietats
al·lucinògenes!
Unn parell d'
ous durs mig tallats completen
l'obra, i amb
l'amanida convenientment
regada, la
cassola amb el
bacallà amb
pebrot i
tomata presideix la taula.
I perquè va callar?...
En qüestió de minuts escurarem el plat sucant-hi un tros de pa per deixar-lo
net de tomata, net com una patena!
En qüestió de minuts després de
més d'una hora d'elaboració, més
d'una hora cuinant.
Ja ho sabem que
cuinar ja ho té, això. Hi
pensava l'altre dia en relació als
trenta-sis segons d'
aquest vídeo, o del
minut i catorze segons d'
aquest altre, d'aquests petits vídeos que aquests dies
hem fet relacionats amb la
meva feina, del
programa Incorpora...
Al
darrere d'aquestes
petites peces de vídeo, difoses a le
s xarxes socials en un parell de
piulades a
Twitter, piulades i vídeos de
consum ràpid, com una
glopada, hi ha
molta feina, molt
temps i energies invertits que,
com cuinar, no sempre
s'aprecien i es valoren. Tinguem-ho present...
---------------------------
pd: aquí les piulades amb els vídeos...
