Després del diluvi

Després del diluvi, explicava Mar Bosch en la presentació del seu darrer llibre, Noè va passar-se set dies tancat a l'arca reflexionant sobre el que havia fet, per imperatiu diví, i sobre les tràgiques conseqüències dels seus actes (salvar els animals, no els homes i dones, excepte la seva pròpia família). Aquest Noè reclòs després del diluvi, explicava Mar Bosch, era el que l'interessava retratar, a la seva manera i en part, a "Vindràs amb mi després del diluvi", amb el personatge Noè de la seva nova novel·la.

La referència bíblica no pot ser més evident amb el nom, però també amb el fragment del poema de Guilgameix que, diuen, va inspirar el relat bíblic del diluvi de Noè; la germana de Noè, Sigrid (però nascuda com a Coloma), és com l'ocell que va i bé i observa el nou món, per ells dos la Barcelona del 2004 i el Fòrum de les Cultures, evocant els vols dels ocells del poema, inspiradors també dels de l'arca de Noè.

Mar Bosch va sentir la necessitat d'explicar-nos tot això al final de la presentació del llibre "Vindràs amb mi després del diluvi" (Comanegra, 2018), un dels set llibres que formen la curiosa col·lecció "Matar el monstre", un encàrrec editorial que relliga com qui no vol, però no per causalitat, set novel·les independents ambientades a set Barcelones d'entre el 1818 i el 2018 que comparteixen (tot i que tampoc cal obsessionar-s'hi buscant-lo) un personatge secundari.

Coneguda la inspiració i fil conductor de l'autora l'important és llegir la novel·la com qui llegeix l'horòscop, de fet com qui llegeix qualsevol obra literària o, com va explicar Guillem Terribas, que li va presentar el llibre a la Llibreria 22 (jugava a casa!), com qui mira un quadre abstracte (i es podria extrapolar que de qualsevol estil pictòric!): amb el desig que la lectura desvetlli quelcom de personal, deixant que la nostra subjectivitat ens permeti viure la nostra lectura com un fet únic, personal i, per bé que explicable i confessable, possiblement intransferible!

Perquè la Sigrid i en Noè van a viure a casa d'una parenta a Barcelona deixant enrere Sant Guim de Freixenet? Quin és el diluvi del Noè personatge de la Mar Bosch? Les respostes són al llibre, després del diluvi!

Girona i la tardor

Diuen que aquesta estació que tot just hem encetat, encara que ens sembli que aquests dies reeditem l'estiu, és la que millor se li escau a Girona.

Alguna influència deu tenir-hi la postal, en forma de poema, que ens va dibuixar i immortalitzar Josep Maria de Segarra, un poema que ens descriu els colors i l'estat d'ànim d'una ciutat i la seva arquitectura en un dels seus punts àlgids, les Fires de Sant Narcís!

No li manca raó a Segarra, Girona a la tardor embelleix especialment, com ho fa a la seva manera un altre indret mitològic, la Garrotxa en general i la Fageda d'en Jordà en particular, dibuixada de poèticament de verd en aquest cas per Joan Maragall; Girona embelleix per l'ocre que venç a la Devesa i per la darrera alegria que en dóna Sant Narcís i les seves Fires, que ens permeten allargar el dia fins i tot quan, al contrari de l'estiu, ja s'ha fet de nit!

La tardor, però, també és una estació d'enyorança i aquesta es fa present, sobretot, quan el brogit de la ciutat pren aquella desesperant normalitat: cues a la frontissa del Güell, retencions a la carretera Barcelona, fosc a cap hora... l'enyorança d'una Girona d'estiu que, tot i que també farcida de turistes, esdevé menys estressant, més accessible i transitable.

I per turistes la primavera, i d'uns anys ençà el Temps de Flors, esdevenint que representa, possiblement, la major prova d'estrès i resistència que ha de suportar i superar la ciutat.

De totes les Girona la de la tardor també és la que més m'agrada; Girona a la tardor és quasi només pels gironins, i per Tots Sants també per la gent de comarques, gironins i gironines per extensió, per simpatia, per proximitat, per parentiu, per pertinença...

Girona i la tardor combinen molt bé, i entrar-hi des dels barris del Pont Major i Pedret, a qualsevol hora del dia, un autèntic regal!

Benvinguda sigui la tardor, especialment si arriba a Girona!

Minuts Musicals de desamor amb "I Hate Myself For Loving You"

Només hi ha una cosa pitjor que odiar a qui t'ha trencat el cor: odiar-te a tu mateix, o mateixa, per haver-lo o haver-la estimat!

Això és precisament el que canta Joan Jett, acompanyada dels seus "Blackhearts" (Joan Jett and the Blackhearts), tota una icona i referència del rock femení dels anys '80, un portent vocal i musical!

I no deixa de tenir raó, sobretot quan s'evidencia que tot plegat ha estat, possiblement, una pèrdua de temps, quan et deixen, en aquest cas, plantada; quan, com diu la cançó, primer em vas prendre el cor, després l'orgull...

Quan passa tot això i més i, malgrat tot, no es pot fugir ni escapar de la relació ("I wanna walk but I run back to you"); és precisament aleshores quan pren sentit el que Joan Jett no deixa de dir-se, de dir-nos fins i tot amb una actitud amenaçadora: "I Hate Myself For Loving You"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: onomàstica

Com tantes altres de curioses del nostre vocabulari aquesta bonica i eufònica paraula, onomàstica, prové del grec!

[1803; del gr. onomastikós 'que serveix per a denominar', der. de ónoma, -atos 'nom']

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als noms propis. Llista onomàstica dels reis d'Egipte.

2 dia onomàstic (o festa onomàstica, o simplement l'onomàstica) Festa del sant del nom.

2 f LING Estudi científic dels noms propis.

No sé si aquesta és una paraula en risc d'extinció, doncs sembla que cada vegada més celebrem menys, en general, els nostres sants!

És cert que hi ha sants populars, sobretot els lligats a les festes o festivitats, com Sant Joan, Sant Josep, Sant Esteve, Sant Narcís, Santa Tecla o Santa Mercè, però excepte Santa Bàrbara quan trona la majoria de sants passen força desapercebuts, alguns fins i tot completament ignorats, a menys que els tinguem als calendaris i agendes en paper...

Celebrar l'onomàstica, doncs, sembla que va de baixa o, en tot cas, és la celebració petita, al costat (i en comparació) de la de l'aniversari!

A casa meva, ja ho sabeu, no ens n'estem de celebrar els sants, i si, com diuen, tots els Sants tenen vuitada el de la Sira comença, i es celebra, tot just avui!

Per molts sants!

El darrer vol gallinaci de les àguiles imperials

El proper dilluns, dia de la Mercè, les quatre àguiles imperials del Pont de l'Aigua que uneix Girona i Sarrià de Ter finalment alçaran el vol! Bé, més que alçar el vol diria que aniran en orris!

Vagin on vagin l'important és que després d'anys i panys de reclamar-ho els símbols franquistes desapareixeran del Pont de l'Aigua, alliberant així l'espai públic d'una simbologia feixista que ens ofenia a molts.

La reivindicació no ha estat sorda, i sí constant! Possiblement la reivindicació més sonora i constant ha estat la de l'inclassificable Sam Enfot, que número rere número (i ja hem arribat als 100!) ha reivindicat al "The Sarrià News" de la revista Parlem de Sarrià que "les gallines" vagin a l'olla!

I si bé gallina vella fa bon caldo, aquestes gallines, que de velles ho són, diria que no serviran ni per això, ni pel caldo!

Amb la seva retirada ens estalviarem que els futurs usuaris de la nova via verda que travessarà el pont per sota, per un dels seus arcs, ensopeguin a banda i banda amb el petri vol gallinaci d'aquestes àguiles imperials que ara, feliçment, finalment, es retiraran.

En aquest cas, com tants altres, val més tard que mai!

El que no comparteixo

Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?

Formació i mercat de treball

La Fundació Catalunya Europa, amb la col·laboració de la Diputació de Girona, va presentar mesos enrere l’informe Una anàlisi del progrés social a la demarcació de Girona. L’informe recull una sèrie de dades relatives a l’escolarització, el nivell d’estudis o l’accés a l’habitatge per comarques i municipis. Una fotografia que ens ajuda a comprendre el funcionament social i econòmic de les comarques gironines, alhora que ens desperta alguns interrogants.

Entre d’altres, l’estudi situa l’accés al coneixement bàsic com una de les problemàtiques principals a Catalunya, juntament amb l’habitatge i la qualitat democràtica. Reconec que em va sorprendre aquesta dada relativa a l’educació, que inclou aspectes com la taxa d’escolarització d’estudis postobligatoris i l’abandonament escolar, i situa Catalunya entre les 30 pitjors regions d’Europa en aquest aspecte.

Girona: la província catalana amb més abandonament escolar

Preocupat per aquesta dada i conscient que la formació és un element clau en la inserció laboral, em vaig fixar en les dades relatives a la taxa d’escolarització als 17 anys (ensenyaments postobligatoris) a la demarcació de Girona —pressuposant que serien de les millors de Catalunya—, i la segona sorpresa va ser evidenciar que no, que la demarcació de Girona és la que presenta una taxa d’escolarització més baixa als 17 anys (76,4 %), segons dades de l’Idescat (2015). És a dir, Girona és la província de Catalunya on més abandonament escolar hi ha després de l’escolarització obligatòria, un abandonament escolar prematur que, sens dubte, no tan sols afecta el mercat de treball, sinó que també es deu en part, tal com apunta l’informe, al mercat de treball.

L’informe relaciona aquesta baixa taxa d’escolarització amb l’estructura productiva i apunta, sobretot, al pes del sector turístic i, naturalment, a la pressió demogràfica que han tingut aquestes comarques. En altres paraules, l’informe apunta que hi ha més abandonament escolar dels estudis postobligatoris en aquells territoris amb un pes important del sector turístic, en què els joves tenen més facilitats d’accés a treballs previsiblement més precaris (temporalitat i sous baixos) i per als quals cal menys qualificació: els joves que el sistema educatiu repel·leix els atrau el sector del turisme.

La professionalització dels joves en risc d’exclusió com a clau per a la inserció

Tot i aquest atreviment, al qual es podrien fer molts matisos, l’informe ens convida sobretot a reflexionar sobre la realitat social i econòmica del nostre territori i, especialment, sobre la vinculació entre la qualitat de l’ocupació i les necessitats formatives. Des de la perspectiva del programa Incorpora, aquestes dades ens ajuden a veure on podem trobar joves amb necessitats formatives que millorin la seva ocupabilitat i, inevitablement, apareixen a la fotografia les comarques de l’Alt i el Baix Empordà i el Gironès, comarques que el 2017 van concentrar més del 90 % de les accions formatives impulsades des dels Punts Formatius Incorpora.

En un mercat de treball que cada vegada valora més la qualificació professional, en un horitzó en què moltes feines no qualificades seran substituïdes per processos automàtics i robotitzats, la formació esdevé un element clau en la professionalització dels joves en risc d’exclusió i un impuls a la seva inserció laboral, ja que, d’altra banda, són el dany col·lateral d’un altre fenomen molt característic dels nostres dies: la sobrequalificació.

Article publicat al web Incorpora Girona.

Descanca en pau, Caty!

És impossible no preguntar-nos, quan veiem de tan a prop el trànsit de la vida a la mort, com serà el nostre propi trànsit: si serà inesperat i quasi inconscient, així de sobte, si serà anunciat amb massa antelació i amb acús de rebut, si serà matiner i a deshora, com el de l'enyorada Anna o, com en el cas de la Caty, si serà vespertí, quasi nocturn, en l'ocàs de la nostra vida...

Ens preocupa el trànsit cap a la mort mentre ens ocupem dels trànsits, dels canvis, que hem d'anar superant indefectiblement en vida; trànsits a vegades també inesperats, com els que arriben de sobte, a vegades desitjats i planificats, a vegades simplement fruit dels avatars de la vida, com són la majoria dels nostres, diria que també els de la Caty.

Entre Sant Privat de Bas, poble que va veure néixer la Catalina fa més de 95 anys, i el barri de Palau de Girona, on hi ha viscut quasi cinquanta anys, són molts els trànsits (els canvis) que la Caty va fer, acompanyada de l'Amadeu. Primer a Castellar de la Selva, prop de Sant Mateu Montnegre, en uns anys difícils per quasi tothom, també per la Caty i l'Amadeu, fins que al carrer del Carme de Girona hi varen trobar llar i ofici, en una pastisseria que durant dècades va fer les delícies de molts gironins. Ja em perdonareu però jo no he provat mai una millor nata que la de ca l'Escapa, ni amb cap altres xuixos m'he llepat, amb tant delit, els dits.

Dies enrere l'Esteve m'ensenyava unes fotografies d'una jove Catalina retratada pels carrers d'Olot d'una joventut viscuda a la Garrotxa, amb la seva cabellera ben pentinada i fent molt de goig, presumida com sempre! I sí, només de mirar-me la Caty de jove hi vaig veure (qui sap si inconscientment també buscar) el que d'ella va heretar l'Anna; els gens en aquests casos, més que el cotó, no enganyen. L'Anna també va heretar quelcom que en l'Esteve és igualment perceptible: aquella actitud de no estar-se per romanços, de tirar pel dret, d'anar per feina!

I de feina la Caty en va fer i molta, sobretot rere el taulell de la pastisseria, com l'Amadeu a l'obrador. Avui a la Catalina i a l'Amadeu els podríem definir com a persones emprenedores i diríem que van saber fer allò que tants llibres i manuals expliquen: reinventar-se! Com si ambdues coses, emprendre i reinventar-se, fossin bufar i fer ampolles! Són molts els esforços i sacrificis que van haver de fer, com l'aventura de venir de la Garrotxa cap a Girona, que ara és un cop de cotxe però al seu temps deuria ser tot un periple. Molts esforços i, més que emprendre, pencar!

Però a la vida de la Caty, també a la de l'Amadeu, no tot van ser tortells i braços de crema, croissants i lioneses, corones i sants marcs, que la vida també la van ballar ben ballada en incomptables sardanes (fins a dues mil en va arribar a ballar l'Amadeu!), i la van gaudir amb el teatre, els viatges i les seves memorables xefles a la casa de Palau!

A Palau ja l'enyora la Trufa, la seva darrera alegria. Fidel i juganera la Trufa li ha fet molta companyia i, com tots nosaltres, també la troba i trobarà molt a faltar.

La de la Caty ha estat una vida plena i ella, a la seva manera i de manera diferent en cadascú de nosaltres, també ens ha omplert la nostra.

Descansa en pau, Caty.

Minuts Musicals de desamor amb "Todo lo que merezcas"

"Quant pitjor, millor" no és una expressió aplicada només a la política, com tantes vegades hem comprovat, també és una expressió que s'escau molt bé en les relacions amoroses, especialment quan aquestes s'esberlen i resta encara quelcom latent...

El desamor a vegades cerca guarir-se (o com a mínim consolar-se) amb la malastrugança de qui t'ha trencat el cor, a qui sobretot li desitges tot el que es mereixi, especialment només allò dolent, reclamant una mena de justícia divina: "Y sufras sin remedio"

Algunes cançons expressen perfectament aquest agre sentiment, que generalment resta com a desig no expressat, i que es fon gola endins i es mal paeix a l'estómac!

"Y que si es perra la vida
Se ensañe contigo un poco mas
Y que te falte el aire
Y que te ahogue el silencio
Y llores todos los dias
Como me hiciste llorar a mi
Y que tus dias se llenen
De infinito desierto
Y que te abrase el frio
Que un día casi me abraza a mi"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: educar

Assitia l'altre dia, per tercera i darrera vegada a la meva vida, a la reunió de mares i pares de primer d'ESO prèvia a l'inici de curs, una reunió que sobretot serveix per avançar als pares i mares el que la mainada es trobarà (s'està trobant) a l'inici d'aquesta etapa escolar.

Naturalment a la reunió es va parlar del funcionament intern de l'institut en general i del primer d'ESO en particular, dels horaris, les matèries, les activitats, la convivència dins l'institut... Inevitablement també es va parlar del no ús del telèfon mòbil per part dels alumnes dins l'institut, sota amenaça d'ésser requisat; el mòbil, no (lamentablement) la criatura!

Quan una criatura comença primer d'ESO se li sol donar el que jo anomeno el pack d'autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil! De fet la majoria dels i les alumnes ja disposen d'ambdues coses des de força abans... Que el telèfon mòbil no es pugui utilitzar dins l'institut i en horari escolar no vol dir que el seu ús, institut enfora, no generi conflictes entre l'alumnat, conflictes que inevitablement moltes vegades també es viuen, analògicament, a les aules i els patis de l'institut.

Conscients per pròpia experiència d'aquest fet els i les professores ens van instar, als pares i mares, a exercir un cert control sobre l'ús del telèfon mòbil dels nostres fills i filles; entenent la bona intenció de les seves recomanacions vaig trobar a faltar que la paraula control es repetís diverses vegades i que en canvi en cap moment aparegués la paraula confiança; ja sabem que la confiança és, al capdavall, el més eficients dels controls parentals!

Molts dels conflictes que el professorat ha de mediar entre els i les alumnes tenen vinculació amb els telèfons mòbils, d'aquí naturalment les seves advertències i consells. Arribats a aquest punt un pare va demanar si l'institut, concretament ells com a tutors del grup classe, podria intervenir en cas que es produís algun conflicte entre alumnes o d'un mal ús del telèfon mòbil; en la seva explicació el pare, possiblement desbordat per la manifesta adolescència de la seva criatura (ignoro si noi i noia) llençava un SOS, quan no directament una delegació de la seva responsabilitat educativa!

Per segons vaig haver-me de mossegar la llengua i no intervenir; no calia i menys en una primera reunió; no intervenir per dir que, en realitat, la major responsabilitat sobre els nostres fills i filles és nostra, dels seus pares i mares, i que aquesta, com tantes altres, no és una qüestió que puguem delegar (sí compartir) als i les professores dels instituts.

No enviem la mainada a les escoles i instituts perquè ens els tornin educats, perquè ens arribin a casa amb tot après; és cert que l'institut (com l'escola, l'escola bressol..) té un paper important, cabdal si voleu, en l'educació dels nostres fills i filles, però no és un paper exclusiu sinó complementari al que tenim sobretot els pares i mares.

Educar, certament, és i ha de ser una responsabilitat compartida. Com diu el proverbi, per educar un infant cal tota una tribu!

[1696; del ll. educare, íd.]

[®trencar ] v tr 1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

2 Ensenyar urbanitat.

2 p ext 1 Ensenyar certes pràctiques o certs costums als animals; ensinistrar.

2 Habituar un òrgan o un membre a funcionar o a realitzar la seva funció. Va perdre la mà dreta i ha hagut d'educar l'esquerra.

3 Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que té qualitat d'allò que no en té. Educar el gust, l'oïda.

4 Fer apte (algú) per a comprendre certs costums, certes obres, etc. Educar els pares. Educar el públic.

Bon inici de curs a tothom!