Hispanitat: res a celebrar?

Amb això dels pobles, els països, les nacions i els estats passa com amb les famílies: per més llaços que hi tinguis a vegades és preferible mantenir distàncies, quan no directament mantenir-se'n al marge.

És evident que sempre és desitjable que els pobles, els països, les nacions i els estats que tenen un passat en comú (també entre els que no el tenen) mantinguin relacions cordials i respecte i, si s'escau, d'amistat, aquelles que permeten, per exemple, puntuar alt al Festival d'Eurovisió.

Pensava tot això dies enrere, veient al calendari la proximitat del dia d'avui, Dia de la Hispanitat, festa nacional d'Espanya a l'ús, com a Catalunya tenim la Diada (una derrota), a Estats Units el 4 de juliol (una declaració d'independència) o a França el 14 de juliol (l'inici d'una revolució).

El Dia de la Hispanitat commemora un descobriment, però més que el descobriment en sí el que recorda és una conquesta i, amb aquesta, la creació d'un imperi que, com la resta, també va tenir el seu declivi. De fet hi ha qui diu que la hipotètica independència de Catalunya seria un episodi més (el darrer?) d'aquest declivi imperial espanyol.

Amb la mateixa naturalitat que vivim la nostra Diada com un dia d'exaltació nacional, de la nacionalitat catalana, i demanem respecte per a celebrar-ho (de manera respectuosa) també podem entendre que els espanyols (també els catalans que se'n sentin, naturalment!) visquin el dia d'avui com un dia d'exaltació nacional, de la nacionalitat espanyola!

És precisament des d'aquest respecte que de la mateixa manera que en general un espanyol, també un català, no celebra el 4 de juliol, un espanyol que no sigui, ni es senti català, no celebri la Diada, i sí, un català que, tot i ser espanyol no se'n senti, consideri que avui, Dia de la Hispanitat, no hi hagi res a celebrar!

No seré jo qui digui que no hi ha res a celebrar avui, cadascú que celebri el que vulgui, però penso que el dia d'avui sí és un dia per a recordar, per a reconèixer i per a refer entre els diferents pobles, països, nacions i estats que configuren aquest magma geopolític i cultural anomenat hispanitat.

Recordar un passat, que no sempre va ser gloriós per a tots iguals, reconèixer que al llarg dels anys hi ha hagut cruïlles inevitables que han generat camins divergents, però que malgrat tot sempre hi ha espai per a refer, des del respecte, el reconeixement de la diferència, la singularitat i la diversitat, ponts i vincles, en cas que aquests s'hagin malmès, o directament trencat.

Que Espanya i els espanyols celebrin com vulguin el dia d'avui, però seria un greu error quedar-se només en el record d'una conquesta i en la nostàlgia de la grandesa i unitat d'un imperi que no tornarà mai.

#MinutsMusicals de versions amb "Always on My Mind"

Al meu cap, per pura qüestió generacional, sempre he relacionat aquesta cançó, "Always on my Mind", amb els Pet Shop Boys, que van publicar-la l'any 1988 dins el seu quart disc "Introspective", tot i que a finals de novembre del 1987 van publicar-la com a senzill.

Però la vida, també la música, ens ensenya que moltes coses ja hi eren abans, com aquesta cançó, que abans que el grup de música pop i electrònica dels nois de la botiga d'animals la versionessin ja havia tingut dues celebrades versions: la d'Elvis Presley de l'any 1972 i sobretot la que el cantant de country Willie Nelson va fer deu anys després, el 1982, i que li va valer un Premi Grammy.

Originalment, però, va cançó va ser interpretada per la cantant nord americana Brenda Lee, estrella del pop entre els anys '50 i '60 del segle passat, l'any 1972.

La cançó, doncs, al llarg dels anys ha passat per la veu d'una princesa pop, per la del Rei del Rock, per la d'un cantant country (que també va enregistrar anys més tard, el 1998, juntament amb l'incombustible Johnny Cash) i per la d'uns dels referents imprescindibles de la música pop i electrònica.

Ara sí, la tindré, les tindré per sempre al meu cap!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions quan el dic es trenca!

El vídeo de la setmana: el tràiler de "Ocho apellidos catalanes"

Fa un parell de mesos es va publicar una divertida "promo", però ara ja tenim el tràiler de la pel·lícula "Ocho apellidos catalanes", que s'estrenarà el proper divendres 20 de novembre, just el 40è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, i a un mes exacte de les eleccions generals del 20 de desembre!

Entre el 27S i el 20D aquesta pel·lícula tal vegada ens permetrà desengreixar un xic l'empallegosa situació política i riure'ns per moments de tot plegat, i sobretot de nosaltres mateixos!

Heus ací una (altra) vegada un andalús, un basc, una basca... i un català!



Bon divendres.

Senyals de tardor

La tardor fent de les seves... Foto: Roger Casero

Amb la mateixa precisió que les orenetes anuncien l'arribada del bon temps, un altre fenomen anuncia la seva fi; no em refereixo, en aquest cas, a la caiguda de fulles que despulla els arbres, sinó a un fenomen menys bucòlic, més costumista, si voleu: l'aparició de les mantes al sofà!

Dies enrere les mantes van aparèixer, de nou, a la sala d'estar de casa: jo encara amb pijama d'estiu i ja hi ha qui s'hi enfunda! Les fredoliques de casa s'hi endinsen cercant aquella agradable calidesa que a mi, sobretot una manta, la que més escalfa, em produeix una terrible somnolència!

La tardor és una estació de transició, de canvis, com la primavera, però al contrari d'aquesta la tardor ens convida al recolliment, a tancar les finestres i entelar-les amb el baf del nostre alè per dibuixar-hi el que amb el temps primaveral dibuixem a la sorra de la platja, quan la trepitgem amb els pantalons arremangats...

Aquests dies ja percebem que les tardes no són tan lluminoses, tampoc tan llargues, i lamentem que els Sol ens abandoni tan aviat. I més aviat que ens abandonarà, cada dia més i fins ben  avançat l'hivern, quan d'aquí a tres setmanes s'imposi de nou el canvi d'horari; aleshores s'enfosquiran les tardes quan aquestes ni tan sols arriben al vespre i nosaltres deixarem anar un melancòlic sospir de resignació!

Aquests dies jo també m'acomiado de la roba d'estiu, de les bermudes, dels polos i camises de màniga curta, de les sandàlies i els banyadors; mentre la roba estival inicia la seva particular hibernació prenen vida, de nou, els pantalons de pana, els jerseis i els polos i camises màniga llarga; els anoracs encara hauran d'esperar, que ara és temps per les jaquetes de mig temps, aquelles que fan el seu agost a la tardor i la primavera i que ens ajuden a suportar millor el canvi d'armari!

Com qui fa caure els fulls del calendari, la caiguda de les fulles de tardor ens anuncia dia rere dia la proximitat de les Fires d'aquella Girona a la tardor que Segarra ens va regalar per sempre, Fires que darrerament mantenen l'interrogant de saber si les viurem, sota els centenaris i despullats plàtans de la Devesa, lleugers de màniga o amb més d'una flassada a sobre, abrigats per capes com una ceba!

Ahir al vespre finalment vaig sucumbir al càlid poder d'una manta al sofà de casa; he arribat, jo també, a la tardor!

La carta del federalisme

Amb Miquel Iceta el federalisme ha resistit, malgrat tot. Foto: EFE/Alejandro García

Són moltes les lectures que es poden i s'han fet sobre l'estat i el vigor de l'independentisme a Catalunya, que ha viscut la seva màxima i més clara expressió en aquestes darreres eleccions del passat 27 de setembre d'enguany.

Més enllà de les lectures partidistes i interessades em sembla incontestable afirmar que si l'independentisme és un suflé, com molts l'han valorat aquests darrers anys, aquest encara no ha baixat!

De fet la independència és ara l'opció majoritària dels catalans, més enllà de Mas, més enllà de la CUP i d'altres condicionants no poc importants, i es situa en una posició predominant, tal vegada la que més, dins l'agenda política.

Fer-la, o assolir-la, no serà fàcil i per moments no sé si serà possible, però sembla evident, i lícit que, en cas d'investir president i formar govern, aquests com a mínim procurin avançar-hi.

Els resultats del 27 de setembre han situat a la independència a la "pole position", però als partits independentistes en una posició certament complexa. Veurem com se'n surten.

Rere aquesta posició majoritària una alternativa a la independència, el federalisme, ha quedat tocat, però no enfonsat.

El resultat del PSC, resistent tot i ser el pitjor històric, permet als socialistes mantenir l'opció federal com una de les alternatives a la independència, essent la seva principal carta per a jugar en l'espai electoral que hi ha entre l'unionisme i l'independentisme.

La reforma constitucional amb caràcter federal és i serà la seva carta, tot i que no sembla que PSC i PSOE juguin al federalisme amb les mateixes cartes; la seva capacitat d'entesa es posarà a prova aquests propers mesos i permetrà copsar, llavors sí, si el federalisme té joc a nivell espanyol, si és una opció que Espanya pot oferir per una Catalunya que es vol cada vegada més independent.

El suflé independentista no ha baixat, cert, tan cert com que el federalisme encara no s'ha cremat ni ha cremat totes les naus! Potser no és un as amagat a la màniga, però ben jugada la carta del federalisme pot oferir un bon joc pel 20 de desembre!

Irregular

La final perduda a doble partit de la final de la Supercopa d'Espanya contra l'Athletic Club (de Bilbao) no va ser el primer avís, però sí de moment el més car: un títol perdut!

El primer avís va arribar al primer partit oficial de la temporada, a la final de la Supercopa d'Europa contra el Sevilla. La consecució del títol va eclipsar les llacunes del joc del Barça, i el fet que estiguéssim, aleshores, just a l'inici de la temporada, ho va relativitzar.

Però ara que ja fa unes quantes jornades que la Lliga espanyola i la Lliga de Campions estan en dansa les llacunes, lluny de desaparèixer, s'han evidenciat: el Barça és menys incisiu en atac, i més vulnerable en defensa!

Sorprèn i preocupa que el Barça hagi perdut ja dos partits a la Lliga espanyola, però preocupa més les sensacions que l'equip transmet. És cert que l'equip és lluitador i que amb l'orgull ferit es mostra més competitiu, però malament si per treure el mateix de sí mateix necessita sempre anar per darrere del marcador.

Cert és que l'equip té una sèrie d'elements en contra: la impossibilitat d'inscriure jugadors fins al gener (Arda Turan i Aleix Vidal), sancions (Piqué) i lesions, (Messi i Iniesta les darreres i més preocupants), però aquests condicionants, lluny de ser excuses, han de ser (i són, segons diuen els propis jugadors) estímuls! Aquí és quan es demostra el fons d'armari!

És en aquestes situacions, quan les coses es torcen, quan apareixen les dificultats, els imprevistos que l'entrenador demostra la seva vàlua; és en la cerca de solucions, alternatives, en el risc de prendre decisions que l'entrenador se la juga. La sort del Barça és que té un entrenador, Luis Enrique, que no és dels que s'arronsa ni s'amaga.

Però no tot són males notícies; potser la millor és que ni els seus rivals directes a la Lliga espanyola (Real Madrid i Atlético) ni el (de moment) rival directe a la Lliga de Campions (Roma) estan millor!

De res serveix enyorar Pedro, que tan bé ens aniria ara per pressionar i generar perill al davant, o Xavi, que posaria criteri, pausa i ritme el mig del camp, tenim el que tenim i hem de confiar que amb els recursos disponibles Luis Enrique sabrà treure el màxim rendiment de cada jugador en particular, i l'equip en general.

Que la tardor sigui benèvola, que l'hivern ens permeti recuperar peces (Arda i Vidal), que pel camí no perdem bous i esquelles, que l'objectiu és arribar a la primavera amb opcions de títols!

L'entrenador i l'equip tenen crèdit; que en disposin doncs!

Entre necessari i imprescindible

Anna Gabriel observada de prop per Antonio Baños. Foto: Marc Puig Perez

"Aquí totes som necessàries, però ningú és imprescindible. El senyor Mas no és imprescindible".

Aquesta frase la va dir la diputada al Parlament electa Anna Gabriel la nit electoral del 27S, situant la posició de sortida de la CUP d'un dels temes més candents de la campanya electoral (fer o no fer Mas president) i el més calent d'entre tots els temes post-electorals.

Jo reconec en més d'una ocasió haver utilitzat també aquesta mateixa expressió, "ser necessari però no imprescindible", per expressar precisament el mateix que Anna Gabriel i la CUP volien transmetre la nit del 27S.

Amb aquesta expressió tots vam entendre, i Artur Mas el primer, que per la CUP el procés no depèn de si Artur Mas és o no de nou president de la Generalitat; altres veus, naturalment de CDC i algunes de Junts pel Sí, poden dir, i de fet han dit i diuen, responent a aquest posicionament de la CUP, que Artur Mas no només és necessari, també (o sobretot els més abraonats) és imprescindible!

I així estem una i altres, debatent entre nosaltres si Artur Mas és només necessari o sobretot imprescindible, un debat que, segons com es tanqui empeny el procés o duu a unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, escenari que podríem debatre si seria més dantesc o kafkià!

Tenint clar que per mi Artur Mas no és imprescindible, ni pel procés ni per governar qualsevol altra Catalunya, em preguntava fins a quin punt el considerava necessari; la resposta la vaig trobar, com tantes altres vegades al diccionari:

si no és imprescindible, és que no és necessari! O si voleu a l'inrevés, si és imprescindible, és precisament perquè és necessari!

Defineix el diccionari com a necessari allò "De què hom no pot passar-se, no pot prescindir", i imprescindible simplement "De què hom no pot prescindir". És a dir, entre necessari i imprescindible les diferències, si hi són, són mínimes!

Tornant a la frase inicial, doncs, potser seria més correcte dir, tot i que políticament més incorrecte, "aquí totes som necessàries, però el senyor Mas és prescindible", que és veritable sentit que volia tenir la frase. El problema és que si Artur Mas és necessari, i per tant imprescindible, no pot fer cap altre paper que no sigui el de president...

Malgrat aquest article, ni necessari ni imprescindible, el debat segueix, desesperadament apassionant!

#MinutsMusicals de versions amb "Libre"

Poc es deuria imaginar Nino Bravo a finals de l'any 1972, quan la va publicar, que aquesta cançó viuria una segona joventut a finals dels anys noranta del segle passat!

De fet el malaguanyat Nino Bravo amb prou feines va poder gaudir de la primera joventut d'aquesta cançó, doncs va morir mesos després de publicar el seu quart disc d'estudi, "Mi tierra", que contenia la cançó "Libre", víctima d'un accident de trànsit a mitjans d'abril de 1973.

A finals dels anys noranta del segle passat un músic català va saltar a la fama gràcies a les versions de clàssics de la música espanyola que feia a la televisió; el músic era Marc Parrot, que ja havia publicat un parell de discs, però la fama se la endur el seu "alter ego", "El Chaval de la Peca"!

I si una cançó va tenir especialment èxit va ser la versió de "Libre", versió que la companyia de telefonia mòbil Amena va fer servir publicitàriament per al seu llançament!

"El Chaval de la Peca" va ser un fenomen musical i artístic que afortunadament no es va engolir ni va eclipsar el gran músic que hi ha al darrere, Marc Parrot, que amb el canvi de segle va seguir amb la seva carrera musical (també com a productor) enterrant "El Chaval de la Peca", especialment fructífera a partir del seu primer disc en català, "Mentider", publicat l'any 2005.

Però en el record ens queda el personatge d'"El Chaval de la Peca" i les seves versions, entre les que va brillar especialment aquest "Libre" de Nino Bravo!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions que sempre tinc al cap!

El vídeo de la setmana: Cerimònia del foc

"Un passeig de foc màgic, un desplegament artesanal de música i instal·lacions, la descoberta d’espais coneguts sota una llum nova: la de les torxes i la de la imaginació."

Així és com el festival de teatre Temporada Alta presenta la "Cerimònia del foc", un espectacle de carrer, gratuït i per a tots els públics, que aquest divendres i dissabte 2 i 3 d'octubre al vespre il·luminarà com mai el Barri Vell de Girona!

L'espectacle no és ni un correfoc ni un espectacle de pirotècnia, més aviat la companyia Carabosse transformarà els carrers del Barri Vell en una mena de gran pista de circ amb menjadors de foc, amb funambulistes autòmates (els funambrules), amb nenúfars encesos, bengales, rodes i torxes.

Us ho perdreu? Per poc que pugui, jo no!



Bon divendres!

Ho sento, no vaig votar per vosaltres!

El passat diumenge, dia de les eleccions del 27S, vaig veure més d'una piulada de votants que deien que havien votat pels seus fills, pels seus néts i pels seus absents!

Uf, quina responsabilitat! Jo vaig votar només per mi i prou feina que vaig tenir!

Sí, ja sé que aquesta fal·làcia era sobretot un missatge simbòlic promogut per una de les candidatures, una manera d'apel·lar al passat i el futur d'una lluita, d'una conquesta, d'un anhel i de relligar-los (passat i futur) amb el present.

Per un moment vaig imaginar-me a mi mateix intentant votar per les meves filles; aquí podria tenir dues opcions: una votar pensant en elles, l'altra votar el que elles votarien; ambdues coses, ja ho veieu, no són el mateix.

Imaginem que voto pensant en elles, és a dir, pensant en el que jo considero que és millor per elles: qui m'assegura que el que jo penso que és millor per elles és el que elles volen?

Jo sempre he pensat que era millor per elles que no fessin la primera comunió; ho pensava abans que la fessin, ho pensava el dia que la van fer i ho segueixo pensant ara; però les meves tres filles al seu dia van pensar just al contrari, pels motius que siguin elles van pensar que el millor per elles era precisament fer-la!

Naturalment puc creure'm la fantasia pensant que la independència per si sola reserva i garanteix un millor futur per les meves filles, però si no em concretes un xic més la independència (o la no independència) em faltaran arguments per decidir el meu vot.

En tot cas aquí el que sempre estarà en joc en relació al meu vot és el que jo penso, el que jo penso que és millor per elles; però també podria fer la segona opció: votar per elles, votar en funció del que elles realment pensen i desitgen.

En aquest segon cas les podria reunir a les meves tres filles, de 9, 13 i 16 anys, planta'ls-hi al davant les diferents paperetes de les candidatures i demanar que cada una fes la seva elecció. Imaginem que els hi dic que com que en aquestes eleccions es decideix sobretot el seu futur qui millor que elles per decidir-lo!

És clar que elles són tres i jo només tinc un vot. Qui em garanteix que les tres triarien el mateix vot? Si el vot és diferent què faig, voto només per una o dues de les meves filles? I l'altra?

Més complicat trobo votar pels absents! Per quins absents, per l'avi conservador o pel progressista? Pel que es va exiliar o pel que es vestia amb la camisa blava? Per l'àvia republicana o per la devota de d'Escrivà de Balaguer? Pel l'oncle que militava al mateix partit que com jo o pel cunyat que votava contra els meus? I absents fins a quin grau de parentiu?

Aquests dies algú va tenir la gosadia de dir-me què hagués votat el meu pare en cas de ser viu! Ho feia per tal de decantar el meu vot. Especular sobre el què pensaria ara el meu pare és un exercici de política ficció, un entreteniment que pot resultar divertit, però que no podem prendre'ns seriosament.

"El que faria ell" en aquesta o aquella situació, tota especulació va morir amb ell i jo el respecto massa com per magrejar-lo d'aquesta manera tan barroera. Només per situar-vos us recordo que el meu pare es va morir el 31 de gener del 1981!

Imaginem, però, seguint amb la fantasia de votar pels absents, que els convoco en una sessió d'espiritisme i, com he fet amb les meves filles, els hi dic que deixo el meu vot a les seves mans, en honor a la seva memòria!

Després de manifestar les seves desavinences ideològiques i anacròniques ben segur que només  es posarien d'acord en una cosa: que els deixés descansar en pau!

Molt diferent és votar pensant o per una persona concreta, votar per l'àvia republicana o votar per l'avi falangista, tot i que la responsabilitat del vot és personal i intransferible! Si ningú ha de votar per nosaltres, nosaltres no hem de votar per ningú!

Així que no, ho sento molt estimades filles i estimats absents, no vaig votar per vosaltres, no ho he fet mai i no tinc previst fer-ho!

Disculpeu les molèsties!