Els nostres dits entrellaçats...

Estimada Sira,
recordes quan només érem amics i al passadís de l'Institut ens trobàvem i xerràvem, i ens donàvem les mans? 

Eren moments fugissers entre classe i classe, però moments que amb els nostres dits entrellaçats teixien la nostra amistat, que amb el temps va ser quelcom més... Potser és per això que cada nit, quan anem a dormir, els nostres dits es busquen, per seguir teixint entrellaçats la nostra vida junts, el nostre amor...
I així anem fent via, així anem fent vida, agafats de la mà...

Sira, fa 25 anys em sentia profundament afortunat per casar-me amb tu i 25 anys després encara me'n sento. Afortunat d'estar casats, afortunat de compartir la vida junts i afortunat de construir la nostra família amb la Clàudia, la Irina i l'Abril.

Soc conscient que no sempre ha estat fàcil, ni sempre t'ho he posat fàcil; des de fora potser semblem una parella idíl·lica, de les que mai s'enfaden ni tenen crisis... Res més lluny de la realitat i si avui som aquí és perquè hem sabut guarir les ferides i conviure amb les cicatrius.

I sobretot perquè els bons moments sempre han superat i guanyat els dolents, perquè hem anat aprenent a comunicar-nos, i a entendre'ns a la cuina gairebé tan bé com al llit!

Moltes gràcies, Sira per voler seguir al meu costat, per voler que els nostres dits segueixin entrellaçant-se cada nit... 

T'estim infinit, ben teu, Roger.

 
Carta llegida el 29 de juliol en motiu d ela celebració de les nostres Noces d'argent.