Intel·ligència Artificial i pensament crític

L’any 1986 es va estrenar la pel·lícula "Cortocircuito", una comèdia de ciència-ficció en què un robot militar, el Número 5, és colpejat per un llamp i adquireix consciència pròpia. Jo aleshores tenia entre onze i dotze anys, i recordo especialment l’escena en què el robot descobreix una enciclopèdia i, a gran velocitat, la fulleja sencera absorbint-ne tot el coneixement en pocs segons. Potser sense adonar-me’n aleshores, aquell va ser el meu primer contacte, encara que fos inconscient, amb la intel·ligència artificial (IA).

Aquella escena, que llavors em semblava del tot inversemblant, de pura ciència-ficció, avui ja no ens resulta tan llunyana, ja que els sistemes d’intel·ligència artificial actuals poden fer exactament això: llegir milers de llibres, articles o pàgines web en segons i respondre amb una rapidesa sorprenent.

És clar que saber no és el mateix que comprendre. El robot de la pel·lícula, com la IA d’avui, podia acumular dades, però podia reflexionar, emocionar-se o posar en dubte allò que havia après? Aquí és on rau, encara avui, la diferència essencial entre les màquines (o els algoritmes) i nosaltres: el pensament crític, aquesta capacitat humana de preguntar-nos el perquè de les coses, de sospesar-les i d’interpretar-les.

En un article anterior, publicat al número 118 d’aquesta mateixa revista, parlava de com la intel·ligència artificial generativa, aquesta que pot crear textos, imatges o vídeos a partir del que ha après, està transformant la nostra manera de treballar i comunicar-nos. En aquest article intento aprofundir una mica més i preguntar-nos com la IA està transformant la nostra manera de pensar.

Fa poc es va fer a Catalunya un estudi amb estudiants que analitzava què passava al seu cervell mentre feien un treball de recerca amb i sense suport digital. Els investigadors van comparar tres grups: uns feien servir una eina d’intel·ligència artificial, uns altres cercaven informació amb Google i els últims treballaven sense cap recurs digital. Els resultats van ser tant previsibles com clars: els qui feien servir la IA mostraven menys connexions neuronals relacionades amb el raonament i la memòria; en canvi, els estudiants que havien de construir el coneixement pel seu compte, llegint, seleccionant, escrivint, equivocant-se, activaven més zones del cervell associades a la reflexió i a la presa de decisions.

Això no vol dir que utilitzar la IA sigui dolent. No només perquè resulta, a dia d’avui, ja quasi inevitable, sinó també perquè ha vingut per quedar-se i perquè, en realitat, és una eina molt útil si l’utilitzem amb criteri: pot ajudar-nos a organitzar idees, a resumir textos, a traduir-los, a generar imatges o a inspirar-nos. El problema el tenim, segurament, quan deixem que sigui la màquina qui pensi per nosaltres, quan la màquina no només ens doni les respostes, sinó també ens formuli les preguntes. Si ho fem, si deixem que la IA pensi per nosaltres, correm el risc de convertir-nos en simples espectadors del nostre propi aprenentatge, deixant que la tecnologia faci el camí que ens tocaria fer a nosaltres.

El repte, doncs, no és prescindir de la IA, sinó aprendre a conviure-hi sense perdre el nostre paper actiu i crític davant l’allau d’informació que ens bolca. La IA pot ser un bon copilot, un gran copilot, però el volant l’hem de continuar portant nosaltres. La IA segur que ens farà el viatge més fàcil, però només nosaltres podem decidir-ne el destí, cap on volem anar.

Vivim envoltats (i saturats) d’informació i d’algoritmes que cada vegada més ens ho serveixen tot fet, i és justament per això que el pensament crític (contrastar, dubtar, preguntar i entendre) és més necessari que mai. Potser el robot Número 5 de la pel·lícula llegia enciclopèdies a la velocitat de la llum, però nosaltres continuem tenint una cosa que cap màquina pot simular del tot: la curiositat, l’experiència i la consciència. I potser, en el fons, aquesta és la veritable diferència entre aprendre i simplement processar informació. La IA pot saber-ho tot, però només nosaltres podem donar sentit al que sabem, independentment de si és molt o poc.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.