dijous, 30 d’agost de 2012

Renéixer de les cendres del #focempordà

Els efectes del Foc Empordà a Cantallops. Foto: Roger Casero
Si la memòria no em falla el 19 de juliol de 1986, amb 12 anys, jo era a Amposta participant en unes estades esportives (avui en diem “campus”) de bàsquet. Recordo que la meva mare em va trucar, fet inusual reservat només per a fets extraordinaris, i el motiu d’aquella trucada ho era: Cantallops s’ha cremat!

Potser la trucada no la vaig rebre el mateix dia 19, però sí que va ser el 19 de juliol de 1986 quan prop del Pertús va començar un incendi que ràpidament es va propagar i escampar i que hores més tard va passar literalment per sobre del poble de Cantallops i, com el d’aquest any, va cremar bona part de la comarca de l’Alt Empordà.

Malgrat viure de lluny aquell gran foc, el vaig sentir molt a prop, doncs a Cantallops hi tenia, hi tinc encara, família. Quan vaig tornar a Cantallops, poble de la meva família materna, vaig poder veure el mal que el foc havia fet als boscos, a les finques, a les oliveres, als camps... però aleshores no vaig saber copsar prou el mal que el foc va fer als cantallobencs, als qui el van patir aquella nit de flames, també els meus avis, oncles i un cosí que aleshores amb prou feines tenia l’any.

Durant anys, anant com sempre tot sovint a Cantallops, les cendres i els arbres cremats eren el paisatge habitual de la carretera que va de la Jonquera a Cantallops; però mica en mica, quasi sense adonar-nos-en, com quan creixem i no en som conscients, el paisatge, els boscos, anaven rebrotant i el verd, la nova vida, anava guanyant terreny a les cendres.

El 22 de juliol de 2012, vint-i-sis anys i tres dies després del gran incendi del 1986, jo era, amb la meva família, a Cantallops. Hi havíem anat a passar el cap de setmana i el diumenge ens hi vam haver de quedar. Vaig ser jo qui, aleshores, vaig trucar a la meva mare.

Aquella nit a Cantallops, amb les flames voltant, encara que lluny, el nucli urbà, va ser tensa. Les flames feien respecte, les vèiem a la carena, rere el poble, i a la plana, però més que les flames aquella nit a Cantallops s’escampava pels carrers del poble, entre la gent, el neguit pels “fantasmes” de l’incendi del 1986.

Per fortuna per Cantallops, no per d’altres pobles afectats pel mateix incendi, el vent no va portar les flames al nucli urbà, tot i que el foc va seguir cremant prop el poble i pel terme municipal durant moltes més hores.

Viure el foc de prop, veure les flames avançar terreny, compartir aquelles hores amb la família i amics, amb el poble de Cantallops, em va fer entendre el què el 1986 per la distància i possiblement l’edat no vaig saber copsar prou: l’empremta que el foc deixa entre els qui l’han patit, empremta a la retina, a la ment, al cor...

El foc de l’Alt Empordà d’aquest any ha cremat més de 13.000 hectàrees, unes tres mil menys que el de 1986, però a diferència d’aquell el foc d’aquest juliol ha  avançat més lentament, cremant molta més massa forestal, consumint molt més els boscos.

Ara l’objectiu és recuperar la terra cremada; avui, com al 1986, el paisatge és desolador, però com va fer aleshores, l’Alt Empordà renaixerà de nou de les cendres! Però el veritable repte és que les flames no tornin a travessar l’Alt Empordà! El risc que es reprodueixi un incendi com el d’enguany, com el de 1986, hi serà d’aquí uns anys: les imprudències i negligències es seguiran produint i el vent seguirà bufant...

El repte, el gran i veritable repte que tenim és que el futur bosc estigui millor preparat per evitar una devastació com la d’aquest juliol. Potser la gran lliçó d’aquest incendi és que hem de tornar a fixar la mirada al bosc, per recuperar-lo primer, però per a treballar-lo i regenerar-lo després; potser així, només així, evitarem que cada 20 o 30 anys reneixi de les seves cendres!


Article publicat a l'Intocable Digital el passat diumenge 19 d'agost de 2012