Feixes cremades

És impressionant, i alhora desolador, veure com els incendis descarnen el paisatge i ens el mostren despullat de qualsevol color, verd, marró, que no sigui el gris i negre de les cendres.

El foc deixa sota les seves flames el cadàver inert de la terra, descobrint-nos el seu veritable relleu, desproveït de vida, com un cos que es descompon irremeiablement...

De les cendres, com l'au Fènix, en brotarà de nou la vida, tenyint de nou de verd el seu mantell, d'un verd esperança que avui no imaginem, d'un verd que no esborrarà el devastador negre que avui ho taca tot...

L'incendi del Cap de Creus, entre Llançà i el Port de la Selva, no només ens ha tenyit de sutge i tristesa aquest estiu, també ens ha mostrat desproveïdes de vida un munt de feixes que ahir eren ermes, i abans d'ahir curulles de vida, i d'activitat. I aquests dies hem tornat a parlar de vinyes, que com les del poeta també eren verdes, també vora el mar, tot i que ja fa anys, dècades, fil·loxera a banda, que no ens fan companyia...

Fantasiegem de nou sobre si caldria tornar a treballar aquelles feixes, que com tantes altres de tantes altres vessants, de tants altres llocs, resten abandonades, vestigi d'una activitat que al seu dia va deixar de ser productiva, i que avui potser tampoc ho seria. Que la natura les domini de nou potser no és el problema; sí que ho és que cremin víctimes d'una negligència, o intencionadament, devorades pel foc.

Les feixes cremades del Cap de Creus ens recordaran durant dies, setmanes, mesos i anys fins a quin l'estupidesa humana no té límit, i el pitjor, sembla no tenir remei...