6 lectures prèvies a la #Diada al voltant del #PSC, a mode de jornada de reflexió! #11S2012

Demà serà un gran dia, ben segur, però demà ja arribarà, no avancem esdeveniments, i aprofitem l'avui, aquest dilluns de pont, per alguns, no un servidor, per a refrescar algunes lectures d'articles de l'òrbita del PSC que, en el seu conjunt, amb d'altres que ben segur obvio i oblido, són un bon termòmetre del què està passant al partit i en relació a la Diada.


Us n'ofereixo un tastet de cada un i us convido a fer d'avui una mena de jornada de reflexió!

Patriotes, de José Antonio Donaire
No hi ha cantonada ni paisatge que no estigui coronada amb una bandera, ja sigui una estelada o més modestament una senyera. A mi, ho he de dir, no m'agraden les banderes. Gens ni mica. I ara que vivim una sobredosi simbòlica, deixeu-me explicar la meva aversió per aquests símbols patriòtics.

La encrucijada del socialismo catalán, de Laia Bonet
El futuro del PSC dependerá, paradójicamente, del grado de renovada fidelidad a su pasado, a sus orígenes. La justicia social es el objetivo; el autogobierno, su instrumento y la nación abierta, nuestra sociedad. Una coherencia con nuestro proyecto fundacional que no tiene nada de nostálgica ni de añorada. Y para ello necesitamos un nuevo modelo de partido de amplia base, plural e integrador, radicalmente anclado en la modernidad, que haga de su praxis democrática interna una prueba palmaria de su vocación de servicio público a la sociedad catalana.

Del federalisme a l’independentisme?, de Joan Majó
Si acceptem que ens caldrà forçar un pacte, em pregunto per què ha de ser menys possible un pacte bilateral de tipus federal que un pacte per la independència… M’alegra molt que el tema de la independència hagi deixat de ser tabú i en puguem parlar i discutir com una possible alternativa. Però no accepto que ara, per ser bon català, s’hagi de ser independentista.

De la lleialtat federal a l’afirmació confederal, d'Ernest Maragall
L'altre opció, la de la independència amb asil polític a Europa té un camí per davant molt més llarg i ple d'obstacles i possibles frustracions. No podem descartar-lo a priori. Però ens haurem de carregar de raó, haurem de verificar que no ens deixen cap altre sortida. I haurem de constatar que l'aposta de major risc sigui també la que compta amb el major suport ciutadà, amb la força imparable d'un país unit i articulat, societat i representació democràtica treballant en aliança profunda.

Perquè aniré a la manifestació de la Diada, de Carles Ferreira
Una Catalunya lliure, per anar concloent, no és aquella que pot repartir els seus propis carnets d'identitat amb el "CAT" i la senyera; sinó aquella capaç de proporcionar benestar, justícia i oportunitats als seus ciutadans. Una Catalunya lliure és sobretot una Catalunya justa.

No sóc independentista i aniré a la manifestació de la Diada, de Pia Bosch
La Diada no és de ningú, i és de tots. La nostra festa nacional és un patrimoni col.lectiu . Ningú pot pretendre patrimonialitzar-la en exclusiva. Només per això ja tinc motiu suficient per ésser-hi. El catalanisme ha estat i és un factor transversal , i el representen opcions polítiques diverses i, fins i tot, antitètiques. No ha estat mai propietat de ningú i ara tampoc.

---------------------

pd1: n'hi afegeixo tres i ja són 9!:

La Temperatura nacional, de Quim Nadal
I no som pas dels que estableixen barems de catalanitat, posen fronteres d'adhesió, s'emboliquen amb la bandera, branden estels al cel i deixen que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.

12 de setembre, de Montserrat Tura
Al meu entendre és imprescindible formular una proposta de reforma constitucional on de l’article 2 desaparegui la referència «indissoluble unitat» del territori espanyol i sigui substituït per la definició d’unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que configuren l’Estat. És evident que si l’article 2 parlés d’unió lliure i voluntària caldria establir al Títol VIII la forma de determinar l’existència o no d’aquesta voluntarietat. És a dir, caldria proposar el reconeixement del dret a secessió, que és el mateix dret que empara la voluntat d’unió.

11 de setembre de 2012: dialogar, acordar i sumar, de Núria López
Tot i ser socialista, la paraula independència no em genera cap neguit. Ho he afirmat en diverses ocasions com a representant del PSC al Ripollès i al meu municipi, Campdevànol. Ara bé, si em genera certa frustració les actituds excloents d’algunes persones independentistes, que els hi costa acceptar posicionaments més moderats, però que ben mirats, plegats podrien arribar a sumar.

pd2: ho sap tothom, i no és profecia: jo també aniré a la manifestació de l'11 de setembre!