Il·lustració: Faro |
La manifestació del passat 11 de setembre, diuen, marcarà un punt d’inflexió en les relacions entre Catalunya i Espanya. Si res serà com ara, el què vingui a partir d’ara per força haurà de ser diferent!
Des de Catalunya aquesta percepció es té molt més clara i la independència és, si bé no en boca de tothom, sí en el cap de molts, l’escenari de futur. Ho és de tots (o quasi) els qui es van manifestar l’11 de setembre, de molts dels qui no van poder-ho fer i caldrà veure, bé en unes eleccions anticipades, bé en un referèndum, si aquest és l’escenari de futur de la majoria del poble català.
Des d’Espanya més aviat sembla que vulguin deixar refredar l’11 de setembre, fer que la crisi i la precarietat econòmica i de finançament faci posar seny al Govern de Catalunya, fent de la nostra necessitat virtut. És a dir, Espanya, o si ho preferiu, el govern de l’estat, no escolta, segueix no escoltant.
L’estat espanyol escoltava el president Pujol i el seu “peix al cove”, però va deixar d’escoltar quan el president Maragall va presentar una proposta que volia passar del “cafè per a tothom” al federalisme asimètric; el Nou Estatut va tornar retallat i amb la cua entre cames de Madrid. I Espanya tampoc va escoltar el president Montilla quan advertia que com més deixava d’escoltar Espanya, més creixia, a Catalunya, la desafecció, és a dir, l’independentisme.
I la desafecció s’ha fet present, i tan si s’ha fet present! Ara el president Mas, sense parlar explícitament d’independència, parla de transició nacional i situa al terreny de joc una primera proposta, a veure què tal s’hi posa Espanya: el Pacte Fiscal. Si es reprodueix un rebuig semblant al de l’Estatut, el camí llavors, potser sí, serà de no retorn.
Espanya en general, el govern de l’estat en particular, no escolta, no vol escoltar Catalunya. Aferrat sempre a la Constitució Espanyola i ara a la crisi econòmica, amb les precarietats financeres de Catalunya com a arma de doble fil, el govern espanyol no sembla voler moure fitxa, ni tan sols voler fer un pas.
Els propers mesos passaran, a l’estat espanyol, coses molt interessants; les eleccions al País Basc dibuixaran un escenari polític diferent a Euskadi i caldrà veure com aquest encaixa amb la resta de l’estat; a Catalunya, amb unes possibles eleccions anticipades, caldrà veure com eclosiona electoralment l’ahnel independentista.
Davant l’immobilisme autonòmic d’Espanya, Catalunya, també sembla que el País Basc, empenyen cap a nous escenaris de sobirania, d’independència. Uns parlen de trencament, d’altres d’alliberamentt! Els vectors de força d’uns i altres no van en la mateixa direcció, caldrà veure com estan les resistències!
La frase “Antes roja de rota” avui podria ser “antes federal que rota”! L’Espanya federal, la que proposava Maragall, no hagués silenciat el creixent independentisme, però sí que, com bé va dir Montilla, no hagués generat tal desafectació, l’hauria apaivagat. En una altra tessitura el Pacte Fiscal també planteja una relació d’asimetria de Catalunya vers la resta de comunitats respecte l’estat.
Espanya no només no escolta, tampoc sembla voler veure; veure que, si es vol mantenir unida, íntegra com diuen ells, l’opció federal és la seva darrera oportunitat, esgotat ja l’autonomisme.
Espanya serà federal o no serà… Espanya serà federal o Catalunya, més tard o més d’hora, d’una o altra manera, serà independent! Diuen, però, que els federalistes, més enllà de l’Ebre, s’ha extingit!
Article publicat a l'Intocable Digital el passat dissabte 15 de setembre de 2012, abans que Pere Navarro fes aquestes declaracions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada