Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dire straits. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dire straits. Mostrar tots els missatges

dissabte, 14 d’agost del 2021

"Romeo and Juliet". Minuts Musicals amb nom propi


Romeu i Julieta és, possiblement, la millor història d'amor que s'ha escrit mai i, tot i ser un autèntic drama, una tragèdia a l'alçada de les clàssiques, la resta d'històries d'amor tard o d'hora hi acaben ressonant, també les nostres, anònimes i per moments anodines...

La cèlebre obra de teatre de William Shakespeare sobre l'amor impossible ha servit d'inspiració per a tot tipus de manifestacions artístiques, i si parlem de cançons destaca especialment "Romeo and Juliet" de Dire Straits.

Mark Knopfler, però, no es va limitar a relatar-nos, cantant, el tràgic drama dels enamorats de Verona, sinó que va endur-se'n el mite cap al seu terreny personal: aleshores Knopfler estava en plena ruptura de relació que tenia amb la cantant Holly Vincent, líder del grup Holly and the Italians.

La cançó, a més, es va gestar en ple procés de transformació de la banda, especialment amb la sortida del germà de Mark Knopfler, el també guitarrista David Knopfler. "Romeo and Juliet" és una de les grans cançons que formen part del tercer disc de Dire Straits, "Making Movies", publicat l'any 1980.

Knopfler ens dibuixa un Romeu encara enamorat d'una Julieta que el percep com una càrrega més... Jo seguiré enamorat dels Dire Straits i de cançons com aquesta!

dissabte, 13 de juliol del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Romeo and Juliet"


El paradigma d'història d'amor, amb final tràgic, és sens dubte "Romeu i Julieta" de William Shakespeare, obra cabdal, com tantes de l'escriptor anglès, no només de la literatura universal, també de la cultura en general!

Font d'inspiració inevitable són molts els artistes que han actualitzat, re versionat i fins i tot tergiversat aquesta tràgica història d'amor, entre ells Mark Knopfler amb els seus Dire Straits amb aquesta cançó que, tot i la semblança dels noms, en aquesta història Romeu no és del tot correspost per una Julieta que més aviat sembla avorrida, fins i tot cansada amb la trista cantarella de Romeu...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

dissabte, 19 de març del 2016

Minuts Musicals retrobats amb David Knopfler i "Lonely is the night"


Indiscutiblement ell era el guapo i bona mostra és la portada del senzill "Lonely is the night" que va publicar l'any 1991.

Amb un paisatge urbà de fons, en blanc i negre i desenfocat, la seva solitària imatge apareix amb la força de la seva mirada i la simplicitat de les línies del seu rostre; no somriu però expressen més els seus ulls que amb els seus llavis...

Indiscutiblement ell era el guapo i el seu germà el talentós, tot i que en David també va mostrar amb escreix les seves virtuts musicals com a intèrpret i compositor.

Va ser precisament ell qui va presentar John Illsley al seu germà Mark i durant uns anys ell va ser, també, un membre més, dels fundacionals, dels mítics Dire Straits.

Però al 1980 David Knopfler va deixar el grup durant la gravació del "Making Movies" (no figura als crèdits del disc), diuen que entre d'altres motius per les tensions entre els germans i la pressió del grup, abocat ja aleshores a grans i intenses gires... Naturalment quelcom de cert hi ha, doncs és normal que amb tanta convivència (estudis de gravació, concerts gires...) apareguin tensions.

D'en David Knopfler tinc tan sols dues cançons, les que contenen el senzill (aquells discs de vinil petits que necessitaven un adaptador per fer-los rodar i que rodaven a 45 revolucions per minut) que he esmentat abans, amb "Lonely is the night" a la cara A i "Like lovers do" a la cara B, ambdues del seu cinquè disc en solitari, "Lifelines", publicat l'any 1991, el mateix any que Dire Straits va publicar el seu darrer, "On Every Street". D'ell no en tinc res més i aquest senzill el deuria comprar a molt bon preu, paraula de Stone, en alguna Fira del disc del col·leccionista...

Hom podria dir que David Knopfler va abandonar la seva zona de confort, expressió molt de moda actualment, però suposo que no deuria ser fàcil deixar una banda en projecció com era aleshores Dire Straits!

Deixant els seus Dire Straits es va convertir en un músic més i suposo que va seguir tocant per, entre d'altres coses, procurar i demostrar que era, és, quelcom més que "només" el germà de Mark Knopfler.

Escoltem com canta David Knopfler a la solitud d'una nit solitària...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

dissabte, 29 de setembre del 2012

You're so far away! #MinutsMusicals amb Dire Straits



So far away

Here I am again in this mean old town
And you're so far away from me
And where are you when the sun goes down
You're so far away from me

So far away from me
So far I just can't see
So far away from me
You're so far away from me

I'm tired of being in love and being all alone
When you're so far away from me
I'm tired of making out on the telephone
And you're so far away from me

So far away from me
So far I just can't see
So far away from me
You're so far away from me

I get so tired when I have to explain
When you're so far away from me
See you been in the sun and I've been in the rain
And you're so far away from me

So far away from me
So far I just can't see
So far away from me
You're so far away from me

Dire Straits

dimecres, 9 de juliol del 2008

34 anys, l'edat entre els 33 i els 35...

Amb 34 anys només puc mirar endavant amb optimisme!

Fa escassament tres dies vaig fer 34 anys. Anem complint anys i, amb els anys, anem arrossegant il·lusions i temors, a vegades a parts iguals.

Miro enrere i penso: uf, quanta vida!. Sobretot quan recordo alguns concerts als quals he anat: 1989 els Rolling Stones (i wiki) a l'Estadi Olímpic; 1990 The Ramones (i wiki) al Palau d'Esports de Barcelona; 1992 Dire Straits (wiki) a la Monumental; 1994 Pink Floyd (i wiki) a l'Estadi Olímpic... Són massa els anys que fa que van passar aquests esdeveniments a la meva vida, per bé que els tinc ben presents.

Miro endavant i penso: ostres, quanta vida!. Sobretot perquè suposo que fins més a prop dels 40 anys no es té la sensació d'estar a l'equador de la vida...

Però els 34 anys és una edat que he de superar alegrament, malgrat ha estat una edat maleïda per mi durant molts anys. De fet, mig bromejant, li deia a la Sira, el dia del meu aniversari: a veure si arribaré als 35!.

El dissabte passat, en un acte a Figueres (el nomenament de Joan Guillamet com a fill predilecte de Figueres -notícia al diari El Punt-), la meva mare es retrobava amb antigues companyes i companys de joventut i d'altra gent a qui feia temps que no veia. És inevitable que aquesta gent, si t'ha vist de petit, es sorprengui en un primer moment... Essent la vigília del meu aniversari la meva mare explicava a Jaume Fabre: "... i demà fa 34 anys, la mateixa edat que tenia en Just quan es va morir...".´

En més d'una ocasió he dit que els "Casero", els homes de la família Casero, no sabem envellir. Ni el meu avi José, ni el meu pare, Just Manuel, ni el meu tio, Josep. Afortunadament també em dic Gumbau (cognom matern), i aquí, més enllà d'algun fet certament luctuós, els homes han sabut envellir i morir vells, com el meu avi, Miquel Gumbau Llonch.

A aquestes alçades, però, ja no val la pena obsessionar-s'hi, és tan senzill, encara que a voltes complicat alhora, com no perdre mai de vista que cada un ha de viure la seva vida, no la vida dels altres... Al cap i a la fi 34 anys és l'edat que es té entre els 33 i els 35 anys...

----------------------------

pd1: The Rolling Stones. Angie


pd2: The Ramones. Baby I love you!


pd3: Dire Straits. So far away


pd4: Pink Floyd. Wish You Were Here