La "contra-declaració" de Granada, la resposta socialista pel dret a decidir

Pere Navarro, primer secretari del PSC, al Congrés Territorial del PSOE, el passat 6 de juliol. Imatge: PSC

La declaració de Granada ja té resposta i la més definida, clara i diàfana prové del propi PSC; bé, d'una part del PSC, no orgànica, però sí, cada vegada més, més crítica i organitzada.

Reconec en la declaració de Granada una voluntat de cercar, com vaig dir ahir, un mínim comú denominador que pacifiqui les relacions entre el PSC i el PSOE, però en aquesta declaració hi ha horitzons que representen un límit inacceptable per a molts socialistes; el més perceptible: el dret a decidir. Mesos enrere Rubalcaba ja li va dir a Navarro que de dret a decidir res de res!

Comparteixo avui la "contra-declaració" de Granada, la resposta socialista per dret a decidir! Una declaració que comparteixo i que subscric!

Declaració de valoració de la “Declaració de Granada” i del document “Hacia una estructura 
federal del Estado” 

Entenem que la proposta de reforma federal de la Constitució que els líders territorials del PSOE, juntament amb el primer secretari del PSC, han aprovat a Granada el passat 6 de juliol és una
combinació d’avenços positius, de passos insuficients i de mancances rellevants a l’hora de
resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya.

Valorem el fet que es tracta de la primera proposta de reforma del model territorial que establia la Constitució del 1978, amb la voluntat de fer avançar l’actual model autonòmic en la direcció d’un federalisme que vol reconèixer les singularitats presents a l’Estat. Valorem també l’aposta per blindar constitucionalment l’Espanya social i reforçar el reconeixement d’aquells drets que estan a la base de l’Estat social, tot i que no ens detenim aquí a valorar en detall algunes propostes que fan referència a la reorganització general de l’Estat i dels serveis públics i que, com a socialistes, no poden sinó comptar amb el nostre aplaudiment –com la proposta d’un Fons de Garantia de l’Estat del benestar per evitar la seva retallada en temps de crisis, o la introducció de mecanismes per evitar la competència fiscal entre territoris en impostos com successions, per posar només alguns exemples-.

La nostra voluntat és centrar aquesta declaració en la valoració d’aquelles propostes de les quals
depèn una solució satisfactòria de la relació de Catalunya amb el conjunt de l’Estat.

Pel què fa als avenços positius, celebrem propostes com ara:

a) El reforçament de les competències de Catalunya en la defensa i protecció del català, així
com l’assumpció plena del caràcter plurilingüístic de l’Estat per part de les seves
institucions.

b) La inclusió explícita dels drets històrics de Catalunya, que l’actual Constitució ja empara,
en un títol específic de la nova Constitució, que reculli les facultats derivades d’aquest
reconeixement.

c) La clarificació de la distribució competencial entre el nivell central i el nivell autonòmic,
deixant a les comunitats totes aquelles que no corresponguin al nivell central, delimitant
el concepte de competència bàsica i reduint les competències compartides.

d) La voluntat de fer del Senat una veritable cambra de representació territorial, que
permeti fer efectiu el principi de participació de les comunitats en la configuració de la
voluntat general de l’Estat i en els seus òrgans.

e) La descentralització del poder judicial, fent dels TSJ la darrera instància en tots els ordres
jurisdiccionals.

f) La racionalització de l’Administració General de l’Estat, tant a nivell central com
territorial.

g) La supressió del recurs d’inconstitucionalitat contra un Estatut ja aprovat en referèndum i
la seva conversió en recurs previ al referèndum, amb limitació de sis mesos per dictar
sentència.

Tanmateix, la majoria d’aquests avenços ja formaven part de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Congrés dels Diputats el 2006 amb el vot favorable dels diputats del PSOE, de tal manera que l’actual proposta és nova només en el sentit que aposta per elevar-los a rang constitucional.

Entre els passos insuficients i les mancances rellevants, constatem:

a) No es defineix si el Senat serà composat per representants dels governs de les comunitats, dels seus Parlaments o si seguirà sent composat per senadors elegits per sufragi directe.

b) La falta de claredat sobre la possibilitat que Catalunya aparegui reconeguda explícitament com a nació en l’apartat de la Constitució destinat a recollir l’enumeració de comunitats territorials que composen l’Estat. En una nova Constitució federal és imprescindible que Catalunya sigui reconeguda com a nació explícitament.

c) El no reconeixement explícit del caràcter plurinacional de l’Estat.

d) El reconeixement de les relacions bilaterals entre govern central i comunitats només si queden sotmeses a un marc multilateral de relacions intergovernamentals.

e) En l’àmbit del finançament, l’absència del principi d’ordinalitat en la llista de principis que han de regir el sistema (punt 28.2). Per contra, el contingut del principi d’ordinalitat –sense explicitar el seu nom- apareix només com una referència, el grau de vinculació de la qual es desconeix per complet. Tampoc hi ha cap referència explícita a la voluntat d’equiparar el rendiment (per càpita) del concert basc i navarrès amb el de les comunitats de règim comú.

f) La indefinició pel que fa a la possibilitat que a Catalunya, l’Agència Tributària pròpia sigui l’última responsable en la gestió i la recaptació de tots els impostos .

g) La incertesa en relació al dret del poble de Catalunya a decidir el seu estatus com a comunitat política. En efecte, és incerta la possibilitat que en el marc de la nova Constitució federal es pugui produir un pacte polític que permeti l’exercici efectiu d’aquest dret.

Entenem que l’acceptació d’aquest dret no només no és menor, sinó que és del tot central a l’hora d’articular un acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Entenem que és una condició necessària per tal que una eventual reforma de la Constitució espanyola en clau federal acabi comptant amb el suport majoritari del poble de Catalunya. De fet, considerem –tal i com han defensat diversos constitucionalistes de prestigi- que una consulta no vinculant ja és possible en el marc de l’actual Constitució, si hi hagués la voluntat política per dur-la a terme. Pensem que avui, en el punt que som, aquest dret ha de formar part irrenunciable de tota solució, de tot nou pacte i, per aquesta raó, una nova Constitució federal no hauria de descartar un referèndum -tal com succeeix actualment amb Escòcia al Regne Unit i amb el Quebec al Canadà-.

Perquè tenim la convicció que no hi ha cap incompatibilitat entre la reforma territorial de l’Estat en un sentit federal i la possibilitat d’un referèndum o consulta, ans al contrari: només des de la lliure decisió dels catalans i les catalanes, democràticament expressada, es pot plantejar la unió de Catalunya amb la resta de pobles de l’Estat. Recordem, a més, que el reconeixement del dret a l’autodeterminació ja havia format part de l’ideari del PSOE en el passat.

Per totes aquestes raons, entenem que avui és més necessari que mai que el socialisme català defensi amb total autonomia el seu projecte d’articulació territorial de l’Estat, sense sotmetre’s a les limitacions derivades de la proposta de reforma federal de la Constitució aprovada pel PSOE. Sense menystenir els avenços que ha fet el PSOE pel que fa al seu model territorial en els darrers vuit mesos, creiem que és necessari que avanci encara més, i amb celeritat, per aquest camí. Ho fem des de la consciència que el marge de temps per tal que d’Espanya arribi una proposta acceptable per a una majoria del poble de Catalunya és cada vegada més curt.

Signen:
Maria Badia
Joan Antoni Barón
Laia Bonet
Magda Casamitjana
Jordi Casanovas
Toni Comín
Pere Oriol Costa
Joan Ignasi Elena
David Elvira
Elvira Duran
Francesc Freixa
Jordina Freixanet
Daniel Font
Jordi Font
Jordi Homs
Núria López
Jordi Martí
Joaquim Nadal
Joan Manuel del Pozo
Consol Prados
Montserrat Tura

Quant pesa Girona al PSC?

Foto: Adrià Costa via Nació Digital.

Aquest nou curs polític ha començat molt animat en general, marcat inevitablement per la manifestació de l’11 de setembre, i en particular tens dins el PSC, fruit dels canvis que Pere Navarro ha fet en la direcció del grup parlamentari socialista.

Els canvis responen a la necessitat de la comissió executiva del PSC de tenir un major control del grup parlamentari, culminant així el procés de renovació del “Nou PSC” sortit del 12è Congrés, celebrat a finals de 2011; hom podia entendre que els càrrecs de Joaquim Nadal i Miquel Iceta, president i portaveu del grup parlamentari respectivament estaven en una mena d’estat d’interinitat des del passat el 12è Congrés.

Aquesta és la lectura dels canvis en clau interna, canvis que, present decisions, enforteixen el lideratge de Pere Navarro, marcant ell l’agenda política, el pols i les cares visibles del PSC. Però aquests canvis han tingut altres lectures, la més interessant, també interessada, la de l’escapçada catalanista, simbolitzada, deixant de banda Miquel Iceta, pel pas enrere que Pere Navarro ha fet fer a Joaquim Nadal, Marina Geli i Laia Bonet.

El PSC es troba en ple debat del seu eix nacional; el vot díscol d’ Ernest Magarall al Pacte Fiscal l’ha obert com un meló, i s’ha fet més públic i evident, reforçat també pels canvis en el sí del grup parlamentari, amb el posicionament i participació del partit i la militància a la manifestació de l’11 de setembre.

En el context proper a la Diada, aquests canvis han fet més evident el debat intern i l’han externalitzat, fent-lo més públic, també més publicat. Aquest debat viu i obert penso que pot ser positiu de cares al proper procés de primàries que viurà el PSC, un procés que obliga a qui vulgui participar-hi a fixar posicions, un procés que ha de permetre que el PSC s’obri de nou a la societat, un procés que pot marcar el futur del partit, també davant la incertesa d’unes possibles eleccions anticipades.

Però més enllà de la lectura interna i de l’eix nacional, a mi també em preocupa especialment la lectura dels canvis del grup parlamentari en clau territorial, en clau gironina. Girona ha perdut pes dins la comissió executiva del PSC; Joqauim Nadal en formava part en tant que president del grup parlamentari i la seva absència no és només una pèrdua de quantitativa, també es qualitativa! No és un socialista més Joaquim Nadal, ni a comarques gironines ni a Catalunya!

Sense Joaquim Nadal el pes de la Federació del PSC de les comarques gironines a la comssió executiva del partit recau ara sobre Marina Geli, que per la seva banda ha perdut pes dins el grup parlamentari, i Iolanda Pineda. Juli Fernández, primer secretari del PSC a les comarques gironines, ja ha reclamat, encertadament, que el socialisme gironí ha de recuperar pes dins el PSC.

Però al costat del nombre de representants també és rellevant el pes que el PSC de les comarques de Girona té dins el PSC a nivell ideològic, sobretot pel que fa a l’eix nacional. A comarques de Girona el PSC és tan divers com ho és  a Catalunya, però la meva percepció és que en general el perfil catalanista predomina més; són algunes de les agrupacions de les comarques de Girona les que més han defensat, en els darrers congressos, la proposta del grup parlamentari propi.

Quant pesa Girona dins el PSC? És evident que avui menys que ahir, quantitativament i qualitativament. Caldrà veure, en el proper moviment que viurà el PSC (les primàries), si des de Girona som capaços de recuperar el pes perdut. Marina Geli pot ser-ne la clau.

Article publicat a GironaInfo.cat el passat divendres 14 de setembre de 2012

6 lectures prèvies a la #Diada al voltant del #PSC, a mode de jornada de reflexió! #11S2012

Demà serà un gran dia, ben segur, però demà ja arribarà, no avancem esdeveniments, i aprofitem l'avui, aquest dilluns de pont, per alguns, no un servidor, per a refrescar algunes lectures d'articles de l'òrbita del PSC que, en el seu conjunt, amb d'altres que ben segur obvio i oblido, són un bon termòmetre del què està passant al partit i en relació a la Diada.


Us n'ofereixo un tastet de cada un i us convido a fer d'avui una mena de jornada de reflexió!

Patriotes, de José Antonio Donaire
No hi ha cantonada ni paisatge que no estigui coronada amb una bandera, ja sigui una estelada o més modestament una senyera. A mi, ho he de dir, no m'agraden les banderes. Gens ni mica. I ara que vivim una sobredosi simbòlica, deixeu-me explicar la meva aversió per aquests símbols patriòtics.

La encrucijada del socialismo catalán, de Laia Bonet
El futuro del PSC dependerá, paradójicamente, del grado de renovada fidelidad a su pasado, a sus orígenes. La justicia social es el objetivo; el autogobierno, su instrumento y la nación abierta, nuestra sociedad. Una coherencia con nuestro proyecto fundacional que no tiene nada de nostálgica ni de añorada. Y para ello necesitamos un nuevo modelo de partido de amplia base, plural e integrador, radicalmente anclado en la modernidad, que haga de su praxis democrática interna una prueba palmaria de su vocación de servicio público a la sociedad catalana.

Del federalisme a l’independentisme?, de Joan Majó
Si acceptem que ens caldrà forçar un pacte, em pregunto per què ha de ser menys possible un pacte bilateral de tipus federal que un pacte per la independència… M’alegra molt que el tema de la independència hagi deixat de ser tabú i en puguem parlar i discutir com una possible alternativa. Però no accepto que ara, per ser bon català, s’hagi de ser independentista.

De la lleialtat federal a l’afirmació confederal, d'Ernest Maragall
L'altre opció, la de la independència amb asil polític a Europa té un camí per davant molt més llarg i ple d'obstacles i possibles frustracions. No podem descartar-lo a priori. Però ens haurem de carregar de raó, haurem de verificar que no ens deixen cap altre sortida. I haurem de constatar que l'aposta de major risc sigui també la que compta amb el major suport ciutadà, amb la força imparable d'un país unit i articulat, societat i representació democràtica treballant en aliança profunda.

Perquè aniré a la manifestació de la Diada, de Carles Ferreira
Una Catalunya lliure, per anar concloent, no és aquella que pot repartir els seus propis carnets d'identitat amb el "CAT" i la senyera; sinó aquella capaç de proporcionar benestar, justícia i oportunitats als seus ciutadans. Una Catalunya lliure és sobretot una Catalunya justa.

No sóc independentista i aniré a la manifestació de la Diada, de Pia Bosch
La Diada no és de ningú, i és de tots. La nostra festa nacional és un patrimoni col.lectiu . Ningú pot pretendre patrimonialitzar-la en exclusiva. Només per això ja tinc motiu suficient per ésser-hi. El catalanisme ha estat i és un factor transversal , i el representen opcions polítiques diverses i, fins i tot, antitètiques. No ha estat mai propietat de ningú i ara tampoc.

---------------------

pd1: n'hi afegeixo tres i ja són 9!:

La Temperatura nacional, de Quim Nadal
I no som pas dels que estableixen barems de catalanitat, posen fronteres d'adhesió, s'emboliquen amb la bandera, branden estels al cel i deixen que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.

12 de setembre, de Montserrat Tura
Al meu entendre és imprescindible formular una proposta de reforma constitucional on de l’article 2 desaparegui la referència «indissoluble unitat» del territori espanyol i sigui substituït per la definició d’unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que configuren l’Estat. És evident que si l’article 2 parlés d’unió lliure i voluntària caldria establir al Títol VIII la forma de determinar l’existència o no d’aquesta voluntarietat. És a dir, caldria proposar el reconeixement del dret a secessió, que és el mateix dret que empara la voluntat d’unió.

11 de setembre de 2012: dialogar, acordar i sumar, de Núria López
Tot i ser socialista, la paraula independència no em genera cap neguit. Ho he afirmat en diverses ocasions com a representant del PSC al Ripollès i al meu municipi, Campdevànol. Ara bé, si em genera certa frustració les actituds excloents d’algunes persones independentistes, que els hi costa acceptar posicionaments més moderats, però que ben mirats, plegats podrien arribar a sumar.

pd2: ho sap tothom, i no és profecia: jo també aniré a la manifestació de l'11 de setembre!