dilluns, 17 de març de 2008

Llámame Lola

Llengots

La meva àvia es diu Joana, però que jo recordi mai m'he dirigit, ni m'he referit, a ella amb aquest nom, ni he sentit, pràcticament, a ningú que l'anomenés, ni s'hi referís, així. És la Juanita, per mi, l'àvia Juanita.

El meu pare va néixer Justo Manuel i es va morir Just Manuel. Ell va decidir catalanitzar-se la primera part del seu nom compost.

José Antonio Donaire diu que es diu José Antonio aquí i a la xina, com Josep Lluís Carod-Rovira es diu, a la xina i aquí, Josep Lluís.

Jo em dic Roger, no Rogelio, com alguns alguna vegada m'han dit, per trobar una manera més lleugera de pronunciar el meu nom; si em digués Rogeli, d'acord. De fet fa més de vint anys, en unes estades esportives de bàsquet a Miranda de Ebro, a les quals vaig assistir com a integrant d'una delegació de Girona, vaig acceptar que em diguessin "salmonete"...
I em dic Casero... hauria de canviar el meu cognom, d'origen extremeny, pel dir-me Roger Casolà? o Roger Masover?.

Que tothom es digui com l'hi han posat o, en darrera instància, com ell vulgui, el nostre nom és ben nostre, potser és l'únic realment nostre que tenim: el nom, la identitat.

Seria millor la novel·la Soldados de Salamina si l'autor es digués Xavier Cercas i no Javier Cercas ?. Bé d'acord, alguns la trobarien millor si l'hagués escrit en català, naturalment...

I si a la Marta no li agrada que el President del seu País es digui José, és tan lícit com que a d'altra gent no li agradés que l'anterior es digués Pasqual, o el seu antecessor Jordi... Intuïm que encara li agradaria menys que es digués Mohamed, com es diu un Diputat al Parlament de Catalunya...

És clar que a molta gent encara els agradaria menys que qui ocupés la Presidència del Govern es digués Maria, Anaïs, Filomena, Carme i, qui sap, fins i tot Marta.

Diuen que el nom fa la cosa... bé, en aquest cas, estimada Marta, sembla que no és només una qüestió nominal, el tema és més profund. No és digne del President de la Generalitat un català amb accent, amb ressonàncies andaluses?.
Tampoc és la primera vegada que la Marta d'en Jordi es preocupa pels que no són catalans de soca-rel... On anirem a parar amb aquest President?. Acabaran les esglésies reconvertides en mesquites?...

En José Montilla mateix va respondre esportivament: sense comentaris.

Jo he pensat que el millor era ensenyar la meva llengua... la llengua en què parlo, penso, estimo, somio, escric i faig l'amor...

Jo em dic Roger i estic encantat que el meu President es digui José, sigui el meu president d'escala (que no és el cas) o el del meu País...
-------------------------
pd: Lola, de Pastora

Cap comentari:

Publica un comentari