dimecres, 26 de març de 2008

Avui ploro per tu, CEIP Montserrat

Avui ploro per tu, estimada escola, perquè potser demà ja serà massa tard. No és un plor desconsolat, tinc per sort qui em consoli i fins potser jo sóc, també, consol d'altri. És un plor, el d'avui, que vessa llàgrimes de gran preocupació; seran demà desesperades? Esperem que no...

No ploro perquè siguis una gran escola (que ho ets, una escola amb un gran projecte educatiu), ploro pel teu creixement desmesurat, creixement, naturalment, no volgut; ploro perquè corres el risc de convertir-te, poc a poc, o més ràpidament del què esperem, en una espècie de mastodont educatiu.

Ploro perquè el teu horitzó més proper em desespera: la possibilitat de tenir triplicades les aules d'educació infantil de segon cicle (P3, P4 i P5), per exemple, és un mal del nostre present més immediat que ens complica enormement el nostre immediat futur.

No em (ens) consola, ni tal sols, el fet que el poble veí, Sant Julià de Ramis, recuperi el proper curs, la seva pròpia escola, però sort en tenim!.

M'eixugo les llàgrimes i respiro: necessites una germana petita, necessitem una segona escola d'infantil i primària per Sarrià de Ter. Però ja ho sabem, no podrà ser ni en el nostre present més immediat ni en el nostre immediat futur, parlem del nostre futur menys present, d'un futur encara massa llunyà, d'un futur que necessitem avançar, anticipar, amb totes les nostres forces.

Sí, ho reconec, també ploro per no haver estat capaç de copsar la fatalitat del curs vinent durant el curs passat, les previsions s'han precipitat...

Avui ploro per tu, CEIP Montserrat, pel teu equip docent, per la Direcció, pel personal de serveis, pels pares i mares i per l'Associació que els (ens) acull, també pels alumnes... tots sou (som) escola i avui tots plorem. Eixuguem-nos les llàgrimes i treballem (vetllem, lluitem) per seguir mantenint els llindars de qualitat de la nostra escola (encaix entre continent i contingut, valor del projecte, de la tasca docent i de la implicació de l'AMPA, les famílies i els propis alumnes), per no posar-los en perill, per no créixer sense capacitat d'absorbir...

Mirem d'aturar el cop (el creixement desmesurat) i accelerem les solucions: a curt termini (ampliació amb mòduls, limitació de la matrícula i una espelma a tants sants i verges com faci falta) i a mig i llarg termini (previsió de la segona escola).

Avui ploro per tu, CEIP Montserrat... Però malgrat tot, sempre tens la capacitat, fins i tot en dies com avui, de dibuixar-me un somriure als llavis...

Cap comentari:

Publica un comentari