Prendre consciència de la vida, i de la mort

La primera aparició pública de Just M. Casero va ser el gener de 1955, quan un col·laborador del setmanari "Vida Parroquial" va entrevistar-lo, juntament amb una seva germana, més petita, per a una entrevista sobre la nit i la diada de Reis. Aleshores en just té vuit anys i ja en fa més de quatre que, amb la seva família errant, van arribar a Figueres. Quan el col·laborador els explica que els fa tota una sèrie de preguntes per publicar-les en un diari, en just respon: "¡Caramba, nunca había tenido tanta importància!"

No sé si, en aquest moment, en Just va prendre consciència de qui era, de qui era ell i la seva família, prendre consciència de la seva posició en el món.

Aproximadament dos anys després, l'any 1957, entra el seminari de Girona i és allà on, sens dubte, amb el seu creixement personal i intel·lectual, amb la perspectiva que li dona la vida al Seminari de Girona, lluny de la seva família de Figueres, que pren consciència no només de qui és ell, sinó sobretot de difícil vida que ha tingut, del periple migratori i de misèria que han caracteritzat la seva infància.

Aquesta presa de consciència va prendre cos i forma de text en un manuscrit, publicat a "Memòria de Just" (Edicions 62) de Jaume Guillamet, en el que relata en primera persona els seus primers anys de vida a Figueres, ja amb una mirada adulta i crítica.

En algun moment de la seva vida en Just, com totes i tots nosaltres, també va prendre consciència de la seva vida, del seu jo més íntim i personal, i també va prendre consciència dels orígens, la història i la trajectòria vital de la seva família. És així com, d'alguna manera més o menys conscient, més o menys volguda, més o menys traumàtica, construïm la nostra identitat, ens reconeixem i reafirmem. Uns anys més tard, i més aviat del que tothom esperava, també ell, en Just va haver de prendre consciència de la seva mort. 

Abans de Nadal de 1980 el que semblava una hepatitis va acabar essent un càncer irreversible i en Just, juntament amb la meva mare, la resta de la família i els amics, van haver d'afrontar un compte enrere que el doctor Viladiu havia previst, a tot estirar, d'un mes i mig.

El relat d'aquells darrers dies, recollit al llibre "Memòria de Just" gràcies a les anotacions que la meva mare va fer a l'agenda d'en Just, és tant sobri com profund. Les anotacions són més aviat breus i sense literatura, i alhora terriblement descriptives. 

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda venen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Aquells dies, aquell encara no mes i mig, en Just va prendre consciència de la mort, de la seva mort, rebel·lant-s'hi per moments, acceptant-la amb una impressionant serenor en d'altres, escrivint, entre altres versos, aquests en les seves darreres vigílies:

He cregut que lligant la tarda a la finestra
podria quedar-me aquest color vermell per sempre.
Però ara som finestra i jo els perduts
en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.
Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.

No he pas triat marxar,
però és dolç i càlid i sagnant i bell
seguir la papallona encesa en el seu vol final
al cementiri de tardes enganxades a finestres.
Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.
Segueixo el corredor que em durà la llum possible,
l’artèria terminal de tanta sang.

Ja malalt a casa, en Just va escriure uns versos, conscient de la seva vida, conscient de la seva mort:

Mentre dormiu, jo vetllo.
He après els corredors de la nit,
i vaig de plenilunis a nocturns
pels desolats carrers de paisatges ocults.

Mentre els que l'estimem tinguem vida, en mantindrem viu el seu record...