El Loquillo més formal

La relació entre la música i la publicitat és de pura simbiosi en la majoria de casos; què millor que una bona i popular cançó per fer rellevant un anunci? O què millor que un bon anunci per descobrir una cançó, un músic, un grup?

La relació entre la publicitat i alguns músics, però, no sempre és harmoniosa i n'hi ha que no permeten, o no els agrada, que les seves cançons es posin al servei dels anuncis, del màrqueting, de la publicitat, al capdavall del consumisme...

Anys enrere El Chaval de la Peca, alter ego del músic català Marc Parrot, va saber aprofitar el primer anunci de la operadora de telefonia mòbil Amena per fer encara més popular la seva versió de la cançó "Libre", exemple del que és una relació simbiòtica entre la publicitat, la cançó i el músic: tots hi guanyen!

Aquests dies el músic i cantant català Loquillo apareix en un anunci de Gas Natural Fenosa, sota les notes de la seva cançó "El ritmo del garage", una de les icòniques del rocker de Badalona! La seva presència protagonitzant aquest anunci, però, no ha agradat a tothom, essencialment per dos motius:

1.- pel fet que algú com ell s'hagi venut, ell i cançó, al poder, al mercat, a un dels símbols de l'Íbex35... Què se n'ha fet d'aquell "chico tan raro con el que vas?".

2.- per la proximitat (casualitat?, coincidència?, efecte?) d'aquesta nunci amb la malaurada mort d'una dona gran a Reus víctima de la pobresa energètica, per dir-ho ras i curt. Qui sap si aquesta pobra dona podria haver estat una d'aquestes mares que, "no lo dice, no pero me mira mal"...

Sembla que Loquillo s'ha tornat formal... I en cas que fos així, no tindria tot el dret a fer-ho? A vegades penso que exigim als altres, especialment als famosos i celebritats, una coherència que no sé si nosaltres tenim... No sé, ja fa molts anys que Loquillo deu haver pogut anar, finalment, a L.A., no sé si ara per ser feliç encara vol un camió...

De fet el propi anunci ens dóna la clau de tot plegat:"La vida cambia muy rápido y no nos damos cuenta. Por eso, tus necesidades (de luz y gas) de hoy no son las mismas que las de ayer". Ni les necessitats ni nosaltres mateixos, tampoc en Loquillo!

Pedro Sánchez, el socialista incòmode

Pedro Sánchez entre una multitud a Xirivella. Foto: EFE

Estava tocat, però no enfonsat! I aquests dies ha ressorgit de nou amb força, i amb forces! Si la gestora del PSOE donava per amortitzat Pedro Sánchez amb la seva defenestració anaven ben errats! Ell mateix va advertir-los que faria ruta pel pobles d'Espanya per recuperar la direcció del partit, i redreçar-ne el rumb.

La seva resurrecció ha incomodat a la gestora del PSOE, i no n'hi ha per menys: "el vostre temps s'ha acabat!", els hi ha etzibat aclamat per les masses, per una massa de socialistes que es vol rescabalar de l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy, que vol fer virar, ni que sigui un grau, la nau socialista cap a l'esquerra.

La proclama de Pedro Sánchez m'ha recordat la lletra d'una cançó (de desamor) de Led Zeppelin, "Your Time is Gonna Come" (la teva hora arribarà), que comença dient "Mentir enganyar, ferir, és tot el que saps fer" i que acaba reiterant (advertint, amenaçant?) que "la teva hora arribarà"... Sí, la cançó també sembla un crit desesperat!

La gestora va defenestrar (llençar per la finestra) Pedro Sánchez però aquest no es dóna ni per vençut ni per amortitzat! Ferit en l'orgull i reforçat per gran part de la militància (si més no la més sorollosa...) Pedro Sánchez sembla obstinat a entrar de nou a la direcció del partit no per la finestra per on el van llençar, sinó per la porta gran d'unes primàries i un congrés que la gestora no tindrà cap pressa per convocar, qui sap si esperant forjar definitivament la seva pròpia candidatura (Susana Díaz?, Patxi López?) per pugnar contra la de Pedro Sánchez.

Pedro Sánchez ha començat la seva "gira" per Xirivella i Sueca, una primera presa de contacte, una engegada de motors.. Li queden encara moltes places per conquerir (Andalusia, sobretot Andalusia, i veurem què passa amb Catalunya...) per seguir incomodant la gestora del PSOE; aquesta serà més una cursa de fons que de velocitat: resistirà el socialista incòmode? O es morirà (políticament) en l'intent?

Fidel Castro, mite o llegenda?

Fidel Castro és a les revolucions el que Paul McCartney a la música: una llegenda, tot i que em temo que la història, i sobretot la gent, no el situarem a la categoria de mite com ho són el Che Guevara en les revolucions i John Lennon en la música

John Lennon i el Che Guevara han esdevingut fins i tot icones i la seva imatge iconogràfica ha omplert murs, pòsters, samarretes, xapes... És el que té morir-se jove i amb els ideals (quasi) intactes, immaculats.

Fidel Castro no va ser menys revolucionari que el Che, fins i tot va ser-ho més temps, per raons òbvies! Fidel Castro de fet va portar la revolució allà on el Che havia imaginat, i no sé si fins i tot més enllà del que el Che hauria volgut... Sempre ens perseguiran els dubtes existencials sobre el que els mites, els joves màrtirs de les causes per guanyar, haurien fet quan les seves causes han vençut, però la pregunta no té més resposta que la que cada un de nosaltres podem donar, és en el fons una pregunta retòrica que ens interpel·la a nosaltres mateixos, invocant els morts!

Molts dels qui amb orgull s'identificaven incondicionalment amb la figura del Che, per exemple lluint una xapa a la solapa, avui no farien el mateix amb una xapa de Fidel Castro. Fidel Castro no només va sobreviure a la revolució, es va convertir ell mateix en la personificació de la revolució amb tot el que això suposa, també de negatiu: la necessitat de perpetuar-se en el poder, a vegades amb costos massa alts pel que el representava i per, inevitablement, els detractors que amb els anys va anar acumulant.

Però fins i tot amb els seus errors Fidel Castro té i tindrà el seu lloc en la història, doncs la seva va ser la d'una revolució (feliçment) reeixida, erigint-se com a contrapoder del poder dominant, esdevenint un model que fins i tot va sobreviure a la caiguda del propi model; potser va ser aquest, diuen, el seu principal error, l'error de massa líders, confondre's, fondre's amb el poder...

Fidel Castro, mite o llegenda? El Che és el mite, ell és i serà llegenda; ell és i serà, possiblement, el darrer revolucionari!

Minuts Musicals retrobats amb The House of Love i "Shine On"

Què els va faltar al grup britànic de rock alternatiu The House of Love per tenir el reconeixement que no van tenir? Sens dubte música no! D'acord que no eren The Smiths, però ens van oferir, entre mitjans dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat, un grapat de bones cançons entre les que brilla especialment "Shine On".

De fet durant molts anys, durant massa anys, jo també els vaig ignorar; de fet me'n vaig oblidar quan vaig enterrar les cintes de casset al fons d'un calaix... Però mesos enrere, remenant calaixos i cintes, van fer-se de nou presents i, naturalment, vaig cercar-los a l'Spotify... Ara ja tornen a formar part de la meva particular discoteca!

Un feliç retrobament!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: #GivingTuesday, la inigualable sensació de donar

Donar és aquell verb transitiu que el diccionari ens defineix com l'acció de "cedir graciosament, gratuïtament, la possessió o la propietat d'una cosa a algú". Bé, tampoc cal donar-ho tot, però sí una mica, contribuir a equilibrar un xic més la balança de la redistribució. Sí, ja que que precisament els qui més donem no som els qui més tenim, però tenim més, força més dels qui rebran...

En una segona definició del verb donar també és "cedir una cosa a algú en bescanvi d'una altra", i aquesta definició també ens serveix per explicar perquè donem quelcom que tenim, temps i diners, als altres, a una entitat, una causa, un projecte...: pel que n'obtenim a canvi, precisament per aquest bescanvi!

I el bescanvi, en la majoria d'ocasions, és la simple satisfacció de contribuir que produeix la inigualable sensació de donar! Aquests propers dies tenim el Gran Recapte i el Giving Tuesday, doncs, per donar-nos una gran satisfacció!

Sí, també hi ha el Black Friday, però recorda que mentre en aquest del que es tracta és de gastar, en el Gran Recapte i el Giving Tuesday , fins i tot en l'Escudellada dels Amics de Boulembou del que es tracta és de donar!

Preparats per la inigualable sensació de donar?



Bon divendres!

Rita d'Espanya!

Si no fos perquè de ser-ho seria de molt mal gust, la notícia matinera de la mort de Rita Barberà semblava, quan l'escoltaves per primer cop, una broma! Però no, no era cap broma...

En vida Rita Barberà va donar guerra, ben bé fins al darrer moment, i la seva mort també n'ha generat en forma de picabaralla entre els grups parlamentaris del Partit Popular i Unidos Podemos al Congrés de Diputats, en motiu del minut de silenci que ahir li van dedicar. Una mostra més de l'adhesió i animadversió incondicionals que generava entre propis i estranys.

És clar que això de l'adhesió incondicional mereix algun matís: segur que amb dolor i a contracor el seu propi partit li va demanar que l'abandonés quan va veure's imputada, un fet que sobretot a ella li deuria doldre tant o més que la pròpia imputació.

Controvertida com era la seva va ser una trajectòria política, com en altres figures públiques com Jordi Pujol, de "llums i ombres" en el que precisament les ombres, les sospites de presumpta corrupció, s'anaven allargant i la van perseguir aquests darrers anys, ben bé fins al final, i la perseguiran encara...

Al seu dia la van definir com l'alcaldessa d'Espanya, i és evident que la seva projecció pública va transcendir la ciutat de València i fins i tot el País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana!), esdevenint tot un símbol, un paradigma, d'un estil de fer política: Rita Barberá era popular no només pel partit al que pertanyia i va ajudar a fundar, també pel populisme que exercia d'una manera tan arrasadora!

Si la seva trajectòria ha estat de "llums i ombres" ella com a personatge públic va ser, en la seva màxima expressió, geni i figura gràcies, entre d'altres, a les bosses Louis Vuitton (Santa Rita, Rita, Rita el Vuitton que te dan no se quita!) i al "caloret"! Popular, populista, arrasadora, excessiva, descarada, desafiant, superba... només cal tirar d'hemeroteca i fonoteca per trobar exemples de cada un d'aquests qualificatius.

M'agradaria pensar que amb la seva mort també mor un estil de fer i entendre la política, un estil populista i amb l'amenaçadora ombra de la corrupció sobrevolant sobre part del seu llegat, però em temo que va ser precisament pel seu estil (voldria pensar que no per les seves ombres) que va arribar a ser alcaldessa de València durant més de dues dècades!

També m'agradaria pensar que amb la seva mort no mor la possibilitat d'esclarir els dubtes raonables respecte a les ombres de la seva gestió política i pública, tot i que és evident que són massa coses, massa qüestions, massa respostes les que s'endú calladament a la tomba, o qui sap on...

La seva mort ens hauria de fer reflexionar, diuen (ex-) companys seus de partit, en relació a la persecució i cacera (?) de la que va ser víctima; hi estic d'acord, ens hauria de fer reflexionar a tots, inclosos i especialment els seus (ex-) companys de partit, que setmanes enrere la pressionaven perquè abandonés el partit, per la porta del darrere, i avui la lloen, defensen i perdonen de tot, quasi alçant-la com la Rita d'Espanya!

Com la seva vida, la seva mort també és plena d'excessos!

L'efecte Millo

Tots els partits polítics tenen la seva línia dura, la línia "hard", i la seva línia tova, la "soft"; a vegades és tan sols una qüestió de matís!

Si pensem en qualsevol partit segur que sabrem veure-hi qui personifica cada una d'aquestes línies en diferents moments de la seva història, o en el mateix: Alfonso Guerra i Zapatero, Joan Ridao i Gabriel Rufián, Pablo Iglésias i Iñigo Errejón...

És clar que les circumstàncies condicionen molt i poden ablanir, o endurir, el qui aparentment era "soft" o "hard": José María Aznar la passar de parlar català en la intimitat a torpedinar-lo des del govern, primer, i la FAES, després...

Aquests darrers quatre anys l'estratègia del govern del Partit Popular vers Catalunya ha estat marcada per la línia més dura, representada aquí per la impassible María de los Llanos de Luna (al jutjat vas!). Però ara el Partit Popular, sense majoria al Congrés de Diputats, necessita activar la seva línia "soft", representada a Catalunya per Josep Enric Millo.

És cert que el fons serà el mateix pel que fa a la independència, però les formes seran, de fet ja són, unes altres; i en tot allò més enllà de la independència (finançament, inversions, infraestructures, educació, llengua, cultura...) és de suposar (i d'esperar) que hi haurà un canvi no només en les formes, sinó també en el fons! Innocent jo...

Enric Millo és gat vell i sembla tenir més vides que un gat! Ha estat més de vint anys diputat al Parlament de Catalunya, primer amb CiU com a militant d'Unió Democràtica de Catalunya i després amb el Partit Popular; políticament ha demostrat ser àgil, ara caldrà veure si en el nou càrrec sap ser hàbil: el seu principal repte, que el govern espanyol deixi de castigar Catalunya i els catalans, independència a banda: corredor mediterrani, rodalies, desdoblament N-II...

Deia Soraya irònicament que Millo haurà de tenir mà dreta (aquesta se li suposa) i també mà esquerra en la seva tasca com a Delegat del Govern espanyol a Catalunya; la posició de debilitat parlamentària del PP al Congrés de Diputats fa que necessiti activar la seva línia "soft"; una altra cosa és que fins i tot aquesta molts la trobem "hard", massa "hard"!

Hi haurà efecte Millo? Més política i menys jutjats! Aquest seria, realment, el millor efecte Millo! Molt em temo, però, que en aquest cas ni el fons ni les formes canviaran...

En Pau descansa

A mesura que creixem anem perdent l'eternitat que mai hem tingut, però que de petits inconscientment (innocentment) ens atribuïm, i com més grans ens fem, com més vida tenim, més consciència prenem de la que anem restant, de la nostra pròpia caducitat. I malgrat això, seguim vivint creient-nos, més que eterns, perennes.

Fins que la vida ens bufeteja implacablement! Tota mort és dolorosa, fins i tot l'esperada i d'edat avançada: si has estimat i t'han estimat és impossible no deixar, rere teu, ni que sigui un fil de tristesa. Però quan és inesperada et paralitza!

Ahir a mig matí un correu electrònic em comunicava la inesperada mort d'algú a qui jo encara li feia molta vida! En Pau, en Pau Gabarrella, coordinador del programa Salut Mental Incorpora, un actiu d'AMMFEINA, un company de viatge en la feina d'ajudar els qui busquen feina...

Tenia un problema de cor, diuen, i calia operar-lo; una operació de risc, certament, però que li hagués permès prorrogar-li molts més anys la vida! L'operació havia de ser demà, però demà ja no l'esperen a cap sala d'operacions de cap hospital... El cor se li va parar, i els nostres se'ns han glaçat!

No fa ni dos mesos va ser a Girona fent una xerrada en el marc del Dia Mundial de la Salut Mental, i avui el plorem... Morts d'aquelles que et deixen glaçat, que et fan mirar i remirar de nou el correu electrònic cercant alguna errada, però no, la mort és tan certa, i incerta alhora, com la vida mateixa!

La vida, més llarga o més curta, no deixa de ser un parèntesi en l'autèntica eternitat, un espai-temps més o menys conscient entre el no-res que érem abans de néixer, i el no-res que serem, penso jo, quan morim.

En fi Pau, com tu bé vas dir... Pormenores de un funámbulo! Descansa en Pau!

Cal el Dia de la Infància?

La distància entre que arribar a l'adolescència sigui una fita i no arribar-hi un drama és més gran de la que pot haver-hi, per exemple, entre Angola i Luxemburg, més de 6.500 Km; mentre que al país africà la taxa de mortalitat infantil és de 157 defuncions d'infants per cada 1.000 naixements, a Luxemburg és tan sols de 2.

Sobreviure a la infància en alguns països és, literalment, una qüestió de vida o mort: guerres, pobresa, desigualtats, desnutrició... Res de nou sobre la capa de la Terra, lamentablement. I els que sobreviuen i arriben a l'adolescència, o fins i tot a l'edat adulta, tampoc ho tenen igual de fàcil, depenent d'on hagin nascut; els països de l'Àfrica Subsahariana registren un elevat índex d'abandonament escolar (més del 40%) amb tot el que això suposa: perpetuació de les guerres, la pobresa, les desigualtats, la desnutrició...

És clar que a casa nostra, en relació a la infància i els seus drets, aquests darrers anys hem sentit a parlar molt dels efectes de la pobresa sobre els infants, un dels col·lectius que més directament pateix les conseqüències de la pobresa i les desigualtats.

Conèixer aquestes dades, i moltes més, en relació a la pobresa infantil no només és necessari, sinó del tot imprescindible, sobretot pels qui, afortunadament, no la veiem ni la patim a casa nostra. És per això que dies com el Dia de la Infància, per exemple, són tan importants i necessaris, per ajustar la mirada esbiaixada  que tenim de la realitat. O simplement per obligar-nos a veure una realitat que no volem mirar, que ens costa reconèixer o que simplement volem ignorar.

Sí, a vegades els dies mundials d'alguna cosa fatiguen, i sí, no cada dia és festa però cada dia és el dia d'alguna cosa! Però com amb els nostres dies, hi ha dies d'alguna cosa que són més importants que d'altres, com el de la infància! Al cap i a la fi és un dia en què, a banda d'observar-los, hem d'interpel·lar-nos a nosaltres mateixos, els adults (suposadament) responsables i madurs, doncs els seus drets estan, per bé i per mal, a les nostres mans!

Cal el Dia de la Infància? Sí, mentre la distància entre els infants d'Angola i els infants de Luxemburg sigui infinitament més gran que els 6.500 Km que els separen...

Minuts Musicals retrobats amb Isao Tomita i "Arabesque Nº 1"

Demà, diumenge 20 de novembre, es celebra el Dia Universal de la Infància i he pensat que ja que enguany em retrobo amb músiques pretèrites què millor que fer-ho, avui, amb una de les cançons que forma part de la meva infància i, com jo, de tota una generació!

És clar que aleshores, quan era un infant, no sabia que la cançó es digués "Arabesque Nº 1", que el seu autor era Debussy i que el compositor japonès Isao Tomita en va fer aquesta adaptació electrònica, com va fer amb altres peces del compositor francès. Jo, com possiblement molts de vosaltres, tan sols sabia que era la sintonia del meravellós i fantàstic programa de televisió Planeta Imaginari... Des de la primera nota ja ens il·luminava!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!