dijous, 12 de novembre del 2020

Em sento un privilegiat


Anys enrere vaig participar en un taller de la psicòloga, coach i conferenciant Joana Frigolé sobre el creixement professional.

No en recordo el títol del taller, però sí que, amb el seu entusiasme i vitalitat, ens animava a dedicar-nos laboralment i professional a allò que ens apassiona, ens agrada, i que moltes vegades la nòmina (s'entén que el que representa i simbolitza la nòmina...) ens impedeix fer.

No recordo si ella va fer servir el terme, però hom podria definir el que ens demanava amb allò de sortir de la zona de confort...

El que sí recordo és que si la meva zona de confort era treballar per compte d'altri, en el meu cas amb contracte indefinit i nòmina cada mes, doncs que no en volia sortir, ni aleshores ni tampoc ara! Admiro les persones que teniu la valentia d'emprendre, valentia i determinació!

Tot i això d'aquell taller en vaig aprendre que fins i tot dins la meva intocable zona de confort laboral podia créixer professionalment, i poc o molt diria que ho he fet...

Però no és del meu creixement professional del que avui volia parlar, sinó del malestar, també indignació, que tenen les persones autònomes que, sense treballar per compte d'altri ni contracte indefinit, malden per rebre unes ajudes, d'aquí i d'allà, del tot insuficients.

Tinc feina i puc treballar, en confinament i sense, i quan veig de prop el patiment de les persones autònomes que aquests mesos no fan més que acumular males notícies i deutes, no puc evitar sentir-me una mica privilegiat... 

Privilegiat, parafrasejant la definició del diccionari, pel meu "avantatge exclusiu o excepcional, exempció d'una obligació, de què hom gaudeix per concessió d'un superior o per una circumstància pròpia."

dimecres, 11 de novembre del 2020

Presencial o telemàtic... Aquesta és la qüestió?


Aquesta setmana, just abans d'un Consell Escolar de l'institut on estudia la meva filla petita, discutíem amablement a la Junta de l'AMPA sobre els pros i contres que la mainada confinada es passi, cada dia, totes les hores lectives davant la pantalla. Ja us avanço que no ens vam posar d'acord, tot i que tampoc ho preteníem...

La setmana passada la meva filla petita va estar confinada i per tant, com els seves germanes més grans, ja universitàries, va haver de fer classe des de casa. Pel que vaig veure, ja que jo també teletreballo, no va estar totes les hores connectada davant la pantalla, i en part ho vaig agrair, tot i que no sé si d'una o altra manera els seus aprenentatges, i qui sap si el seu rendiment acadèmic, se'n ressentirà. És evident que no per una setmana de confinament...

A l'AMPA hi ha qui es posa les mans al cap davant la possibilitat que l'alumnat en confinament es passi les sis hores lectives davant la pantalla, i hi ha qui valora que l'alternativa és pitjor, i no garanteix la qualitat de l'educació...

Minuts després d'aquesta amable discussió que teníem en el sí de la Junta de l'AMPA, el debat sobre la presencialitat es va traslladar al Consell Escolar extraordinari i convocat d'urgència de l'institut, en el que el tema central va ser precisament les mesures i restriccions de presencialitat que afecten als estudis postobligatoris.

Sense entrar a fons en el debat, d'entrada val a dir que la manca de determinació d'Educació en fixar criteris per un costat no ajuda a prendre decisions, i alhora permet que cada institut pugui fer la seva, a risc que es produeixin greuges comparatius.

I el greuge es produeix, entre d'altres coses, per la certesa, fins ara penso que en general poc rebatible, que la no presencialitat afecta a la motivació (més baixa), al compromís (més baix), a l'assistència (més baixa) i al rendiment econòmic (més baix), i això és especialment rellevant en els estudis postobligatoris en general, i en els cursos de batxillerat i cicles formatius que graduen en particular.

El nostre sistema educatiu està pensat i preparat per ser essencialment presencial, i la no presencialitat, tot i estar farcida de bons recursos i molt bona voluntat, només hauria de ser esporàdica per a casos inevitables, i naturalment temporal. I sí, ser un espai d'aprenentatge per a créixer i millorar-lo!

I quan parlo del sistema educatiu em refereixo a tots els elements que en formen part: professorat, alumnat i famílies, i també a les infraestructures (també tecnològiques) i als recursos, en molts casos molt precaris que ofereixen només uns solució de mínims: seguir en una pantalla el que l'alumne veuria a la classe. Això no és educació a distància!

De la mateixa manera que amb una pissarra digital no podem fer, només, el mateix que fèiem amb la pissarra de guixos, amb l'educació a distància no podem fer, només, el que fem presencialment fent-ne una transmissió en una pantalla. L'educació a distància, en línia,l és molt més i inclou, en el procés educatiu i d'aprenentatge, sincronia i asincronia, i sobretot metodologies i recursos participatius diferents.

Presencial o telemàtic? Potser aquesta no és la qüestió, mentre no tinguem una opció telemàtica que no potenciï la segregació (alumnat no connectat, famílies sense recursos) i que ofereixi processos d'aprenentatge i resultats acadèmics equiparables a la presencialitat.

El debat segueix obert, i no el podem defugir! I de moment, sembla, seguirem improvisant sobre la marxa...

dimarts, 10 de novembre del 2020

El tàndem Biden - Harris


Molt millor aquest tàndem que el que fins ara hi havia, tot i que no sé si Trump - Pence era un tàndem o una d'aquelles bicicletes que tenien una gran roda al davant i una de petita al darrere, i que, com el mandat de Trump, són més inestables.

El tàndem Biden - Harris tindrà molta feina, d'entrada refer part, si no tot, el que Trump ha desfet i malmès aquests darrers quatre anys a nivell intern i a nivell internacional, i després, naturalment, afrontar les diferents crisis que, com a la resta, també afecten als Estats Units: la crisi sanitària l'econòmica i la social.

És clar que un govern sempre ha de tenir un cert estrabisme, i mentre un ull mira i vetlla pel present, pel dia a dia, l'altre mira i albira el futur, i el projecta per a fer-lo possible, tot i que ja sabem que l'horitzó és inabastable...

En el tàndem Biden - Harris ell, sembla, intentarà redreçar la situació, recuperar l'estabilitat política i diplomàtica, mentre que ella, sembla, projectarà aquesta mirada esperançadora vers el futur...

El tàndem Biden - Harris té ganes de començar a rodar, tot i que de moment Trump no deixa, ni deixarà les properes setmanes, de posar-los pals a les rodes...

dilluns, 9 de novembre del 2020

Trump, com un vulgar espontani


Els espontanis segueixen saltant als camps de futbol però ara, des de fa uns anys, les càmeres els eviten negant-los així la difusió i publicitat que cerquen en la seva acció, sigui reivindicativa o simplement un "divertimento".

La realització televisiva, d'aquesta manera, no vol alimentar el fenomen, i ara simplement se'n desentén no punxant la imatge per oferir-la als teleespectadors.

Aquest gir de càmera, aquesta retirada i ignorància del senyal televisiu és el que, en un altre context, algunes de les principals cadenes de televisió nord-americanes li van fer al president (i candidat) Donald Trump, en una compareixença davant els mitjans per a vomitar falsedats i calúmnies, per denunciar sense proves i seguir atiant el foc de la crispació política i ciutadana.

Algunes de les cadenes que oferien la seva compareixença en directe van tallar l'emissió per no seguir alimentant i difonent les mentides del president i candidat, un tall (no sé si sense precedents) que permet als mitjans de comunicació situar la línia vermella del que, periodísticament, és acceptable i no acceptable, per més president i candidat que siguis.

Al capdavall Trump és un espontani de la política, algú que fa uns anys va saltar al terreny de joc, que va saber captar l'atenció de tothom i que ha volgut interrompre durant la seva presidència, l'essència de la democràcia amb el seu despotisme indissimulat.

Em va agradar que, com amb els espontanis que salten als camps, ni que fos per un dia les càmeres també ignoressin en Trump i les seves mentides.

És clar que Donald Trump, que ha crescut i s'ha forjat en tots els sentits (personal, empresarial, polític...) gràcies al seva actitud descarada, intimidant i dèspota, només sabrà marxar de la política sembrant crispació i mentides, que és dels que només sap morir matant.

dissabte, 7 de novembre del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Watermelon In Easter Hay"


A Frank Zappa el podríem classificar d'inclassificable, tot i que hi ha força consens en classificar-lo d'eclèctic, que a vegades és una altra manera de dir-ho.

Classificacions a banda el que realment ens interessa era el seu talent, també el musical, que va excel·lir en cançons com la d'avui, una de les que tanca el Tercer Acte de la seva òpera rock "Joe's Garage", de 1979.

El disc narra la història de Joe, un noi de suburbi que decideix crear un grup de música en un món en el que la música, especialment el rock, està prohibida. La part final de la locució que introdueix la cançó, diu "Who gives a fuck anyway? So he goes back to his ugly little room and quietly dreams his last imaginary guitar solo…"

Aquest és el darrer solo que Joe imagina, abans de desaparèixer...

divendres, 6 de novembre del 2020

El refrany de la setmana, sobre el novembre


"Novembre ve, abriga't bé", diu el refrany, i ara ja sembla que ha arribat el canvi de temps i podrem fer, definitivament, el canvi d'armari: "de novembre enllà, agafa la manta i no la deixis de la mà".

I amb el novembre arriben pluges, i les de novembre són abundants i, diuen guaridores ("pluges de novembre, omplen els barrals i curen tots els mals"), i fins i tot potser esperançadores ("novembre humit, et faràs ric", "si al novembre trona, la collita és bona"), tot i que per a la majoria de nosaltres, que plogui més o menys al novembre no ens afecta a la butxaca...

És clar que per pluja de novembre, la mítica de Guns 'N' Roses, un dels seus temes més cèlebres, la clàssica balada que tot grup de rock ha de tenir... En aquest cas la cançó és més llarga que el novembre, i això que en comptes dels seus més de nou minuts finals, originalment en durava més de vint-i-cinc!

Ei, però no patiu, que no hi ha mal que duri cent anys (no ho dic per la cançó...), i ja ho diu el refrany, "el novembre i els difunts, marxen tots junts"...

dijous, 5 de novembre del 2020

Premi Casero: 40 anys en 16 minuts


El Premi Casero, ja ho sabem, enguany no ha celebrat la seva quarantena edició com es mereixia aquesta gran i respectuosa xifra, la XL de les peces de roba, pel tancament, just la vigília de l'acte de lliurament, de la cultura en viu i en directe pel rebrot del coronavirus...

Part de la celebració d'aquesta quarantena edició era el visionat d'un vídeo, manufactura de l'incombustible Guillem Terribas, l'ànima de la Llibreria 22 i del Premi Casero (entre d'altres). En aquest vídeo, en Guillem hi condensa, en setze minuts, els quaranta anys del Premi Casero amb un recull d'imatges, algunes inèdites, que mostren la trajectòria vital d'aquest petit, i alhora gran, premi literari.

Veient les imatges hom s'adona, i certifica, que el Premi Casero és molt més que només un premi literari; els llibres, l'escriptura, és la seva raó de ser, naturalment, però amb el visionat del vídeo es fa evident que el Premi Casero també és música, teatre, cartellisme i disseny gràfic, humor, circ, fotografia, poesia, record i homenatge... i Guillem Terribas amb bigoti, i sense bigoti!

Aquesta és part dels quaranta anys d'història de la "família del Casero"...

dimecres, 4 de novembre del 2020

El tercer home


Abans que seguiu llegint permeteu-me advertir-vos que el d'avui no és un article sobre cinema, com podria semblar llegint el títol, sinó sobre futbol, com s'endevina, fàcilment, veient la fotografia que l'il·lustra!

I no és que la pel·lícula no mereixi quelcom més que ser citada, que és un clàssic del cinema, una pel·lícula de culte amb una breu, i alhora omnipresent, interpretació d'Orson Welles... Però no, no serà avui el dia que parlarem d'aquesta fosca trama de la guerra freda en una Viena devastada per la II Guerra Mundial...

El tercer home és l'expressió que em va venir al cap, automàticament, quan vaig saber de la defunció de Tonny Bruins Slot. Per a mi ell era el tercer home al capdavant del Barça del Dream Team dels anys noranta, rere l'estela de Johan Cruyff i Carles Reixach. Ell, el tercer home, no sempre es veia, tot i que sempre hi era, i es movia entre la penombra, per exemple, planificant l'estratègia de l'equip.

Avui per avui ja sabem que la direcció d'un equip de futbol és una feina coral, i naturalment l'entrenador n'és el principal responsable, però alhora necessita del treball, més especialitzat, del seu equip tècnic.

Tonny Bruins Slot al seu dia va ser la representació de l'equip tècnic, d'aquestes persones que, més enllà del primer i del segon entrenador, també contribueixen de forma, a vegades determinant, en l'èxit d'un equip de futbol, fent feina fosca, i igualment vital.

Tonny Bruins Slot hi era però no se'l veia, o més ben dit, no se'l mirava! Les mirades se les enduien Johan Cruyff, sobretot, i Carles Reixach, com ara les mirades se les endú Ronald Koeman...

Però un dia, el del recordat cinc a zero al Camp Nou la temporada 1993-94, Tonny Bruins Slot es va fer visible als ulls de tot l'estadi, i de tot el món quan va alçar la "maneta" fent evident el resultat: una icònica imatge per a la història del Barça!

No sé si va ser per aquella "maneta", per el seu carisma, o per tot plegat el cert és que el de Tonny Bruins Slot és dels pocs noms que recordo d'entrenadors assistents, siguin el segon o el tercer entrenador... Un altre, que com l'holandès també va arribar ser primer entrenador, l'enyorat Tito Vilanova.

Qui era el tercer home?
El de la pel·lícula no el desvetllaré... el del Barça del Dream Team, per mi és i serà Tonny Bruins Slot.

Descansa en pau...

dimarts, 3 de novembre del 2020

Donald Trump? No, gràcies!


M'agradaria ignorar les eleccions nord-americanes com ignoro les de tants i tants altres països, que prou feina i mals de cap tenim, i ens donen, les nostres...

Bé, potser més que ignorar, m'agradaria veure-les i viure-les amb certa indiferència, que vol dir que tot i que sempre tinc una preferència (com a les eleccions franceses, les britàniques o les italianes; amb Rússia, vés per on, això és quasi impossible...) al capdavall m'és bastant igual qui les guanyi i qui les perdi: ja s'ho faran!

Però amb aquestes eleccions americanes, també les anteriors, el "ja s'ho faran" no funciona, i no sé perquè tinc la sensació que el seu resultat també ens interpel·la i afecta, encara que no votem, sobretot si Donald Trump és re escollit president. S'equivocarà de nou la societat nord-americana?  Cometrà el mateix error?

Bé, sí que sé el perquè d'aquesta sensació: Donald Trump i la seva obsessió de fer gran Amèrica a compte de trepitjar i fer petits els altres països i estats.

I el pitjor del fenomen, com hem vist aquests darrers anys, no són només les conseqüències de les seves decisions, també que fa escola i esdevé model, mirall i llevat per al creixement de nous lideratges populistes arreu.

Donald Trump? No, gràcies!

És clar que de poc serveix que nosaltres ho tinguem clar; ho han de tenir clar, i expressar-ho suficientment a les urnes, la ciutadania nord-americana.

El poder en mans d'un dèspota; tampoc és la primera vegada i, em temo, no serà la darrera... I en el seu cas, i potser això li hauríem d'agrair, no fa cap esforç per dissimular-ho...

Espero que Trump sigui, a partir d'aquesta setmana, simplement història!

dilluns, 2 de novembre del 2020

La cultura és segura, però no essencial...


A vegades res millor per practicar l'empatia que posar-se les sabates de l'altre; em sembla que, sense ser-ne del tot conscient, la setmana passada me'n vaig calçar unes, ni que fos per uns moments, que no són meves... M'explico.

Jo avui hauria publicat un escrit basat en la meva intervenció en el 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero. Enguany, en motiu de la 40a edició del Premi Casero, la Llibreria 22 ens va proposar, a la família, ocupar-nos de la part de "l'espectacle" de l'acte de lliurament.

Com bé sabeu els que habitualment assistiu al Premi Casero, la família sempre hi som presents, però ens mantenim al marge de tot, que el Premi Casero és de la Llibreria 22... 

Aquest any havíem de pujar a l'escenari (bé, en el cas de la Sala La Planeta, baixar-hi) i vam optar per oferir un recorregut del Just Manuel Casero Madrid escriptor, amb la lectura d'alguns dels seus textos, tot amanit amb un parell de cançons... 

El cas és que aquests darrers mesos, amb la meva mare i la resta de la família, vam estar preparant-ho tot, i assajant mínimament les lectures i la música, preparant-nos, també mentalment i emocional, pel nostre moment de l'acte de lliurament del 40è Premi Casero.

La vigília del dia D, dijous de la setmana passada, tot va saltar pels aires, ja que l'acte de lliurament també quedava afectat per la prohibició dels actes culturals, i es va suspendre!

Reconec que em va envaïr una sensació de desolació, d'entrada, i també d'indignació. Em va saber molt greu que es suspengués l'acte de lliurament, que tot i ser una festa senzilla, per molta gent és esperada, i també té el seu lluïment. 

I sí, també vaig lamentar-ho tot plegat, la suspensió dels actes culturals en general, i aquest en particular perquè després de preparar-ho i preparar-nos, just a la vigília ens quedàvem amb un pam de nas! 

Aquesta impotència, amanida de resignació i indignació a parts desiguals (no cal que us digui cap a on decantava la balança), vaig pensar que és el que, en dosis més altes i en circumstàncies més dramàtiques, deuen sentir i viure en primera persona la gent de la cultura, les persones que s'hi guanyen la vida, i amb el seu treball ens fan més suportable i interessant la nostra. 

El que la família d'en Just havíem de fer enguany al Premi Casero és només una anècdota, una nimietat si voleu, la més minúscula i insignificant gota de l'oceà de la cultura. I a més el que havíem de fer, ho fèiem gratia et amore, i no fer-ho no ens representa, més enllà del lament, que la nostra economia se'n ressenteixi... 

Entre el dijous i el divendres de la setmana passada vaig calçar-me, per moments, les sabates de la gent de la cultura, i vaig comprendre, potser com no ho havia comprès fins ara, que la cultura, tot i ser segura, no és essencial, com semblava. I és una llàstima, alhora que (perdó) també és una putada! 

La realitat, en moments com aquest, és implacable...