A més bicicletes, menys cotxes?

La qüestió és, d'entrada, senzilla: a més bicicletes, menys cotxes. O si voleu: a més carrils bici, menys carrils destinats al trànsit rodat motoritzat...

La qüestió és aparentment senzilla però es complica quan fem la segona part (menys carrers destinats a cotxes, per entendre'ns) sense minimitzar els cotxes que han de passar per aquests carrers.

La qüestió és d'entrada senzilla però es complica quan s'aplica de forma aïllada, sense pensar en el conjunt de la mobilitat i, sobretot, sense prendre mesures per fer circular menys cotxes pels carrers amb menys carrils per fer-ho.

A Girona darrerament s'han suprimit carrils per a cotxes d'alguns carrers, o trams de carrers, en benefici de carrils bici, iniciativa que aplaudeixo de forma col·lectiva (aquest és el camí) i també de forma personal, especialment com a usuari del servei de la Girocleta.

No tinc molt clar, però, que s'hagi reduït la densitat del trànsit rodat de vehicles de motor en aquests carrers, i a la ciutat en general, pel que aquesta mesura provoca, en alguns casos, un cert caos circulatori.

El darrer exemple: la remodelació del carrer de la Creu de Girona, que potser farà honor al seu nom i, sospito, acabarà essent una creu per a conductors, ciclistes, transportistes i vianants!

La controvertida remodelació d'un tram d'aquest carrer posarà a prova la convivència dels diferents col·lectius que en faran ús, en el que cal comptar-hi l'alumnat i les famílies d'una escola, amb tot el que això suposa a nivell de mobilitat; precisament part de l'actuació s'ha fet per a dissenyar un itinerari escolar segur, i el dubte (sempre benintencionat) és si la solució emprada resultarà efectiva i reeixida, en matèria de seguretat vial.

Entenc que quan s'eliminen carrils per a cotxes en favor de carrils per a bicicletes (i patinets!) hom espera que per aquest simple gest, per aquest simple fet, el nombre de cotxes que hi circulen disminueixi i augmenti, alhora, el de bicicletes, com si fossin vasos comunicants; sospito que no sempre és així.

I arribats en aquest punt és quan apareix, sempre puntualment, la reivindicació d'un millor transport públic, qui sap si arribant algun dia al model Luxemburg...

La qüestió és d'entrada senzilla, i complicada de sortida...

La veritable igualtat

Sempre procuro parlar de la igualtat de gènere amb una dosi de prudència i cautela, sense fer grans i contundents proclames i aportant, quan hi penso, un punt d'autocrítica.

A casa la desigualtat també és present i jo, per la meva condició d'home, també en sóc responsable. I no és que no vulgui ser igualitari, que ho vull, és que no sempre en sé prou, ni en sóc prou. I no es tracta només de llistar les tasques de la llar i la dedicació horària que hi destinem la meva dona i jo, la desigualtat neix, sospito, en quelcom més profund.

La desigualtat es produeix ja d'origen i deu ser per l'herència cultural rebuda; i no trobo millor exemple per explicar-ho que aquest:

Quan jo marxo de casa (a una reunió, a un sopar, o a alguna altra activitat) rarament em preocupo, posem per cas, pel sopar d'aquell dia; en canvi la meva dona, quan marxa de casa (a una reunió, a un sopar, o a alguna altra activitat) rarament es despreocupa, posem per cas, pel sopar d'aquell dia.

L'altre dia, pensant en aquesta situació, em preguntava si la veritable igualtat arribarà (o hi tendirem) quan jo em preocupi pel sopar quan marxo, o quan la meva dona se'n despreocupi quan marxa ella...

I pensava que possiblement la qüestió serà que, just al mateix temps, quan ella se'n despreocupi quan marxa, me'n podré ocupar jo quan em quedo...

I és que l'arrel de la desigualtat és al cap, al de cada un i una de nosaltres, i el veritable repte és combatre aquesta desigualtat tan quotidiana, tan teva i meva, tan particular.

Sempre procuro parlar de la igualtat de gènere amb una dosi de prudència i cautela, sense fer grans i contundents proclames i aportant, quan hi penso, un punt d'autocrítica, doncs és evident que la desigualtat interpel·la a tothom, també a mi!

La FAV Girona, o la crònica d'una escissió anunciada

Imatge de Stefan Keller a Pixabay

La primera discussió, encara amb els periodistes a la sala, va ser per l'ordre del dia. Les associacions que van demanar la convocatòria van fer-ho segons l'article dels Estatuts que preveu la separació d'un càrrec, i que especifica que per a tal finalitat l'assemblea només pot tenir aquest punt a l'ordre del dia.

Però la convocatòria, oh sorpresa, contenia un primer punt per al lluïment del president, una mena de balanç des de la seva proclamació. Davant la queixa per no acomplir tal i com, en aquelles circumstàncies, manaven els Estatuts, el president, amb el to altiu i xulesc que adopta en aquestes ocasions, va defensar-se contra atacant retraient-nos que no havíem impugnat la convocatòria. Això sí, va ser tota una declaració d'intencions!

Aquest fet va ser només la prèvia, i ell va tirar pel dret llegint un informe detallat de la seva gestió com a president: que si una reunió per aquí, una per allà però, ai l'as!, cap reunió amb la resta de les AAVV membres de la FAV per a tractar precisament aquests temes, cap reunió de les puntualment mensuals que es feien abans que ell es fes amb la presidència. Cap sorpresa, ell val per totes...

El segon punt, el de la seva separació, també va aixecar una acalorada discussió sobre els Estatuts i el seu compliment. Escudat a dreta i esquerra amb un tresorer desautoritzat per la seva pròpia AAVV, i un secretari nombrat a dit per ell de forma provisional, però no ratificat per l'assemblea, el quid de la qüestió era el recompte de les AAVV sòcies i, per tant, amb dret a vot.

Dies enrere algunes AAVV van demanar al president que informés del cens actual d'AAVV sòcies, petició que el president no va respondre. Tampoc va voler admetre les peticions que algunes AAVV havien fet per formar part de la FAV. El cas és que ell, de nou solemnement de forma salomònica, va dir que el cens vàlid era el vigent a 31 de desembre de 2019, fent evident que de nou, havia desatès les seves responsabilitats estatutàries, ell i la seva irregular junta.

Atrinxerat al càrrec, i sense vergonya per afirmar que tal decisió, o tal altra, era perquè sí, perquè ell i ells ho havien decidit; atrinxerat al càrrec i afirmant, sense vergonya, que la nostra defensa del compliment dels Estatuts eren simples opinions personals, el president de la FAV Girona va fer gala de l'estil xulesc i prepotent, que ja va destil·lar les seves flamants entrevistes, per tirar pel dret fent el sord.

L'assemblea va ser un esperpent, exemple del que no hauria de ser un moviment participatiu i democràtic; des de l'inici es va voler limitar la veu de les AAVV, i davant la confirmació de l'estil presidencial de l'ordeno i mano, la majoria de les AAVV presents vam decidir abandonar l'assemblea, i per extensió abandonaren la FAV.

Al final, i com a trista imatge de tot plegat, a la improvisada urna només s'hi va dipositar un vot; quan encara discutíem el primer punt, els representants d'una AAVV, afins a la presidència, van començar a marxar i el president els va instar a depositar el vot que ja duien a la mà. De res van servir els advertiments que la votació del segon punt no podia fer-se abans de tractar-lo, i el vot, aquell trist paperot plegat, va ser introduït a l'urna per insistència del president i la seva claca.

En Romà Monreal va tenir l'habilitat de fer-se, legítimament, amb la presidència de la FAV, tot i que des del primer moment ha demostrat voler-la, sobretot, per a la seva projecció personal, més que per estar al servei de les AAVV que, se suposa representa.

És evident que amb les seves formes ha provocat un autèntic sisme a la FAV Girona, un sisme de conseqüències previsibles: l'escissió del moviment veïnal de Girona.

No som poques les AAVV de Girona que no ens sentim representades per la FAV presidida, de forma maldestra i autoritària, per un president egòlatra i carregat de raons (les seves) que sembla interessar-li més el càrrec que la participació i el debat veïnal, més preocupat pels despatxos que pel carrer...

Amb aquesta FAV no hi ha res a fer, més que marxar-ne; marxar-ne i procurar refer l'espai de participació democràtica del moviment veïnal de Girona que la FAV, per acció o omissió del seu president, ha abandonat.

8 de març i cada dia

Aquests darrers dies molts mitjans de comunicació han fet reportatges amb dades i exemples que posen de relleu la realitat d'avui de la (des)igualtat de gènere, i en quasi tots es feien evidents dues coses: (1) que és indiscutible que aquests darrers anys en matèria d'igualtat s'ha avançat molt i, (2) que és indiscutible que en matèria d'igualtat, tot i el punt u, encara resta molt per fer.

En aquest cas podem permetre'ns veure el got mig ple i mig buit alhora, sempre amb la voluntat de seguir-lo omplint, amb la necessitat de seguir-lo omplint perquè és evident que el got perd aigua per altres costats...

I l'aigua es perd cada dia, per més que en dies com ahir, o setmanes com la passada omplim el got amb un raig potent i energètic.

Si l'aigua es perd cada dia, serà que seguir-lo omplint és feina, també, de cada dia; omplir el got, la societat, de la igualtat de gènere que encara l'hi manca, combatent el masclisme encara incrustat, els micro masclismes encara no reconeguts, eradicant les desigualtats, lluitant contra la violència masclista, fent camí vers la igualtat...

És per això que m'agrada el lema que la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa, que recentment ha agafat un nou impuls, s'ha fet seu: 8 de març i cada dia! 

La lluita ja fa temps que no és sorda, i seguirà essent constant.

Minuts Musicals instrumentals amb "Buried Alive in the Blues"

Hi ha cançons instrumentals que són una oportunitat perduda, l'oportunitat perduda d'escoltar, en una altra cançó, en una cançó més, la veu, en aquest cas, una de les millors veus femenines de la història de la música!

Afortunadament són poques, possiblement només aquesta, les cançons instrumentals que Janis Joplin té a la seva (dissortadament curta) discografia, i és que si quelcom caracteritza la seva música és precisament la seva poderosaveu.

L'absència de la seva veu ressona quasi amb la mateixa força que ressona el buit de cançons instrumentals composades per dones, especialment en la història del rock. Suposo que el buit és equivalent a la menor presència històrica de dones al món de la música en general, també del rock.

Avui les veus femenines potser són més, i tot i això encara no s'escolten prou, ni amb prou intensitat, per exemple, als festivals d'estiu...

Janis Joplin va ser, possiblement, la primera gran estrella femenina de rock, i avui l'absència de la seva veu en aquesta peça vol representar el silenci que la dona ha patit, també, en el món de la música...

El refrany de la setmana, sobre el març

Imatge de Jerzy Górecki a Pixabay

L'hivern, amb les seves grips, fa estralls entre la gent gran, no sé si més que l'estiu amb els seus cops de calor...

L'hivern, i la fred que generalment l'acompanya, es fa especialment present al mes de març; a les portes de la primavera l'hivern fa, algunes vegades, una darrera fuetada d'aire fred provocant, com anys enrere, inesperades nevades que posen en escac (que no mat) i cap per avall el país!

El refranyer prou que ens ho adverteix, amb un dels refranys més populars del mes de març: "març marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot!"

Estem advertits!

El precintat cul de la lleona

El cul de la lleona de Girona ja va esdevenir mortal l'any 2015, quan un turista, fidel a la tradició, va caure escales avall; aleshores també es va precintar l'accés a tal noble part, fins que s'hi va afegir una barana.

Aquests dies el cul més petonejat de la ciutat, diria que possiblement també de la comarca, del país, d'Europa i fins i tot del món, resta de nou precintat preventivament, pel Coronavirus.

La tradició, certament poc higiènica, convida al visitant, avui turista, a besar-li el cul com a bon presagi per tornar a Girona, tot i que avui per avui fer-ho pot provocar precisament tot el contrari, hom córrer el risc de no tornar a Girona, ni a enlloc! Dramatitzant podríem dir que el del cul de la lleona pot ser el petó de la mort!

La tradició també ens interpel·la als i les gironines, sobretot si, pel motiu que sigui, hem marxat de la ciutat; però ja fa anys que els i les gironines no li besem el cul, que això és cosa de turistes!

Vés que no sigui aquest el problema! Ara ja sabem perquè en tenim tants, de turistes... Dècades enrere Girona no era el destí turístic que és avui; li passaven per davant la Costa Brava, en general, i Figueres amb el Museu Dalí en particular.

Avui el turisme és un important motor econòmic i social de la ciutat, que tampoc ha escapat de la gentrificació i l'augment d'habitatges turístics, amb tot el que això suposa, especialment al barri vell, i ha esdevingut un destí especialment rellevant per al turista ciclista, amb voluntat manifesta de ser una ciutat "bikefriendly"...

El cul de la lleona forma part de l'itinerari imprescindible que tot turista ha de fer quan visita Girona, essent parada obligada juntament amb la Catedral i el Call Jueu; amenaçat pel canvi d'ubicació de la parada dels autocars turístics, desplaçats incomprensiblement a Fontajau, amb la seva nova ubicació, ben aviat al barri de Pedret, el cul de la lleona tornarà a ser la darrera etapa de la visita si és que ho ha deixat de ser mai.

Amb els temps que corren, amb virus globalitzats i turistes que arriben d'arreu, potser més valdria treure barana i escala i reescriure la llegenda i la tradició, essent suficient, més que fer-li un petó a la natja, llençar-li al més pur estil Marilyn, que també ens hi va la salut dels i les gironines!

La primera victòria!

Sincerament, no les tenia totes. A principi de temporada em vaig fer a la idea que no guanyarien cap partit, que difícilment guanyarien cap partit, aquesta temporada...

L'equip és nou i la majoria de les jugadores, la meva filla petita entre elles, no havien jugat mai a handbol: una temporada per aprendre!, vaig pensar...

I la temporada va començar i les derrotes, algunes amb marcadors escandalosos, es van anar succeint cap de setmana rere cap de setmana, aquí i allà; és clar que en aquestes circumstàncies, de fet en totes, cal observar quelcom més que el resultat global i en cada derrota hi havia, hi ha, (a banda de les coses a millorar) sempre quelcom positiu a destacar: una millora en la defensa, un nou rècord de gols a favor, una jugada tàctica que es consolida, una tècnica de tir que es depura...

Les derrotes inevitablement afecten l'estat d'ànim, però aquest equip, l'infantil femení de la Unió Esportiva Sarrià (UES), va començar la temporada amb el dipòsit ple d'il·lusió i motivació, possiblement també pel fet que la majoria de les jugadores, la meva filla petita entre elles, no havien jugat mai a handbol!

És indiscutible que des de l'inici de la temporada les jugadores i l'equip han crescut a nivell tècnic i tàctic, com evident és que encara els queda molt més per aprendre i consolidar; i entre els aprenentatges també han après a perdre, a encaixar la derrota com a part de l'esport i la competició, i que la derrota no ho és tot...

Aquest passat cap de setmana l'equip va experimentar un nou aprenentatge: aprendre a guanyar! Finalment, i inesperadament per mi, ho reconec, l'infantil femení de la UES va aconseguir la primera victòria, una victòria forjada durant tot el partit i que al final va fer esclatar d'eufòria a les jugadores i, naturalment, també ens va fer esclatar d'eufòria a la grada!

Sincerament, no les tenia totes, i de fet avui no tinc molt clar que puguin guanyar algun altre partit; tan de bo que puguin assaborir de nou el dolç sabor de la victòria, però potser la veritable victòria és veure la il·lusió i les ganes que empenyen a la meva filla a anar als entrenaments, als seus partits i fins i tot a veure altres partits de la UES!

Potser la veritable victòria és la passió, insospitada per mi mesos enrere, de la meva filla petita pel handbol en general, i la UES en particular!

Barraques al febrer

A Girona, Barraques i Fires semblava un binomi indestructible fins que una tardor excessivament calenta va (obligar?) empènyer al govern municipal a suspendre-les i posposar-les per més endavant, i més endavant va ser aquest passat cap de setmana.

Les Barraques al febrer, és evident, no són el mateix que al tombant d'octubre, per més concerts que es programin al recinte de La Copa, per més entrepans, cerveses o "kalimotxos"que es serveixin, per més barraques que hi hagi...

Les Barraques són Barraques també pel seu context, per tot el que les acompanya i embolcalla: les fires i festes de Sant Narcís, amb el seu ambient, i la tardor, les castanyes, els moniatos, els panellets i fins i tot, si voleu, el Paponazo!

Les Barraques al febrer em fan pensar en la cançó "Xmas in february" de Lou Reed, quelcom que, literalment, he viscut en més d'una ocasió. Heu provat mai de desplaçar, pel motiu que sigui, un àpat familiar nadalenc més enllà de les festes de Nadal?

La trobada és magnífica, sens dubte, però ara més aviat en diem trobada d'hivern més que trobada de Nadal... I és que a vegades el nom fa la cosa!

Espero que enguany les Barraques de Girona tornin al seu hàbitat natural, al bell mig de la tardor, i no a l'inici de la Quaresma...

No abarateixis el somni

L'estiu de 1965 Salvador Dalí va batejar la vella estació de trens de Perpinyà com "el Centre del Món"; aquest dissabte potser no va ser-ho, que el món és molt gran i hi passen moltes coses, però Perpinyà sí que va ser l'epicentre de l'independentisme.

És innegable, i admirable, l'extraordinària capacitat de convocatòria del president Puigdemont, i el moviment que va generar dissabte, amb un espectacular èxode temporal cap a Perpinyà, sens dubte n'haurà generat un de sísmic dins l'independentisme, tot i que encara potser no en sabem calibrar la seva magnitud, no en l'escala de Ritcher, sinó en l'electoral catalana...

El gran mèrit del president Puigdemont ha estat, des de l'exili, mantenir viu el somni de la independència com un escenari possible, a pesar de tots els embats que el moviment ha patit. Aquesta és la seva gran contribució, mantenir viva la flama, el convenciment que la independència només depèn i dependrà de la voluntat dels i les independentistes.

La seva posició contrasta, i per tant també s'alimenta, de la més pragmàtica (realista?) d'Oriol Junqueras, que des de la presó, ara ja condemnat, ha optat per incloure en la seva estratègia política l'arriscat (valent?) diàleg amb un govern espanyol que, alhora, ha contribuït a apuntalar.

Potser sí que l'independentisme viu (encara, permanentment...) entre el somni i la realitat, entre l'exili i la presó, i Perpinyà no ha fet més que provocar un nou moviment sísmic entre aquests dos estats, per moments tan irreconciliables com el dia i la nit; veurem si tampoc irreconciliables després de les (mig anunciades) properes eleccions al Parlament.

Si dissabte Puigdemont hagués tingut a mà una guitarra potser hagués cantat, amb permís de Lluís Llach, també present a Perpinyà, o qui sap si fent duet, "No abarateixis el somni", dedicant la cançó a ERC en general, i qui sap si a Oriol Junqueras en particular...

La cançó, observareu, pren tot el sentit que li vulgueu donar.

No abarateixis el somni

No abarateixis el somni,
Res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
Que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
D'un present tan difícil i esquerp,
Però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
I el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
Que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
Però ha de ser sense engany, dignament,
Prou d'amenaces innobles
Amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
El teu estel que hi ha al fons del camí,
No abarateixis el somni
O et donaràs per menyspreu tu mateix.

(Lluís Llach)