Els beneficis socials de la Grossa de Cap d’Any

Tots els beneficis dels productes de la Loteria de Catalunya, també els de la Grossa de Cap d’Any, es destinen des de sempre a programes socials, és a dir, a programes de protecció de la infància, de la tercera edat i de les persones amb discapacitat.

La Grossa de Cap d’Any, el nou i flamant producte de Loteria de Catalunya, va ser notícia l’any 2013 per la seva estrena i aquest final d’any ho ha estat per no haver repartit el primer premi i pràcticament tot el tercer premi; els diners no repartits se’ls queda la Generalitat. Els beneficis d’enguany de la Grossa de Cap d’Any, uns 8,2 milions d’euros, es destinaran a projectes socials del Departament de Benestar Social i Família.

El titular que la consellera Munté ens va deixar (“hem guanyat tots”) sona a premi de consolació, doncs quan juguem a la loteria esperem que els premis, en especial el premi gros, es reparteixin entre els qui han jugat i, malgrat el noble destí a que van destinats els beneficis, hom no pot evitar pensar que en aquesta ocasió, com al Monopoly, la banca sempre guanya!

Comptat i debatut, resulta més efectiva la Grossa d’enguany que la Marató per la pobresa celebrada aviat farà tres anys. Aleshores  es van recaptar més de 4,5 milions d'euros, que es van destinar a 40 projectes socials de 75 entitats del tercer sector social de Catalunya, projectes molt diversos i dels quals, un per un, se’n podia tenir coneixement.

És una indiscreció preguntar a les persones premiades a què destinaran els diners guanyats, però quan qui els guanya és l’administració publica la pregunta no és gens indiscreta, ans al contrari, és una pregunta més aviat necessària.

Per acabar-me de fer meu el premi de la Grossa (“hem guanyat tots”) em caldria saber concretament a quins projectes socials es destinaran els beneficis. Llavors sí, amb informació i transparència, haurem guanyat tots!

Article publicat al número 4 de la Revista Mirall en pdf.

La pobresa, de puntetes, pel Parlament

El Parlament de Catalunya durant la celebració del Ple sobre la pobresa. Imatge: Taula d'Entitats del Tercer Sector Social

Abans que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament...

Abans que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament de Catalunya les entitats socials ja estaven molestes davant la negativa de la Mesa del Parlament de permetre la seva participació i intervenció al Ple sobre pobresa que es va celebrar els passats 12 i 13 de març.

L’expressió màxima d’aquest malestar la va expressar un treballador social, representant de la plataforma “Nosaltres no callem”, manifestant que “no ens deixen entrar al Parlament per no haver de sentir la realitat social del país”.

Amb més o menys bel·ligerància vers el govern totes les entitats socials van lamentar que la seva veu no es pogués escoltar, de viva veu, al parlament, havent-se de conformar amb la jornada “OpenPobresa” convocada pels partits d’esquerres de l’oposició (PSC, ICV-EUiA i la CUP) el dia abans de l’inici de la celebració del Pla sobre la pobresa en la que fins a 24 entitats socials que treballen en la lluita contra la pobresa i les desigualtats van poder-hi dir la seva.

A banda del malestar pel silenci imposat per la Mesa del Parlament les entitats van demanar, en la jornada “OpenPobresa”, a les forces polítiques en general i al govern en particular un major esforç en la lluita contra les desigualtats, contra la pobresa i en una millor redistribució de la riquesa.

Mentre la pobresa va passar, de puntetes, pel Parlament...

Mentre la pobresa va passar, de puntetes, pel Parlament de Catalunya es va imposar, per sobre de tot, el tactisme polític.

Els partits d’esquerres de l’oposició que van sol·licitar la celebració d’aquest Ple monogràfic, el PSC, ICV-EUiA i la CUP, van fer-se seves les peticions de les entitats socials, erigint-se com la seva veu al Parlament i, amb els matisos inevitables d’estils i posicionaments, exigint al govern català una major dotació pressupostària en la lluita contra la pobresa.

Els partits de dretes de l’oposició (PP i C’s) van aprofitar per, en pro de la lluita contra la pobresa, demonitzar sobre la deriva  de les polítiques sobiranistes i independentistes del govern d’Artur Mas, repetint com un mantra allò de “menys diners (o cap) per la consulta, més diners per lluitar contra la pobresa”.

ERC, que és alhora partit a l’oposició i aliat del govern, que no va participar en la petició formal del Ple sobre la pobresa, va preferir articular un discurs críticament amable amb sordina incorporada mentre que CiU i el govern d’Artur Mas van aprofitar per fer inventari de tot que s’havia fet i, de passada, culpar al govern estatal, als dèficits de finançament i a les polítiques re-centralitzadores i contra Catalunya com a les principals causes del “no poder fer més” contra la pobresa.

El balanç del Ple sobre la pobresa del Parlament de Catalunya es va saldar sense un gran acord unitari, allò que s’anomena “un acord de país”, sinó amb un acord de mínims (beques menjador i pobresa energètica) i la sensació d’haver passat el tràmit, tot i que no resolt la situació de la pobresa a Catalunya!

Després que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament…

Després que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament de Catalunya les entitats socials, aquelles que representen els qui pateixen en primera persona la pobresa, van lamentar el resultat final del Ple monogràfic sobre la pobresa infantil i les desigualtats del Parlament de Catalunya.

El Ple sobre la pobresa ha servit per reforçar aquesta qüestió com a la segona més important de l’agenda política catalana, però ha evidenciat també les grans dificultats dels partits polítics d’arribar a grans acords per lluitar contra la pobresa i les desigualtats.

De la mateixa manera que l’any passat la pobresa va passar per la televisió, en formal de “Marató per la pobresa”, enguany la pobresa ha passat pel Parlament. De la mateixa manera que la pobresa, que la lluita contra la pobresa i les desigualtats, necessita quelcom més que una “Mataró per la pobresa”, també es necessita molta més voluntat i unitat política que l’observada en aquest Ple sobre la pobresa per establir els grans acords (amb direcció política i provisió pressupostària) per lluitar contra les desigualtats que la generen.

Després que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament sembla força clar que no serà la primera prioritat de l’agenda política fins que es resolgui, d’una o altra manera, la que d’un temps ençà ocupa el primer i privilegiat lloc: la qüestió nacional.

Ben mirat, però, una i altra qüestió no estan deslligades ni són estanques, ans al contrari, hi ha molts vasos comunicants; però tan cert és això com que mentre el partit del govern mostra, i a vegades exhibeix, molta proximitat amb els moviments socials que promouen la consulta marca molta distància, a vegades poc dissimulada, amb alguns moviments socials que lluiten contra les desigualtats i injustícies que alimenten la pobresa.

Malament anem si per resoldre els problemes de desigualtats i pobresa d’avui hem d’esperar a veure què passa, o deixa de passar, el proper 9 de novembre!

Article publicat a la Revista Mirall el 26 de març de 2014.

La pobresa infantil i el Pacte per a la infància a Catalunya

A Catalunya hi ha pobresa. Aquesta és una afirmació que avui ningú pot rebatre; no en va finals de maig de l’any passat Televisió de Catalunya va organitzar la Marató per la Pobresa.

I a la pobresa poc a poc, aquests darrers anys, l’hi hem anat posant xifres i, sobretot, cares: 1 de cada 5 catalans és pobre, o explicat amb un xic més de precisió, un 21,9% de la població catalana viu sota el llindar pobresa, segons dades de l’INE.

Aprofundint un xic més sobre aquestes dades observem, també amb dades de l’INE, que la població major de 65 anys és el col·lectiu més vulnerable amb una taxa de risc a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16 anys, amb un risc de pobresa del 23,4%. Focalitzant-nos en la pobresa infantil, segons dades de l’INE, la FEDAIA i Unicef, a Catalunya 1 de cada 4 menors és pobre.

Totes aquestes xifres, recollides per la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, ens dibuixen un escenari de present i futur preocupant, especialment per als qui tenen més futur, els infants i joves.

D’entre els múltiples reptes que, com a País, tenim per davant, un dels més importants és, sens dubte, invertir més i millor en els infants, vetllar per al seu òptim desenvolupament, la seva educació, el seu creixement.

A mitjans de juny Unicef, juntament amb federacions d’entitats socials i d’infància europees, van fer una crida als ministres d'Ocupació, Afers Socials i Sanitat, reunits aquells dies a Luxemburg, demanant que actuïn i promoguin mesures per reduir la pobresa i l'exclusió social de la infància.

Entre les mesures van proposar potenciar totes aquelles polítiques que fomentin la inclusió, l’equitat i la reducció del fracàs escolar; mesures que no només han de donar suport als infants de manera directa, sinó també a llurs famílies i entorn.

En un context, a casa nostra, de retallades en l’acció social i l’educació són les famílies i els infants els qui més reben les conseqüències d’aquestes polítiques d’austeritat. La Marató per la Pobresa, o d’altres iniciatives com les promogudes pel Banc dels Aliments i altres entitats socials, ajuden a mitigar els efectes de la pobresa sobre els qui la pateixen, infants inclosos, però no poden ser l’única resposta per a combatre la pobresa en general i la infantil en particular.

El passat 19 de juliol de 2013 el Govern de la Generalitat de Catalunya i més de 70 entitats socials van signar el Pacte per a la Infància a Catalunya. És cert que el Pacte per la Infància no neix per a resoldre específicament la pobresa infantil, doncs té i parteix d’una visió integral de la infància, però sí que ofereix, dins l’eix de “prevenció del risc” i sobretot en l’apartat “prevenció en les situacions de pobresa”, directrius per actuar des del govern i l’administració per combatre la pobresa infantil.

El Pacte per a la Infància a Catalunya és fruit d’un intens treball de consens, consulta, participació i negociació de tots els agents vinculats al món de la infància (administració, tercer sector, col·legis professionals, agents socials, agents econòmics, entitats municipalistes i grups parlamentaris), però ara, que ja està aprovat, ha de servir de full de ruta per a aplicar les polítiques i accions que marca en cada un dels eixos en el que es desenvolupa.

És en aquest sentit encertada i oportuna la crida que dies enrere va fer la Plataforma d’Infància de Catalunya (PINCAT) a tots els signants del Pacte per la Infància per tal que defineixin les seves mesures concretes abans d’acabar l’any.

L’abast del Pacte per a la Infància a Catalunya va més enllà de la pobresa, doncs el pacte parla també d’educació, salut, família o mitjans de comunicació; però ben segur que aplicant i desenvolupant les mesures que preveu el Pacte per la Infància millorarem notablement la situació de la infància a Catalunya, minimitzant el risc de pobresa, oferint-los un millor present i, sobretot, oferint-los i oferint-nos tots un millor futur.

Article publicat a l'Intocable Digital el divendres 2 d'agost de 2013.

I de nou la #Generalitat diu #novullpagar a les #entitats #tercersector

Foto: EFE

A finals d'octubre de 2011 el President Mas, en motiu de la commemoració del Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, demanava una "simbiosi d'actuació entre administracions, teixit associatiu i ciutadania per a combatre la pobresa". Jo aleshores li reclamava un compromís ferm amb el tercer sector!

Les declaracions, que com a molts a mi em van indignar, les feia enmig d'una de les estocades al tercer sector!

I ara la història ara es repeteix: quan la Generalitat té problemes de tresoreria, ho paguen els de sempre: les persones més vulnerables i els serveis i entitats socials que les atenen.

Les conseqüències dels impagaments de llavors no són massa diferent de la d'ara:

• serveis d'atenció a persones vulnerables en perill de desaparèixer
• entitats socials fent autèntics equilibris financers per avançar els diners que la Generalitat demora 
• i treballadors que no saben si cobraran o no la nòmina...

Cada vegada que la Generalitat pren la decisió de no pagar, es debiliten els serveis socials, cada impagament és una nova estocada al tercer sector! I a base d'estocades, debiliten l'estat del benestar!

Queda lluny ara la simbiosi amb el teixit associatiu... i mira que vam posar bona cara a la Marató per la Pobresa i entitats i persones vam respondre i estar a l'alçada... I en sortiran projectes positius, no en dubto. Però ara el Govern no ha estat a l'alçada i de nou, de les tres peces per fer la simbiosi, és la que ha fallat, ens ha tornat a fallar. I no em serveix que només diguin que la culpa és de Madrid!

I és que hi ha simbiosis, com aquesta, que sí sembla que funcionen, tot i que no per combatre precisament la pobresa!

Quan la Generalitat diu que no paga, algú altre ho acaba pagant... llàstima que quasi sempre siguem els mateixos!

La #MaratoPobresa se'n va, la #pobresa es queda! #sobrencadires

Serveixi aquest relat publicat ahir diumenge a l'Storify com a reflexió en veu alta sobre el debat generat arran de La Marató per la Pobresa i la crítica que ha generat!

El dia de la #MaratoPobresa, la veu dels que diuen: #sobrencadires

A Catalunya, una de cada 5 persones estem en risc de quedar fora de joc.
Sense casa, sense feina, sense menjar.

La 'Marató per la Pobresa' proposa fer front a aquesta xacra amb caritat.
Però no falten cadires, sobra cinisme.

La pobresa té responsables. Si recaptéssim els diners de l'evasió fiscal dels més rics obtindríem 9000 vegades els ingressos recaptats en una marató de tv3. Així que sobren capitalistes i sobra la violència que els empara.

No falten cadires.

La pobresa és íntrinseca al capitalisme i a la seva acumulació. La caritat potser neteja les consciències d'alguns. Però no ajuda, humilia. Aquesta falsa solidaritat tan sols perpetua les desigualtats.

El 27 de maig, nosaltres no jugarem el seu joc.
Caritat o solidaritat, consciència i lluita. Tu tries.

#sobrencadires

Un treball col·lectiu de:

Eudald Griera, Pau Llonch, Júlia Valencia, Guillem Celada,
Raquel Farràs, Gina Martín, Brahim ait Elhaj, Rosa Bernaus,
Albert Rosell, Josep Colom, Moi Martínez, David Mateos, Núria Roqué i Lucas Martín

Equip de vídeo: Pau Martí, David Datzira i Emma Giné
Música: Iol Cases i Arecio Smith

Sabadell, 19 de maig de 2012

A la #MaratoPobresa, li falten o li #sobrencadires?

Seguint amb el debat obert sobre la Marató per la Pobresa, comparrteixo aquest relat publicat a l'Storify:

La #pobresa necessita quelcom més que la #maratopobresa! #sobrencadires

1 de cada 5 catalans és pobre, o el què és el mateix, un 20% de la població catalana viu sota el llindar de la pobresa. Així de simple, així de contundent. La Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ens ho recorda diàriament, i en especial cada 17 d’octubre, dia internacional per a l’eradicació de la pobresa.

Que al nostre país, modern, desenvolupat i del primer món, hi ha pobresa és evident, tan evident com que, amb la crisi econòmica, l’atur i les retallades, la pobresa no només canvia de fisonomia, sinó que també són més les persones que la pateixen..

Amb la pobresa passa massa sovint el què passa amb la violència de gènere: tendim a pensar que és un problema personal de la persona que pateix qualsevol d’aquestes dues xacres de la nostra societat. La pobresa és viscuda, soferta si voleu, a nivell personal, però no és un problema personal; la pobresa és un dels més clars símptomes que quelcom falla en el nostre estat del benestar; i si l’estat del benestar s’afebleix, més creix la pobresa. Com diu Jaume Funes la pobresa té causes, “la pobresa és producte de la injustícia”.

Aquest any Televisió de Catalunya ha pres la iniciativa de la Marató per la Pobresa, un programa excepcional que té la finalitat de divulgar i sensibilitzar al voltant del tema tractat i, naturalment, recollir fons per al finançament d’accions i programes per pal·liar i combatre els efectes de la pobresa.

La Marató per la Pobresa pot ser una bona oportunitat per a donar una major visibilitat a les dificultats que pateixen moltes persones a casa nostra, també pot ser una bona oportunitat per a promoure la sensibilització i fomentar la presa de consciència i sobretot pot ser una bona oportunitat per a recaptar fons, diners, per a destinar a programes i projectes assistencials, d’habitatge, d’inserció laboral i d’atenció a la infància. Sense negar que tot això pot ser i serà molt positiu, la Marató per la Pobresa també corre el risc de ser poc més que un simple aparador i que el seu afecte sigui tan fugisser que l’endemà, feta la donació, pensem que ja ho hem fet tot per combatre la pobresa i tatxem aquest tema de la nostra llista de d’assumptes pendents.

Les entitats socials s’han abocat, ens hem abocat, a presentar projectes a la convocatòria de La Marató. Les entitats socials, el tercer sector social en general, no només donen suport a la iniciativa, també s’hi han implicat com a col·laboradors, bé per a la participació de testimonis al programa, bé presentant projectes per a ser finançats.

La meva percepció és que enguany la Marató per la Pobresa juga el paper de finançador de projectes que, a causa de les retallades, ha deixat de fer, en part, la Generalitat. Aquest és un debat obert en moltes entitats, aquesta és una visió crítica que, amb la boca petita, és present a les entitats si, amb més força, entre els professionals del tercer sector social.

La Marató per la Pobresa és i serà una Marató excepcional i puntual per lluitar contra la pobresa; res a dir, aquesta és la seva naturalesa. La pobresa, però, no és un problema excepcional i puntual, és un problema tan crònic com cròniques siguin les injustícies i desigualtats que la generen.

Benvinguda sigui la Marató per la Pobresa... però la lluita contra la pobresa necessita i necessitarà molt més que una Marató...

Article publicat (el primer!) a l'Intocable Digital.