La conseqüència potser és la mateixa, però no és el mateix morir de fam que matar de fam. En el segon cas hi ha qui, deliberadament, fa de la fam arma de guerra i, per tant, fa tot el possible per matar de fam a la població civil, en el context d'una guerra.
Ho estem veient aquests dies a Gaza, de forma explícita (i ignominiosa) amb l'atac de l'exèrcit d'Israel a un comboi d'una ONG d'ajuda humanitària. Aquest atac ens ha fet veure (per si encara no ho teníem prou clar) fins a quin punt són cruels (a banda d'estúpides) les guerres, i fins a quin punt els exèrcits estan disposats a arribar per a derrotar l'enemic.
No és la primera vegada que en el context d'una guerra o d'un conflicte bèl·lic la fam és una arma de guerra, i m'agradaria pensar que aquesta darrera en serà l'última...
No sé si aquest atac haurà representat un punt d'inflexió en l'esdevenir d'aquesta guerra; com a mínim ha servit per avergonyir (encara més!) l'estat d'Israel, el seu exèrcit i el seu president, fent que la comunitat internacional el pressioni més políticament, especialment els Estats Units, però de poc serveixen aquestes reprimendes si els mateixos Estats Units li segueixen venent armament per seguir matant palestins.
La impressió, la trista (i resignada?) impressió, és que no n'aprenem, que sembla que cada generació necessiti viure i veure les seves guerres, les seves misèries, les seves calamitats, els seus horrors. Després de milers i milers d'anys de guerres acumulades, de conflictes bèl·lics, de massacres i exterminis, seguim matant de fam, fins i tot allà on aparentment no hi ha guerra, però tampoc hi ha pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada