La humiliació com a espectacle

Quan vam veure aquella escena al despatx oval, amb Donald Trump marcant territori davant de Volodímir Zelenski, hi vam veure més que una discrepància política, que també. Sobretot hi vam veure un gest contundent de superioritat, interpel·lant-lo com si un professor ridiculitzés un alumne davant de tota la classe. Allò era més que una conversa tensa entre líders polítics. Era, sobretot, una escenificació de poder, una humiliació davant del món per demostrar qui mana.

Quan vam veure, més recentment, la imatge de la Premi Nobel de la Pau, María Corina Machado, oferint la seva medalla a Donald Trump mentre ell l’acceptava amb la seva característica autosuficiència teatral, també hi vam veure alguna cosa més que un simple gest protocol·lari. A banda del menyspreu implícit cap a un premi amb un altíssim reconeixement simbòlic, convertit gairebé en atrezzo, hi vam veure la personificació d’un home superb que no només vol manar, sinó que necessita demostrar que l’altra persona, sigui qui sigui, és menys que ell: menys forta, menys rellevant, menys digna.

Aquestes escenes, que ens poden escandalitzar, poden semblar llunyanes, però en realitat no ho són tant. Si canviem el decorat i els protagonistes, i fins i tot si en rebaixem la intensitat, el patró es repeteix. Aquest patró de menyspreu, aquesta necessitat d’humiliar l’altre per reafirmar-se, la podem trobar ben a prop nostre, més a prop del que ens pensem. Només cal rumiar-hi una mica perquè ens vinguin al cap situacions viscudes en primera persona o en tercera, petites o no tan petites humiliacions quotidianes que no capten les càmeres dels mitjans internacionals ni apareixen als informatius, però que fan el mateix mal.

Hi ha persones que semblen créixer quan els altres s’encongeixen. Persones que necessiten reafirmar-se trepitjant els altres, que confonen lideratge amb imposició, respecte amb por, autoritat amb superioritat. I el problema no són només aquestes persones, que viuen i conviuen entre nosaltres. El problema, moltes vegades, també és nostre. Perquè tolerem o relativitzem aquestes conductes, a vegades transvestides d'humor o de sarcasme, per evitar conflictes, per mandra, per por. Però cada silenci és oxigen, cada silenci és combustible per a la prepotència.

La pau, segons Trump

Donald Trump ha tornat a entrar en escena, si és que, des que ha tornat a ser president dels Estats Units d'Amèrica, n'ha sortit mai. 

És un president omnipresent amb un excés de verborrea que denota que és dels que, a banda de parlar molt, sobretot li agrada escoltar-se. Escoltar-se i adular-se, ventant-se de ser el més poderós del món i reclamant premis i reconeixements sense vergonya ni pudor, amb una immodèstia que ja no s'esforça a dissimular; el darrer exemple, reclamar el Premi Nobel de la Pau pel seu paper en el recent acord entre Israel i Palestina, i per haver evitat no sé quantes guerres. 

Veient-lo actuar, potser més que el Premi Nobel de la Pau, mereixeria, no un Premi Oscar, sinó un Razzie, aquells premis que reconeixen el pitjor del cinema. Donald Trump, més que diplomàcia, el que transmet és una calculada sobreactuació constant, una representació on ell mateix és l’únic protagonista. Donald Trump és, en certa manera, la millor paròdia d'ell mateix, i fins i tot guanya per golejada en histrionisme a tots els seus imitadors.

La seva política, interna i internacional, va al ritme dels seus impulsos i interessos, sempre pensant en els particulars comercials i estratègics pels Estats Units, evidenciant que la pau, com la guerra, fins i tot pot ser un negoci lucratiu, un acord de compravenda on la dignitat humana cotitza a la baixa.

Sabem, i convé recordar-ho que la pau és molt més que l’absència de guerra; no n’hi ha prou amb aturar les bombes ni amb signar documents davant les càmeres, la pau demana justícia, reparació, reconeixement i futur. Que s'aturin les bombes és imprescindible, tot i que només és un primer pas; el veritable repte és construir un espai, també físic, que eviti que les bombes tornin a caure, tant en una direcció, com en l'altra.

Una pau que, en aquest indret del món, fa dècades que no existeix...

Minuts Musicals retrobats amb Bob Dylan i "Hurricane"

Bob Dylan és inevitable; és quasi impossible no ensopegar, al llarg de les nostres vides, amb alguna de les seves cançons, bé sigui de la seva pròpia veu, bé siguin versions que d'altres grups i cantants han fet (Jimi Hendrix, Guns'n'Roses...).

El primer disc que vaig escoltar de Bob Dylan és "Nashville Skyline", disc amb sonoritat "country" que corria per casa i en el que hi ha algunes de les meves cançons predilectes de Bob Dylan: "Girl from the North Country", en aquest disc versionada per ell mateix, i "Lay Lady Lay".

Naturalment "Escolta-ho en el vent" formava part del cançoner del CAU, i precisament el disc "The Freewheelin' Bob Dylan", on hi ha aquesta cançó (l'original de la noia del país del nord) va ser el primer disc de Bob Dylan que em vaig comprar.

Amb Bob Dylan no només vaig descobrir música, sinó també un (per mi) gran director de cinema gràcies a "Pat Garrett y Billy the Kid": Sam Peckinpah, de qui també m'encanta la pel·lícula "La balada de Cable Hogue"...

Són moltes les històries que amb les seves cançons Bob Dylan ens ha explicat, cançons d'esperança i de desesperació, de pau i de guerra, d'amor i de desamor, d'injustícies... Una de les millors és "Hurricane", cançó que narra la injusta acusació d'homicidi del boxejador negre Rubin Carter.

És per cançons com aquesta que Bob Dylan ha estat (també per mi) just mereixedor del Premi Nobel de Literatura 2016, tot i que reconec que aquest fet obre (de nou?) un debat interessant: què és literatura i què no?

Podem discutir-ho amb les cançons de Bob Dylan de fons...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!