Quan el vent ho atura (quasi) tot

El passat dijous, Dijous Gras!, vam viure una jornada inèdita: el país es va aturar "per decret" davant l'alerta generalitzada de risc pel vent. Escoles tancades, mobilitat restringida, activitats cancel·lades... Una decisió excepcional del govern de la Generalitat que va deixar molts ciutadans a casa, expectants davant un fenomen que, finalment, va tenir un impacte molt desigual. Mentre en alguns territoris el vent va fer destrosses, en altres va ser un episodi quotidià més, i fins i tot n'hi va haver on amb prou feines es va deixar sentir. Moltes persones van veure com se'ls cancel·laven cites mèdiques, gestions importants o activitats que, amb la perspectiva d'ara, es podrien haver fet amb total normalitat.

És evident que aquest govern, com en general tots des de la tràgica DANA de València, s'ha tornat més cautelós davant les potencials emergències. I amb raó. Ningú vol tenir víctimes evitables per no haver actuat amb prou previsió i, fins i tot, contundència. El "millor prevenir que curar" s'ha convertit en una mena de nou mantra oficial, però aquesta cautela també obre el debat sobre fins a quin punt les mesures generalitzades són sempre la millor resposta, especialment quan alteren significativament (i a toro passat, de forma evitable) la vida de milers de persones.

Certament, caldria haver aplicat unes restriccions més quirúrgiques, més ajustades a cada territori. Tot i que això, amb les previsions que hi havia, podria dificultar l'encert i maximitzar els riscos: mai acabem de saber del tot on plourà més, on bufarà més el vent... La meteorologia no és una ciència exacta, i prendre decisions sobre probabilitats sempre comporta errar per excés o per defecte, i ara és temps de pecar per excés. En tot cas, mai sabrem què hauria passat amb unes restriccions més laxes, més quirúrgiques: hi hauria hagut més incidències?

Sempre és més fàcil opinar, valorar i, fins i tot, criticar a ventada passada, quan ja sabem com han anat les ventades. El govern va optar per la prudència màxima, potser amb excés de zel, potser també perquè ja és un govern prou tocat amb la crisi ferroviària, i qui sap si enfonsat. De totes maneres, aquesta experiència hauria de servir per refinar protocols i trobar l'equilibri entre la prevenció necessària i la paralització innecessària.

Drive. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Drive".

L'any 1984 The Cars van publicar "Drive", dins el disc "Heartbeat City", una cançó que gira al voltant d'aquesta pregunta: Qui et portarà a casa aquesta nit? La pregunta no és només una qüestió literal, sobretot és una manera de dir, qui tindrà cura de tu? La cançó és una bonica balada sobre la vulnerabilitat i la necessitat de sentir-se protegit.

Vuit anys més tard, l'any 1992, R.E.M. publicava "Drive", dins el disc "Automatic for the People", una cançó que no parla d’acompanyar ningú a casa, sinó de preguntar-se qui ens està conduint com a societat i cap a on anem, que parla de qui marca el camí i de qui el segueix, plantejant dubtes sobre el lideratge, la influència i la responsabilitat.

Dues grans cançons que, malgrat compartir el mateix títol, ens porten per camins musicals i emocionals diversos, demostrant que una mateixa paraula, un mateix verb (Drive), pot conduir-nos cap a destins completament diferents.

Fiabilitat

Si el rètol lluminós de l'estació diu que el tren surt a les 08:09 h, aquesta és l'hora que espero i confio que surti. No és (hauria de ser) una qüestió de fe cega, sinó de planificació: he calculat m'he de despertar, si puc o no fer el ronso a l'hora d'esmorzar, quan he de sortir de casa i he avisat qui m'espera a l'altra banda del trajecte. He organitzat el meu dia, i el d'altres persones, al voltant d'aquesta promesa lluminosa que parpelleja a l'andana. 

La fiabilitat, la mesura de la confiança que podem dipositar en el funcionament correcte d'un sistema, segons el diccionari, és la base invisible sobre la qual planifiquem bona part de la nostra vida, i quan falla, no és només que un tren que s'endarrereixi, és que es trenca tota una cadena de compromisos ...

Per poc que hi rumiem, el nostre dia a dia és una xarxa de confiances interconnectades: confiem que el despertador sonarà, que l'aigua sortirà de l'aixeta, que el semàfor funcionarà, que el metge ens rebrà a l'hora convinguda... bé, amb aquest darrer exemple potser m'he passat! Aquestes confiances no són luxes, sinó l'arquitectura invisible de la nostra societat. Quan una falla ocasionalment, ho entenem: els humans no som infal·libles, tampoc tot el que construïm; però quan la fallida es converteix en norma, quan la incidència deixa de ser excepcional per esdevenir quotidiana, la fiabilitat entra en crisi i la confiança cau, es desploma.

I sí, potser al principi ens adaptem: sortim de casa nostra deu minuts abans, o vint, o trenta, i busquem rutes alternatives als trens amb autocars, cotxes compartits o qualsevol altre recurs que ens ofereixi una mica més de fiabilitat, acostumant-nos, com la granota que és dins l'olla amb l'aigua que bull a poc a poc, assumim el cost i les conseqüències d'un sistema que no funciona, a risc d'acostumar-nos a la mediocritat, a la impuntualitat, a la improvisació permanent.

Un tren que un dia arriba tard és un mal, però, al cap i a la fi, un mal menor. Però un tren rere l'altre que arriben tard, o que ni tan sols arriben, dia rere dia, és la demolició del contracte social (la prestació d'un servei públic) que ja no apunta només a la fiabilitat del sistema ferroviari, sinó als que l'han gestionat, i el gestionen.

Aquest dissabte he d'agafar un tren que surt de Girona a les 08:09 h, i ara com ara la confiança que així sigui, que el tren a aquella hora hi sigui, i que aquella hora surti, és més aviat escassa; la fiabilitat és baixa, però jo no perdo l'esperança, si més no abans no perdi el tren...

8 de febrer de 1976. El relat de la meva mare...

Ahir, 8 de febrer de 1976, va fer 50 anys de la segona de les grans manifestacions per l'amnistia; la primera es va fer l'1 de febrer i la segona, la del 8 de febrer, és la que duia per lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". 

Ahir va fer 50 anys que, precisament en aquesta manifestació, al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, una bala de goma li va esberlar l'ull; ell mateix, anys mesos tard, va escriure el relat d'aquells fets, relat recollit per Jaume Guillamet (present també en aquella manifestació i en el relat) al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

Entremig del relat que va escriure el meu pare, hi ha uns paràgrafs que va escriure la meva mare en primera persona, la seva vivència personal, personal i íntima, d'aquell dia, d'aquells fets.

Aquest és el relat que la meva mare va viure aquell 8 de febrer de 1976:

-De cop, no vaig veure ningú conegut. Et vaig buscar un moment. Estava espantada. Dues dones velles, que sortien a passeig, em van posar més nerviosa. "Tiren trets", deien, i es van refugiar en una casa en construcció, que feia xamfrà. En tornar la calma, em vaig ajuntar amb un grup que travessava la gran via de Carles III (vol dir l'antic passeig Carles I, ara Marina). Davant meu hi havia en Jaumó. El crido. "Jaumó, Jaumó, no em deixis." "Perdona, no et sentia." "Estic molt espantada. No sé on és en Just. No puc córrer més." "No et preocupis per ell, és amb algun altre grup. Tranquil·litza't. Ja el trobarem."

Vàrem caminar una bona estona. A poc a poc, la gent s'anava concentrant, i van carregar darrere nostre. "Dona'm la mà. Correm." "No puc més, fiquem-nos a qualsevol escala." "No, això mai. És pitjor."

Estava esgotada. No podia córrer més. Les cames em flaquejaven. Vaig pensar que seria millor quedar-me en algun bar i que ell intentés veure't. "A Canaletes hi ha un bar que estarà obert. Queda't allà, fins que vingui algú". "Hi seré fins a les dues. Després he d'intentar d'anar al carrer de Rocafort. Havíem quedat d'anar a dinar a casa dels Guillamet."

He anat amb autobús fins a plaça de Catalunya. Tota la plaça estava ocupada. Al mig, ple de policia, i a tot volt un es tocava amb l'altre. No es podia travessar. Amb la por al cos vaig arribar fins al bar Canaletes, al començament de les Rambles. Quedava una mica enlaire i podia veure tot el que passava fora. Em vaig anar tranquil·litzant, encara que em feia molta vergonya haver marxat de la manifestació.

Patia per tu.

D'allà es veia com davant de la Telefónica la gent corria desesperadament. Estava tot ple. De cop, els cavalls que estaven parats al mig de la plaça, s'hi acostaven ràpidament. Després, un enorme furgó amb un xiulet estrident, venia pel carrer de Pelayo. Era el cotxe cisterna. Va descarregar damunt la gent. Manifestants i vianants van rebre. Un parell de vegades vaig veure que corrien Rambles avall.

Potser havia passat una hora quan ve en Jaumó. "Encara no hem pogut veure en Just. Però, tranquil·la". Vaig veure la Fina Pla, al passeig. Decideixo sortir del bar.

Al cap d'una estona, no gaire, veig en Jaume, aquell noi ros, de Girona, coixejant. L'havien tocat amb una bala de goma, també. Estava força nerviós. Havia vist en Jaumó i li havia dit que em vingués a trobar. Tots dos tam agafar el Metro, cap a Rocafort, i l'autobús fins a prop de la cantonada de París. Busquem escala per escala, el pis d'en Jaume. En mirem tres o quatre. Per fi el trobem. En el vestíbul ens creuem amb un senyor, que surt de l'ascensor.

Devien ser cap a les tres..

Truquem.

"Hola, no ha pas vingut, en Just?"

"No."

"Doncs, ja vindrà", vaig dir jo.

"En Just ha pres mal. Ara mateix ha vingut un senyor, que l'has d'haver trobat a baix, i ens ha dit que és a la Residència de la Vall d'Hebron".

M'esvero. 

"No t'amoïnis, ara hi anirem. Aquest noi que es quedi aquí, i que mengi alguna cosa."

Sortim amb en Jaume, cap a la Residència. Un quart d'hora per arribar-hi. Se'm feia etern, el camí. Un cop allà, ens dirigim a Urgències. Demanem dades. Van molt lents. Ens esperem molta estona mentre van a mirar on podies ser. Finalment ens diuen que ja has sortit. Respirem. "No deu ser gaire greu que hagi marxat."

Era molt tard, ja. No teníem temps d'anar a l'estació a tres quarts de cinc. Vam decidir d'anar cap a casa, a esperar que tu hi anessis. "No sap el número de la casa", vaig dir. "És millor que l'esperem fora al carrer. S'estalviarà d'anar mirant bústies."

Esperem com uns vint minuts. Allà baix, veiem una parella que baixen d'una moto i venen cap a nosaltres.

"Aquest noi era a la manifestació", diu en Jaume.

"Però no crec que ens vingui a portar cap nova d'en Just."

"Hola, ets en Jaume Guillamet?"

"Sí."

"Ets la dona d'en Just Casero?"

"Sí."

"Doncs, tranquils, que ara ve. El portem en un cotxe. Ara us ho explicarem."

Quin respir!

Ens van explicar una mica com havia anat, sobretot això del metge i les medecines que havies de prendre...

Aquesta manifestació del 8 de febrer de 1976, d'ara fa 50 anys, a banda de suposar una fita (més) de la lluita per la recuperació de la democràcia i les llibertats, va marcar profundament la meva família, esdevenint una data recordada any rere any, recordada a casa diàriament amb el retrat que Enric Marquès va pintar del meu pare amb l'ull tapat, quadre que des de fa uns anys podeu veure a la sala de la Transcició del Museu d'Història de Girona.

Learning To Fly. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Learning To Fly".

La que primer es va publicar va ser la de Pink Floyd, l’any 1987, i té aquell so i aquella atmosfera expansiva tan característica del grup. Parla de tornar a començar, d’aixecar el vol després de caure, d’aprendre a volar per poder seguir endavant.

La de Tom Petty And The Heartbreakers, publicada l’any 1991, té aquell aire folk rock tan propi de Petty. La va compondre amb Jeff Lynne, líder de l’Electric Light Orchestra i també membre, amb Bob Dylan, George Harrison i Roy Orbison, de la superbanda Traveling Wilburys. Aquí el vol també és una metàfora: créixer, assumir límits i trobar-nos a nosaltres mateixos.

Dues grans i bones cançons, dues maneres diferents d’aprendre a volar: potser una mirant més al cel i l’altra tocant de peus a terra. I totes dues, això sí, capaces de fer-nos aixecar el vol.

La humiliació com a espectacle

Quan vam veure aquella escena al despatx oval, amb Donald Trump marcant territori davant de Volodímir Zelenski, hi vam veure més que una discrepància política, que també. Sobretot hi vam veure un gest contundent de superioritat, interpel·lant-lo com si un professor ridiculitzés un alumne davant de tota la classe. Allò era més que una conversa tensa entre líders polítics. Era, sobretot, una escenificació de poder, una humiliació davant del món per demostrar qui mana.

Quan vam veure, més recentment, la imatge de la Premi Nobel de la Pau, María Corina Machado, oferint la seva medalla a Donald Trump mentre ell l’acceptava amb la seva característica autosuficiència teatral, també hi vam veure alguna cosa més que un simple gest protocol·lari. A banda del menyspreu implícit cap a un premi amb un altíssim reconeixement simbòlic, convertit gairebé en atrezzo, hi vam veure la personificació d’un home superb que no només vol manar, sinó que necessita demostrar que l’altra persona, sigui qui sigui, és menys que ell: menys forta, menys rellevant, menys digna.

Aquestes escenes, que ens poden escandalitzar, poden semblar llunyanes, però en realitat no ho són tant. Si canviem el decorat i els protagonistes, i fins i tot si en rebaixem la intensitat, el patró es repeteix. Aquest patró de menyspreu, aquesta necessitat d’humiliar l’altre per reafirmar-se, la podem trobar ben a prop nostre, més a prop del que ens pensem. Només cal rumiar-hi una mica perquè ens vinguin al cap situacions viscudes en primera persona o en tercera, petites o no tan petites humiliacions quotidianes que no capten les càmeres dels mitjans internacionals ni apareixen als informatius, però que fan el mateix mal.

Hi ha persones que semblen créixer quan els altres s’encongeixen. Persones que necessiten reafirmar-se trepitjant els altres, que confonen lideratge amb imposició, respecte amb por, autoritat amb superioritat. I el problema no són només aquestes persones, que viuen i conviuen entre nosaltres. El problema, moltes vegades, també és nostre. Perquè tolerem o relativitzem aquestes conductes, a vegades transvestides d'humor o de sarcasme, per evitar conflictes, per mandra, per por. Però cada silenci és oxigen, cada silenci és combustible per a la prepotència.

Prendre consciència de la vida, i de la mort

La primera aparició pública de Just M. Casero va ser el gener de 1955, quan un col·laborador del setmanari "Vida Parroquial" va entrevistar-lo, juntament amb una seva germana, més petita, per a una entrevista sobre la nit i la diada de Reis. Aleshores en just té vuit anys i ja en fa més de quatre que, amb la seva família errant, van arribar a Figueres. Quan el col·laborador els explica que els fa tota una sèrie de preguntes per publicar-les en un diari, en just respon: "¡Caramba, nunca había tenido tanta importància!"

No sé si, en aquest moment, en Just va prendre consciència de qui era, de qui era ell i la seva família, prendre consciència de la seva posició en el món.

Aproximadament dos anys després, l'any 1957, entra el seminari de Girona i és allà on, sens dubte, amb el seu creixement personal i intel·lectual, amb la perspectiva que li dona la vida al Seminari de Girona, lluny de la seva família de Figueres, que pren consciència no només de qui és ell, sinó sobretot de difícil vida que ha tingut, del periple migratori i de misèria que han caracteritzat la seva infància.

Aquesta presa de consciència va prendre cos i forma de text en un manuscrit, publicat a "Memòria de Just" (Edicions 62) de Jaume Guillamet, en el que relata en primera persona els seus primers anys de vida a Figueres, ja amb una mirada adulta i crítica.

En algun moment de la seva vida en Just, com totes i tots nosaltres, també va prendre consciència de la seva vida, del seu jo més íntim i personal, i també va prendre consciència dels orígens, la història i la trajectòria vital de la seva família. És així com, d'alguna manera més o menys conscient, més o menys volguda, més o menys traumàtica, construïm la nostra identitat, ens reconeixem i reafirmem. Uns anys més tard, i més aviat del que tothom esperava, també ell, en Just va haver de prendre consciència de la seva mort. 

Abans de Nadal de 1980 el que semblava una hepatitis va acabar essent un càncer irreversible i en Just, juntament amb la meva mare, la resta de la família i els amics, van haver d'afrontar un compte enrere que el doctor Viladiu havia previst, a tot estirar, d'un mes i mig.

El relat d'aquells darrers dies, recollit al llibre "Memòria de Just" gràcies a les anotacions que la meva mare va fer a l'agenda d'en Just, és tant sobri com profund. Les anotacions són més aviat breus i sense literatura, i alhora terriblement descriptives. 

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda venen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Aquells dies, aquell encara no mes i mig, en Just va prendre consciència de la mort, de la seva mort, rebel·lant-s'hi per moments, acceptant-la amb una impressionant serenor en d'altres, escrivint, entre altres versos, aquests en les seves darreres vigílies:

He cregut que lligant la tarda a la finestra
podria quedar-me aquest color vermell per sempre.
Però ara som finestra i jo els perduts
en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.
Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.

No he pas triat marxar,
però és dolç i càlid i sagnant i bell
seguir la papallona encesa en el seu vol final
al cementiri de tardes enganxades a finestres.
Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.
Segueixo el corredor que em durà la llum possible,
l’artèria terminal de tanta sang.

Ja malalt a casa, en Just va escriure uns versos, conscient de la seva vida, conscient de la seva mort:

Mentre dormiu, jo vetllo.
He après els corredors de la nit,
i vaig de plenilunis a nocturns
pels desolats carrers de paisatges ocults.

Mentre els que l'estimem tinguem vida, en mantindrem viu el seu record... 

Runaway. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Runaway".

La de Bon Jovi, cronològicament la primera, és l’única que jo coneixia amb aquest títol, fins que, dies enrere, vaig veure per casa una partitura de la segona; la tercera la vaig pescar mentre preparava aquest escrit. 

La de Bon Jovi, un clàssic del rock dels vuitanta, parla d’una fugida física, de supervivència; la d’AURORA, de pop alternatiu, és més delicada i introspectiva i parla d'una fugida emocional; i la de Kanye West, de hip-hop experimental, parla d'una fugida interior i reflexiona sobre els errors, l’ego i l’exposició pública.

Tres "Runaway" que no tenen gairebé res en comú més enllà del nom, tres formes diferents de fugir.

L'ESO torna al debat de Pont Major

Tres anys després d'haver perdut, tot i haver-lo defensat per activa, passiva i perifràstica, l'ESO al barri de Pont Major, el debat torna a situar-se a l'agenda política, ara gràcies a una moció presentada per la comunitat educativa de l'Escola FEDAC Pont Major.

Si fa tres anys qui liderava la defensa de l'ESO al barri era, sobretot, l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, reclamant que no desaparegués i oferint alternatives a la seva anunciada extinció, ara qui en lidera el retorn és la comunitat educativa de la FEDAC Pont Major, amb la proposta d'un futur Institut Escola, participat per les dues escoles d'educació infantil i primària, la mateixa Escola FEDAC Pont Major (concertada) i l'Escola Carme Auguet (pública).

La moció està motivada, en part, per la creixent davallada de preinscripcions i matrícules que pateix l'escola, no només posant en risc el concert, també la mateixa continuïtat d'un projecte educatiu arrelat al barri des de fa més de cent trenta anys. Aquesta davallada també afecta l'Escola Carme Auguet, de manera que transforma l'escenari de complementarietat que han tingut durant molts anys en un possible escenari de competència.

Una altra motivació de la moció és la recuperació dels estudis d'ESO al barri, en aquest cas vinculats a un projecte d'Institut Escola participat per les dues escoles. Això contrasta amb la reivindicació de fa tres anys, que reclamava vincular l'ESO a l'institut, que ara està en procés de conversió en un Centre de Formació Professional Integrada, a més d'estudis de Batxillerat.

La proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major no és nova; ja se n'havia parlat quan l'ESO de l'Institut Narcís Xifra es va veure amenaçada (aquest final de curs serà finalment extingida) i està bé que se'n torni a parlar i que es pugui plantejar. Ara l'alumnat del barri que cursa estudis d'ESO va a instituts de Girona, i a través del Pla Comunitari Construïm Ponts es van valorant els pros i contres d'aquesta realitat.

Naturalment, des del barri ens agradaria recuperar els estudis d'ESO, i és en aquest mateix marc, el Pla Comunitari Construïm Ponts, des d'on s'hauria de generar el debat i, sobretot, construir el consens. Perquè l'única manera possible que, algun dia, la proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major pugui ser una realitat és que aquesta sigui fruit del consens dins la comunitat educativa del barri, comptant no només amb les escoles i l'institut, també amb les associacions de famílies i, penso jo, també amb la participació de l'AV Pont Major, institucions i entitats que formem part, també, del Pla Comunitari Construïm Ponts.

És clar que aquest debat, certament interessant i necessari, no es pot fer sense tenir en compte dues altres qüestions: una de present i l'altra de futur.

La de present és, com ja he comentat abans, la creixent davallada de preinscripcions i matrícules a les dues escoles de primària, un factor que no només s'explica per la davallada de la natalitat, sinó per la situació de segregació escolar que tenen i pateixen ambdues escoles, que fa que no siguin les opcions prioritàries d'escolarització per a moltes famílies del barri; quelcom que no jutjo, tan sols descric.

La de futur és el creixement urbanístic que es preveu, un creixement que caldria fer de manera harmònica, i en aquest sentit el Pla de Barris Pont Major hauria de poder-hi contribuir, tant en l'àmbit urbanístic com en l'àmbit social i educatiu.

I és que un futur Institut Escola al Pont Major només tindrà sentit si, abans, treballem (ja des d'avui) perquè les escoles del barri siguin les opcions volgudes i prioritàries per a les famílies del barri, perquè l'oferta d'educació infantil i primària del barri sigui la primera opció a les preinscripcions per a la majoria de les famílies de Pont Major. Aquest escenari d'erradicació de la segregació escolar al barri hauria de ser una realitat abans no arribin les noves famílies que poblaran el Pont Major, amb el creixement urbanístic d'aquests pròxims anys.

Benvingut sigui, doncs, de nou el debat sobre l'ESO al Pont Major, un debat que cal fer tenint en compte les dificultats del present i les oportunitats del futur, les oportunitats del present, que també hi són, i les dificultats del futur, que també apareixeran...

El tren pinxo de Rodalies

El Tren pinxo de Banyoles era, segurament, una andròmina entranyable i, fet de llaunes i cassoles, com cantava La Trinca, potser avançava a batzegades, però alhora amb una alegria contagiosa. La cançó, com tantes altres de La Trinca, era una metàfora d’un país que s’espavilava com podia, amb enginy, humor i una certa resignació. El problema és que allò que aleshores ens feia gràcia, avui genera altes dosis de perplexitat i, sobretot, d’indignació, quan qui avança a mig gas no és un trenet folklòric, sinó tot un sistema ferroviari que hauria de garantir la mobilitat quotidiana de milers i milers de persones.

Els darrers dies, i malauradament també els que vindran, Rodalies s’ha convertit en sinònim de caos, incertesa i improvisació: accidents i incidències diàries, serveis suspesos, trajectes interromputs, informació tardana, fins i tot contradictòria, si no inexistent. Tot plegat, inevitablement, té conseqüències: gent que arriba tard o no arriba a la feina, visites mèdiques ajornades, estudiants que es perden classes, vides quotidianes trastocades, submergides en un aclaparador caos de mobilitat que afecta directament el dret a la mobilitat de les persones que depenen del tren en el seu dia a dia.

I sí, aquests dies hi ha hagut una situació climatològica sobrevinguda i adversa, però la pluja o el vent no expliquen per si sols el desgavell. Més aviat, una vegada més, i aquesta vegada amb una afectació de gran envergadura, han fet surar les mancances i debilitats d’aquest sistema ferroviari, que es caracteritza per un dèficit d’inversió i de manteniment que a Catalunya és endèmic en el cas de Rodalies. Un dèficit que no resisteix cap comparació quan es miren les execucions pressupostàries reals de l’Estat espanyol a Catalunya en relació amb altres territoris de l’Estat, és a dir, allò que s’anuncia i es preveu pressupostàriament, però que finalment no s’executa.

Potser el més desconcertant és que, a diferència del tren pinxo de la cançó, amb el desgavell actual no hi ha ni música ni somriures, ans al contrari: només cansament, resignació i indignació, i la sensació que tot plegat sembla inevitable. Però no ho és, o no hauria de ser-ho. Perquè una cosa és cantar amb ironia, parafrasejant la lletra de La Trinca, que el maquinista pugui baixar del tren pinxo per fer un got de vi, i una altra molt diferent és assumir, com si fos normal, que el nostre tren de cada dia s’aturi a mig camí una vegada i una altra, arribi o surti amb retard o, com aquests dies, ni tan sols surti.

Les cites del llibre "Arxiu dels infants perduts"

"Arxiu dels infants perduts" (ICIP i Angle Editorial), de Valeria Luiselli amb traducció d’Elisabet Ràfols Sagués, és un "llibre de viatges", de molts viatges: el de la família protagonista, formada per dos documentalistes i els seus respectius fills, que travessen els Estats Units des de Nova York fins a Arizona en un viatge vital i professional, i els viatges, molt més durs i invisibles, dels infants migrants que recorren sols mig continent per entrar al país a la recerca d’un futur millor.

El llibre, que és una delícia, va ser el protagonista de la segona trobada d'aquest curs del Club de lectura per la pau i els drets humans, de la Biblioteca Just M. Casero.

Al llarg del llibre, a l'inici d'alguns capítols, hi trobem aquestes cites, que acompanyen i enriqueixen la lectura i ens conviden, com tot el llibre des de la primera fins a la darrera pàgina, a reflexionar sobre el nostre propi patiment, i el patiment aliè:

Un arxiu pressuposa un arxiver, una mà que recull i classifica.
Arlette Farge

Anar-se'n és morir una mica. Arribar és no arribar mai.
"Pregària del migrant"

Buscar las raíces no es más que una forma subterrània de andarse por las ramas.
José Bergamín

Quan et perds a la carretera ensopegues amb els morts.
Frank Stanford

Un exiliat té la sensació que l'estat d'exili és una sensibilitat especial i constant al so.
Dubravka Ugresic

Sentir és una manera de tocar des de lluny.
R. Murray Schafer

Un territorio fronterizo es un lugar vago e indefinido creado por el residuo emocional de una Linde contra natura. Está en un estado constante de transición. Sus habitants son los prohibidor y los bandeados.
Gloria Anzaldúa

Val més que no vegis ni un àngel a la reserva. Si en veus cap, se t'enduran cap a Zion i Oklahoma, o algun altre infern que ens tenen preparat.
Natalie Diaz

Som nosaltres que viatgem, ells que fugen. Nosaltres que podem escollir l'exili, ells que són expulsats.
James Fenton

Enllà, enllà, s'allunyava l'aeroplà, fins que no era sinó una espurna brillant, una aspiració, una concentració, un símbol [...] de l'esperit de l'home, de la determinació de l'home [...] d'escapar del seu propi cos.
Virginia Woolf

L'ull del Pont: de Sarrià de Ter a Girona, en bicicleta

Avui dia és possible anar, i tornar, de Sarrià de Ter a Girona en bicicleta. Les opcions no són poques: per l’avinguda de França fins a arribar als barris de Sant Ponç i Fontajau; travessant el Pont de l’Aigua i passant pels barris de Pont Major i Pedret, seguint la trama urbana; o bé a través de la via verda que, resseguint el curs del riu Ter, connecta Sarrià de Ter amb Sant Ponç i Fontajau, passant per sota el pont de l’Aurora. Aquest darrer camí, pel pla de Domeny, s’allarga fins al municipi de Sant Gregori.

Tot i que avui és possible fer aquest desplaçament, també és cert que la connexió, especialment dins la trama urbana, és francament millorable, sobretot pel que fa a la seguretat i a la promoció del servei públic de bicicletes, la Girocleta. Ambdues qüestions van inevitablement lligades.

La necessitat de potenciar la mobilitat sostenible ja no és només una opció ambiental, sinó una exigència social i urbana que, encara que més lentament del que caldria, està transformant els nostres pobles i ciutats. A banda de reduir emissions, es tracta de recuperar espai públic, conquerit les darreres dècades pel vehicle privat, per millorar la salut col·lectiva. Diversos estudis demostren la correlació entre contaminació i rendiment escolar, també entre contaminació i mortalitat.

En aquest sentit, la implantació de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) a Girona és un pas necessari per reduir la contaminació, però també un repte per a molts veïns i veïnes de Sarrià de Ter que sovint utilitzen el vehicle privat per accedir al centre de la ciutat. El bus urbà ofereix una alternativa útil, però cal reforçar altres opcions que permetin més flexibilitat, i aquí és on la bicicleta, i especialment el servei públic de la Girocleta, pot jugar un paper clau.

Reforçar la connexió ciclista entre Sarrià de Ter i Girona no ha de representar només una millora d’infraestructura, ha de representar, sobretot, una aposta per una mobilitat quotidiana, pràctica i saludable. Si, amb la ZBE, Girona limita el pas de vehicles contaminants, també els de Sarrià de Ter, cal que els municipis del voltant, també Sarrià de Ter, disposin d’opcions reals per desplaçar-se sense cotxe.

En el cas de Sarrià de Ter, la via verda que segueix la llera del Ter i connecta amb Sant Ponç és un bon punt de partida, però cal tenir present que és, sobretot, un itinerari de lleure que no passa per la trama urbana. Caldria, doncs, definir itineraris segurs que connectin Sarrià de Ter i Girona per dins la ciutat, tant per l’avinguda de França i Sant Ponç com pel Pont de l’Aigua i el Pont Major.

La definició d’un itinerari segur hauria de ser el pas imprescindible per garantir la prolongació del servei públic de la Girocleta fins a Sarrià de Ter. A banda de la infraestructura, ja sigui amb carril específic o compartit, aquesta connexió hauria d’anar acompanyada de la instal·lació de noves estacions de Girocleta, tant a una banda com a l’altra del Ter, seguint els dos itineraris principals.

D’altra banda, el pas en bicicleta pel Pont de l’Aigua és, avui, una frontera per a la mobilitat ciclista segura, ja que està pensat per al trànsit motoritzat. Caldria repensar-lo, amb passos segregats o una senyalització clara, per permetre-hi circular bicicletes amb seguretat. Aquesta acció milloraria la connexió amb els barris de Pont Major, Pedret i el centre de Girona, i també facilitaria l’accés a la via verda que, des del Pont Major, arriba a Campdorà i pròximament connectarà amb Celrà.

Així doncs, la implantació de la ZBE a Girona, que pot ser percebuda com una limitació, hauria de servir d’estímul per potenciar la connexió en bicicleta entre Sarrià de Ter i Girona, millorant-ne la infraestructura, especialment en clau de seguretat, i ampliant el servei públic de bicicletes amb l’extensió de la Girocleta. Aquestes accions representarien un pas endavant en la mobilitat sostenible i potenciarien, alhora, la intermodalitat amb el transport públic.

Fer possible arribar en bicicleta de Sarrià de Ter a Girona, i fer-ho amb seguretat i comoditat, és molt més que una simple qüestió d’inversió en infraestructures; és una aposta per un futur més net, més saludable i més connectat, a les dues bandes del riu Ter.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.

Sense passadís

Fa una setmana, poc després d'acabar-se la final de la Supercopa d'Espanya, el Barça va rebre les medalles i el trofeu de campió sense que el Real Madrid, el finalista, li fes el passadís d'honor, una decisió controvertida no només per la decisió en si, sinó per qui i com es va prendre aquesta decisió.

Hi ha una llei no escrita en el món de l'esport, exportable a molts altres àmbits, que diu que quan un equip guanya una final, l'equip perdedor li fa un passadís d'honor quan aquest rep el trofeu. Fins i tot s'ha generalitzat que, quan l'equip perdedor rep les medalles i el trofeu de finalista, l'equip vencedor li fa el passadís. Aquest comportament forma part del que s'anomena, en general, saber guanyar i saber perdre, i interpel·la ambdós equips: el guanyador i el perdedor.

El cas és que, després de guanyar el partit, la plantilla del Barça va fer el passadís d'honor al del Real Madrid, mentre aquest recollia les medalles i trofeu de finalista de la Supercopa d'Espanya; immediatament després, però, aquest gest no va ser retornat, tot i la petició expressa de l'aleshores entrenador del Real Madrid als seus jugadors, Xabi Alonso, que els va demanar que fessin el passadís. Davant aquesta petició va ser especialment visible la reacció del seu millor jugador, Kylian Mbappé, que va negar-s'hi gesticulant de manera ostensible, molest, fent cas omís de la petició del seu entrenador, contagiant a la resta de la plantilla de no fer el passadís.

Aquesta negativa, més enllà de mostrar poc respecte per l'equip guanyador, sobretot va ser una mostra (més) del poc respecte de (part) de la plantilla cap al seu entrenador, desautoritzant-lo públicament i davant de tothom; Xabi Alonso, resignat, no va tenir més remei que anar cap a la banda del camp per veure, com, sense fer-los el passadís d'honor, el Barça aixecava el trofeu.

Vinícius Júnior, mesos enrere, també va desafiar i desautoritzar públicament el seu entrenador quan, en el partit contra en Barça de la primera volta de la lliga, Xabi Alonso el va substituir i, tot i estar guanyant el partit, el jugador va marxar del terreny de joc ostensiblement enfadat, queixant-se i cridant improperis als quatre vents per la seva substitució.

La petició frustrada del passadís va esdevenir el darrer senyal de la crònica d'una destitució anunciada que feia massa setmanes que empaitava Xabi Alonso. I una evidència clara que sense el respecte dels membres que en formen part, és molt difícil, per no dir impossible, dirigir un equip, sigui el Real Madrid o qualsevol altre.

"Me olvidé de vivir". Minuts Musicals amb Julio Iglesias

Julio Iglesias s'ha sumat a la llarga llista d'homes rics i poderosos acusat, presumptament, d'agressions sexuals; també a l'encara més llarga llista d'homes (no necessàriament rics i poderosos) acusats, presumptament, d'agressions sexuals.

Els fets, que han sortit a la llum a partir d'una investigació periodística, ja estan sobre la taula de la Fiscalia de l'Audiència Nacional, que ha obert una investigació. Ell, naturalment, té dret a defensar-se, i diu que ho farà i que s'explicarà... Veurem.

Paradigma d'home seductor i faldiller, Julio Iglesias va saber traçar una exitosa carrera musical i artística, després de la frustrada com a porter, interpretant grans cançons amb una acurada posada en escena, conquerint, a banda de ser profeta a la seva terra, el públic llatinoamericà.

D'entre les seves cançons, avui resulta impossible no recordar "Soy un Truhán, Soy un Señor". La definició de "truhan" del diccionari de la RAE té dues accepcions: la primera, "Sinvergüenza, que vive de engaños y estafas"; la segona, "Que con bufonadas, gestos, cuentos o patrañas procura divertir y hacer reír". Veuirem què hi diu la justícia...

És clar que, a mi, si hi ha una cançó de Julio Iglesias que m'agrada no és aquesta (d'aquesta m'agrada la paròdia que en va fer El Tricicle) sinó "Me olvidé de vivir", una versió de la cançó "J'ai oublié de vivre", popularitzada pel cantant francès Johnny Hallyday, i que en la seva lletra, traduïda i adaptada, enrtre d'altres, pel mateix Iglesias, diu...

"De tanto jugar con los sentimientos
Viviendo de aplausos envueltos en sueños
De tanto gritar mis canciones al viento
Ya no soy como ayer, ya no sé lo que siento"

Intel·ligència Artificial i pensament crític

L’any 1986 es va estrenar la pel·lícula "Cortocircuito", una comèdia de ciència-ficció en què un robot militar, el Número 5, és colpejat per un llamp i adquireix consciència pròpia. Jo aleshores tenia entre onze i dotze anys, i recordo especialment l’escena en què el robot descobreix una enciclopèdia i, a gran velocitat, la fulleja sencera absorbint-ne tot el coneixement en pocs segons. Potser sense adonar-me’n aleshores, aquell va ser el meu primer contacte, encara que fos inconscient, amb la intel·ligència artificial (IA).

Aquella escena, que llavors em semblava del tot inversemblant, de pura ciència-ficció, avui ja no ens resulta tan llunyana, ja que els sistemes d’intel·ligència artificial actuals poden fer exactament això: llegir milers de llibres, articles o pàgines web en segons i respondre amb una rapidesa sorprenent.

És clar que saber no és el mateix que comprendre. El robot de la pel·lícula, com la IA d’avui, podia acumular dades, però podia reflexionar, emocionar-se o posar en dubte allò que havia après? Aquí és on rau, encara avui, la diferència essencial entre les màquines (o els algoritmes) i nosaltres: el pensament crític, aquesta capacitat humana de preguntar-nos el perquè de les coses, de sospesar-les i d’interpretar-les.

En un article anterior, publicat al número 118 d’aquesta mateixa revista, parlava de com la intel·ligència artificial generativa, aquesta que pot crear textos, imatges o vídeos a partir del que ha après, està transformant la nostra manera de treballar i comunicar-nos. En aquest article intento aprofundir una mica més i preguntar-nos com la IA està transformant la nostra manera de pensar.

Fa poc es va fer a Catalunya un estudi amb estudiants que analitzava què passava al seu cervell mentre feien un treball de recerca amb i sense suport digital. Els investigadors van comparar tres grups: uns feien servir una eina d’intel·ligència artificial, uns altres cercaven informació amb Google i els últims treballaven sense cap recurs digital. Els resultats van ser tant previsibles com clars: els qui feien servir la IA mostraven menys connexions neuronals relacionades amb el raonament i la memòria; en canvi, els estudiants que havien de construir el coneixement pel seu compte, llegint, seleccionant, escrivint, equivocant-se, activaven més zones del cervell associades a la reflexió i a la presa de decisions.

Això no vol dir que utilitzar la IA sigui dolent. No només perquè resulta, a dia d’avui, ja quasi inevitable, sinó també perquè ha vingut per quedar-se i perquè, en realitat, és una eina molt útil si l’utilitzem amb criteri: pot ajudar-nos a organitzar idees, a resumir textos, a traduir-los, a generar imatges o a inspirar-nos. El problema el tenim, segurament, quan deixem que sigui la màquina qui pensi per nosaltres, quan la màquina no només ens doni les respostes, sinó també ens formuli les preguntes. Si ho fem, si deixem que la IA pensi per nosaltres, correm el risc de convertir-nos en simples espectadors del nostre propi aprenentatge, deixant que la tecnologia faci el camí que ens tocaria fer a nosaltres.

El repte, doncs, no és prescindir de la IA, sinó aprendre a conviure-hi sense perdre el nostre paper actiu i crític davant l’allau d’informació que ens bolca. La IA pot ser un bon copilot, un gran copilot, però el volant l’hem de continuar portant nosaltres. La IA segur que ens farà el viatge més fàcil, però només nosaltres podem decidir-ne el destí, cap on volem anar.

Vivim envoltats (i saturats) d’informació i d’algoritmes que cada vegada més ens ho serveixen tot fet, i és justament per això que el pensament crític (contrastar, dubtar, preguntar i entendre) és més necessari que mai. Potser el robot Número 5 de la pel·lícula llegia enciclopèdies a la velocitat de la llum, però nosaltres continuem tenint una cosa que cap màquina pot simular del tot: la curiositat, l’experiència i la consciència. I potser, en el fons, aquesta és la veritable diferència entre aprendre i simplement processar informació. La IA pot saber-ho tot, però només nosaltres podem donar sentit al que sabem, independentment de si és molt o poc.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.

Condició d'avi

El 6 de juliol de 1974, just al moment de néixer, a banda de guanyar la condició de fill també vaig guanyar les de germà, net, nebot i cosí. El 26 de juliol de 1998, dia que em vaig casar, hi vaig sumar, formalment, les condicions de marit, gendre i cunyat. El 15 de setembre de 1999, el dia que va néixer la meva filla gran, la de pare i, dotze dies després, amb el naixement de la primera neboda, la d’oncle. El 29 de desembre de 2025, amb el naixement del meu primer net, vaig estrenar la condició d’avi, un atribut que, reconec, encara estic assumint i fent-me’n a la idea, amb molta il·lusió i emoció.

Avui, doncs, fa quinze dies que soc avi, i la sensació és que, com quan vaig ser marit i, sobretot, pare, vaig amb la "L" de novell i amb tantes ganes d’aprendre'n com por d'equivocar-me. No sé si hi ha cap manual, instruccions o literatura sobre l'exercici de la condició d'avi, com sí que n'hi ha, a muntanyes, per a la de marit i, sobretot, la de pare; suposo que, en definitiva, es tracta d'anar-ne aprenent sobre la marxa, sense fer massa cas dels tòpics i, sobretot, procurant fer cas als pares, que són, al capdavall, els responsables de la criatura…

Inevitablement, però, me n'he anat al diccionari per veure'n les definicions i, sincerament, tot i no trobar-hi cap pista sobre l'exercici de la condició (no seria la seva funció…), hi ha una definició d'avi, la tercera accepció, que caldria revisar.

Amb la primera ("Pare del pare o de la mare") i la segona ("Ascendent, avantpassat") no hi tinc cap problema ni objecció, però amb la tercera ("Persona d’edat molt avançada") sí que caldria fer-ne una revisió profunda, ja que, tot i que la definició l'emmarca en l'ús col·loquial, la condició d'avi no està necessàriament lligada a la de vell o, més ben dit, la de persona gran.

Bé, sigui com sigui, el cert és que estic molt content de ser avi, i que el dia que va néixer el meu primer net ja forma part d'un dels grans dies de la meva vida…

Els divendres, multi temàtics

Aquests darrers anys les publicacions d'aquest bloc dels divendres solien ser monotemàtiques: l'any passat, per exemple, els vaig dedicar a compartir com comencen alguns llibres amb la secció "Així comença...", l'any 2024 a compartir poemes de Joan Salvat-Papasseit o l'any 2023 a compartir xifres...

També eren monotemàtiques les publicacions dels dissabtes, que enguany he deixat de publicar, dedicades a la música amb "Minuts Musicals" diversos...

A partir d'aquest 2026 les publicacions dels divendres deixaran de ser monotemàtiques i seran, com les dels dilluns i les dels dimecres, multi temàtiques, en funció de l'actualitat i del que em vingui de gust escriure i compartir. 

Això no exclou que alguns divendres pugui recuperar, especialment, la secció "Minuts Musicals" que fins fa poc publicava els dissabtes, ja que la música segueix formant part de la meva vida i els meus interessos, i darrerament cerco, especialment, cançons diferents que comparteixen el mateix títol, per la qual cosa al llarg d'aquest 2026 alguna d'aquestes cançons caurà...

En resum: aquest 2026 els divendres deixaran de ser monotemàtics per ser multi temàtics. Ah, i el bloc s'actualitzarà, tal com es fa des del passat mes de setembre, els dilluns, dimecres i divendres...

El carbó, per a Donald Trump

Abans d'ahir a la nit vaig assistir, excepcionalment i de forma un xic improvisada, a la cavalcada dels Reis de l'Orient a Figueres; una de les comparses era, com en totes les cavalcades d'arreu del país, la del carbó, i no era poc el que carretejaven en braços els patges i patgesses, i el que es deduïa que hi havia en el carruatge que els acompanyava.

Els patges i patgesses feien veure que el donaven al nombrós públic congregat al llarg del recorregut, i és que, sincerament, qui més qui menys també ens en mereixem una mica, de carbó, que portar-se bé al llarg de tot l'any és prou difícil, per no una missió impossible...

És clar que si algú es mereix una bona carretada de carbó, aquest principi d'any, és el president estatunidenc Donald Trump, amb la seva ingerència política (invasió...) a Veneçuela i detenció del seu president, Nicolás Maduro, saltant-se la legalitat internacional amb total impunitat, i una gran dosi de cara dura.

No negaré que Nicolás Maduro no sigui mereixedor, també, d'una bona carretada de carbó, però Donald Trump està fent mèrits per rebre'n tant com petroli de Veneçuela. Amb la mateixa barra que mesos enrere va signar els aranzels a tort i a dret, ha intervingut políticament Veneçuela enviant no només un missatge a Llatinoamèrica, sinó al món sencer: aquí ara mano jo.

Mana ell, governant el seu país trepitjant, si cal, la legislació pròpia, i intervenint a escala mundial trepitjant, si cal, la legislació internacional. En fa prou amb les seves ordres i un retolador gruixut per imposar la seva llei, i amb la seva fatxenderia deu esperar a veure si algú gosa escopir-li a la cara, discutir-li, més enllà de declaracions i comunicats, les seves decisions i accions.

I el més curiós del cas, és que res del que fa ens sorprèn, ja que tot el que fa és el que d'una manera o altra havia anunciat que faria. Amb el president Trump, en aquest segon mandat, el que es veu és el que hi ha, sense subterfugis, sense dissimular.

El problema no és que els Estats Units estiguin governats per un tirà, sinó que aquest tirà el que vol, sobretot, és governar el món...

La comunicació és clau

Ens pot sorprendre o indignar més o menys, però difícilment podrem estar en desacord amb el que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va dir a l'aleshores president de la Comunitat Valenciana, el dimitit Carlos Mazón, en plena crisi de la Dana de València: "Lleva la iniciativa en la comunicación, es la clave".

D'acord, Feijóo s'hauria pogut preocupar per les víctimes i per la terrible situació que es vivia en aquelles hores, i des de feia hores, però en aquells missatges de WhatsApp es va mostrar especialment preocupat per la construcció i la gestió del relat, no sé si conscient que aquesta era una batalla que ja s'estava perdent.

Més enllà de les derivades polítiques d’aquests missatges i de les suposades mentides que han evidenciat, ja que no semblava estar informat puntualment del que passava, la preocupació de Feijóo, vist el desenvolupament posterior dels esdeveniments i la gestió, també comunicativa, de Mazón, estava del tot justificada. Carlos Mazón no només no va saber gestionar la crisi, sinó que tampoc va saber gestionar la comunicació de la crisi i, tal com apuntava Feijóo en el seu missatge, aquesta era la clau.

El problema de Feijóo, i del mateix Mazón, és que quan el president valencià va rebre el missatge sobre la necessitat de dur la iniciativa comunicativa, aquesta ja estava perduda. Ho estava després de tanta sobretaula al restaurant El Ventorro, sobretot perquè li mancaven informació i context, dos elements clau en qualsevol procés comunicatiu. Hi ha una frase que ho resumeix prou bé: "es pot informar sense comunicar, però no es pot comunicar sense informació".

Mazón, els dies posteriors a la crisi, va informar, però no va comunicar, especialment en la dimensió de connexió que té la comunicació; Mazón no es va fer entendre ni va connectar amb la majoria de la societat valenciana. I, per desgràcia seva, i també de Feijóo, la clau de la comunicació i del relat es va perdre al reservat d'El Ventorro, fent estèril un missatge que potser ja naixia, aleshores, a la desesperada.

Benvingut (al) 2026

Comencem l’any, si fa o no fa com sempre, amb el desig compartit de felicitat. Potser és un tòpic, això de desitjar-nos un bon any, però sempre és millor estrenar-lo amb l’esperança que ens transmet l’expressió “bon any nou” que no pas amb una, per exemple, de l’estil “tindràs un (altre) any de merda!”.

Precisament perquè sabem que al llarg de l’any tindrem dies de merda, perquè sabem que hi haurà decepcions, contratemps, tristeses i alguna angúnia, ens desitgem bons auguris. L’esperança és que, malgrat tot, puguem vèncer les dificultats que inevitablement, tard o d’hora, es faran presents i ens trasbalsaran, i que puguem continuar vivint trobant i donant a la nostra vida.

Amb esperança és com donem la benvinguda l'any 2026, sabent que, com diu la cançó d’Els Esquirols, “cada dia surt el sol i tot recomença, i la fosca de la nit amb força hem de vèncer…”. “Tots volem un món millor”, continua la cançó, i malgrat que cada dia sembla que el repte sigui més difícil, segurament el veritable repte és fer una mica millor el nostre petit món.

El meu petit món, he de reconèixer-ho, aquest final d’any ha millorat. No és que fos dolent, ans al contrari, però l’arribada del meu primer net ho ha capgirat tot. De sobte, el futur ja no és només una preocupació que, en el meu cas, es projectava en la vida i la supervivència de les meves filles; ara aquesta preocupació s’estén més enllà i es projecta en la vida i el futur del meu primer net.

Així que avui no només li dono la benvinguda al nou any, el 2026, sobretot li dono la benvinguda el 2026 al petitó de la família, que tot just fa quatre dies que és entre nosaltres i ja ens ha alegrat l'any i la vida!

Benvingut 2026, benvingut, petitó, a aquest 2026 que et veurà créixer!