L'ull del Pont: Pla de Barris Pont Major

La notícia, finalment, va saltar a finals de desembre: el barri de Pont Major de Girona va ser seleccionat per la Generalitat de Catalunya per rebre un Pla de Barris que comportarà una inversió de 25 milions d'euros durant els pròxims cinc anys. Una notícia rebuda amb satisfacció per un barri que arrossega, des de fa dècades, mancances urbanístiques, d'equipaments i de serveis que, és evident, li han fet perdre pistonada.

Aquest Pla de Barris representa una gran oportunitat per afrontar aquestes mancances històriques i per repensar, col·lectivament, el present i el futur de Pont Major. La inversió permetrà actuar en zones urbanísticament degradades, millorar l'eficiència energètica dels habitatges i equipaments, dotar el barri de nous espais públics i serveis, preservar el patrimoni natural que l'envolta, i reforçar la cohesió social i el sentiment de pertinença.

La selecció del barri de Pont Major s'emmarca dins la primera convocatòria del Pla de Barris i Viles 2025-2029, un programa impulsat per la Generalitat de Catalunya amb una dotació global de 412 milions d'euros per als 20 municipis catalans seleccionats. El programa aspira a transformar els barris amb més necessitats mitjançant una intervenció integral que combina la rehabilitació urbanística, la transició energètica i l'acció comunitària.

L'aprovació del Pla de Barris per a Pont Major va ser possible gràcies a la decisió de l'Ajuntament de Girona d'apostar pel barri, projectant i definint una proposta treballada pels serveis tècnics municipals amb la participació i col·laboració del Pla Comunitari Construïm Ponts, el Centre Cívic Pont Major i el teixit associatiu del barri. El Pla de Barris Pont Major s'articula, tal com defineix la convocatòria, al voltant de tres eixos: l'urbanístic, el de transició energètica i el sociocomunitari.

En l'àmbit urbanístic, es preveu actuar en les zones més degradades, millorant l'espai públic, creant noves àrees d'esbarjo i garantint una millor accessibilitat, per exemple reparant i millorant les voreres, una llarga reivindicació del barri. També es reforçarà la dotació d'equipaments i serveis públics, històricament insuficients.

Pel que fa a la transició energètica, es treballarà per impulsar l'eficiència energètica dels habitatges i equipaments, contribuint a la sostenibilitat i suposant un estalvi econòmic per a les famílies. A més, es preservarà i potenciarà el patrimoni natural del barri.

Finalment, pel que fa a la dimensió social i comunitària, es busca enfortir la cohesió social, teixir vincles entre veïns i veïnes, consolidar el sentiment de pertinença i fer de Pont Major un barri més amable i cohesionat.

El Pla de Barris Pont Major hauria de ser un punt de partida per escriure un nou capítol, s'espera que de millores i de prosperitat, en la història del barri de Pont Major.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

Bombolles informatives

Recordo que de petit, i de fet encara ara, em feia molta impressió quan veia a la televisió un nen o nena bombolla, un infant que, per causa d'una greu malaltia, havia de viure literalment dins una bombolla, aïllat físicament del seu entorn, per a la seva salut i supervivència. Avui tinc la impressió que cada vegada som més els que, sense patir cap malaltia greu, vivim en bombolles, dins la nostra pròpia bombolla, una bombolla mental, sobretot ideològica, una bombolla informativa.

Cada vegada més, tendim a llegir el que confirma el que ja pensem i a desacreditar, ignorar o directament no consumir allò que ho qüestiona. Les xarxes socials ens ofereixen, amb una precisió algorítmica inquietant, exactament el que volem sentir, construint al nostre voltant una bombolla còmoda i hermètica on les altres veus simplement no hi entren. Part d'aquest fenomen s'explica per la davallada en la confiança en els mitjans de comunicació tradicionals, mentre les xarxes socials, amb una verificació escassa o nul·la dels continguts, han ocupat el seu lloc com a fonts d'informació fidedigna.

Les dades ho confirmen. Segons l'Edelman Trust Barometer, el 75% dels espanyols afirma sentir-se reticent, o directament no estar disposat, a confiar en persones amb valors, punts de vista o fonts d'informació diferents a les pròpies. I el més inquietant: aquest aïllament no afecta un perfil concret, sinó que travessa tota la societat, homes i dones, joves i grans, d'ideologies diverses. A més, set de cada deu espanyols consideren que aquesta desconfiança porta molta gent, fins i tot, a intentar activament empitjorar la situació dels altres.

La bombolla és còmoda i reconfortant. Però una societat que no dialoga amb el que pensa diferent perd, a poc a poc, la capacitat de construir res en comú. La pregunta no és si vivim en una bombolla; la pregunta és: si som conscients que hi vivim, tenim la valentia de punxar-la?

Absolute Beginners. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Absolute Beginners".

La de The Jam, publicada el 1981, parla de ser principiants en una relació, d’aquell moment en què tot comença amb tanta il·lusió i emoció com amb dubtes, amb la sensació de no saber gaire bé com fer-ho. Tot plegat amb aquell rock directe i despullat tan característic de Paul Weller.

La de David Bowie, del 1986, forma part de la banda sonora de la pel·lícula Absolute Beginners, que ell mateix protagonitza, i també parla d’aquests inicis, però des d’una perspectiva i un estil més romàntics i idealitzats, amb el seu pop-rock eclèctic i elegant.

"Absolute Beginners", dues grans cançons que parlen dels inicis, en l’amor i en la vida, amb estils diferents i també amb dues maneres de mirar aquest moment: una més directa, l’altra més idealitzada.

3, 2, 1... El compte enrere s'ha acabat!

3, 2, 1... Aquest compte enrere no s'acaba amb "ignició", tot i que, com amb els coets de la NASA, o els de l'Elon Musk, és un compte enrere que posa en òrbita el darrer número de la revista Parlem de Sarrià, el número 123!

Hi ha números que tenen una gràcia especial, i el 123 n'és un: és un número format per les tres primeres xifres (sense comptar el zero), l'u, el dos i el tres, tres xifres correlatives i ordenades que representen l'inici de qualsevol sèrie numerada. Fa goig veure el 123 a la portada de la revista; per una revista local és tota una fita!

El número 123 de la revista Parlem de Sarrià arriba farcit, com cada número, de continguts variats i de qualitat que recullen el pols de l'actualitat i la pols de la història de Sarrià de Ter.

3, 2, 1... Avui, a les 18:30 h a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, presentarem la nova revista i, finalment, la podrem tenir entre les nostres mans! Us hi esperem!

El despertar prematur de la granota

El debat, avui, encara és viu, i no sé si acabarà esdevenint inacabable i etern, per més evidències que anem recopilant. La pregunta, doncs, continua essent pertinent: el canvi climàtic existeix o és una invenció?

Hi ha qui, en respondre aquesta pregunta, prefereix tractar-ho com una opinió o, encara pitjor, com una creença, dificultant el debat al voltant de les evidències; en el joc de pedra-paper-tisores, la creença és el paper que embolcalla la pedra...

És clar que el canvi climàtic no és una qüestió d'opinions ni, encara menys, de creences; és una qüestió d'evidències, de dades, de proves empíriques i científiques que mostren, de manera inequívoca, com el planeta canvia i com aquest canvi afecta els éssers vius i els ecosistemes. I no ens cal anar molt lluny per trobar-ne exemples: podem observar les migracions de les aus que travessen els nostres cels, l'avançament de la floració de plantes i arbres o, com expliquen els investigadors Carlos Cano-Barbacil, del Museu Nacional de Ciències Naturals, i Javier Cano Sánchez, observador de meteorologia i naturalista experimentat, en els hàbits d'hibernació de la granota verda.

El blog de l'AEMET va publicar fa uns dies un article sobre la granota verda comuna a la localitat madrilenya de Colmenar de Oreja, on fan un seguiment de l'espècie des del 2012. Expliquen que la granota, com altres amfibis, passa els mesos d'hivern en un estat de letarg, submergida a l'estany i respirant l'oxigen dissolt a l'aigua a través de la pell, i que surt d'aquest estat quan la temperatura de l'aigua arriba als 10 graus centígrads.

Doncs bé, aquest hivern, la granota verda comuna ha sortit del seu letarg el 23 de febrer, quan la mitjana habitual és el 18 de març, és a dir, 23 dies abans. Els autors ho expliquen: les temperatures de l'aigua de l'estany van arribar als 12,4 graus, una xifra mai registrada fins ara per al mes de febrer, i als 15 graus el dia 28. Com diuen els investigadors: "Con un adelanto de 23 días registrado este invierno, con respecto a la fecha normal, se pone de manifiesto que el calentamiento global de la atmósfera afecta también a la biodiversidad y sus ecosistemas."

La granota verda comuna no entén d'opinions ni de creences, ni tan sols coneix l'existència dels negacionistes; la granota verda comuna no llegeix debats a les xarxes ni escolta tertúlies. La granota simplement respon al seu entorn, i aquest hivern el seu entorn li ha dit que era hora de despertar-se, amb quasi un mes d'antelació. El problema, però, no és que la granota es desperti aviat; el problema és per què es desperta més aviat. I les dades, les evidències, la ciència, ens diuen per què, més enllà d'opinions i de creences.

La truita de patates, amb ceba o sense? Entrevista a Joaquima Lozano Sánchez

Hi ha debats que no tenen resolució possible i, precisament per això, són tan eterns com irresolubles. Un d'ells, dels més acarnissats i apassionants de la gastronomia catalana, és el de la truita de patates: amb ceba o sense? 

Els que la fan sense ceba diuen que és una truita més pura, que el gust de la patata i l'ou no necessita res més. Els que la fan amb ceba diuen que és més saborosa, que la ceba caramel·litzada li dona una dolçor i una textura que la fa, senzillament, millor. I cadascú, naturalment, té raó, la seva raó.

La Joaquima Lozano Sánchez, una gran cuinera experimentada, ho té clar: amb ceba! I jo us puc assegurar que la seva truita de patates (i ceba) és boníssima, no només per la ceba, naturalment, que en més d'una ocasió he tingut el plaer de tastar-la!

De truites de patates i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

A les fosques

Des de diumenge al matí, a casa estem sense electricitat. La ventada que va afectar les comarques gironines va deixar una incidència que, dies després, encara no s'ha resolt. El problema no és haver-nos quedat a les fosques, sense llum ni electricitat, que també; el problema és que, mentre escric això, seguim igual.

La situació té, a més, un punt d'absurd: alguns dels veïns i veïnes de les cases del voltant tenen electricitat en alguns punts de casa seva i en d'altres no, depenent de les fases afectades. Mentrestant, a casa nostra, un veí ens ha tirat un cable, literalment, que ens permet tenir un punt de connexió per a la nevera i la caldera. Com a mínim l'aigua calenta és calenta i els aliments no es fan malbé. Petites victòries en temps d'adversitat.

Quan truquem a Endesa, la resposta sempre és la mateixa: hi ha una incidència, hi estem treballant, la previsió és que es resolgui a tal hora. I l'hora arriba, i passa, i seguim a les fosques. I tornem a trucar, i la resposta torna a ser la mateixa, amb una hora nova al final de la frase. Una i altra vegada.

El que ens indigna no és tant la incidència en si, que les ventades passen i els imprevistos també; el que ens indigna és la incertesa, la sensació d'abandonament, la sospita que ningú treballa de debò per resoldre-ho. Que a l'altra banda del telèfon, després de superar a cada trucada la mateixa cursa d'obstacles parlant amb bots i responent preguntes, hi hagi una resposta s'agraeix, però quan aquesta resposta sembla més una pilotada endavant que una solució real, la sensació d'abandó s'accentua. Que, al capdavall, per a Endesa som una incidència en una pantalla, no una família que viu a les fosques.

Finalment, ahir a la tarda, després d'insistir amb la companyia i, també, de trucar a la porta de l'Ajuntament, es va trobar l'origen de la incidència: el cablejat del carrer estava malmès. Llavors sí, els operaris es van afanyar a resoldre-ho i, a casa nostra i a casa dels nostres veïns i veïnes, vam veure la llum, en tots els sentits.

INUNDART a Pont Major

 

El barri de Pont Major és sinònim d'aigua; no en va, el riu Ter és el nostre veí més antic i, de tant en tant, ens ho recorda: ho vam viure especialment amb el temporal Glòria, i ho vivim cada vegada que les pluges torrencials fan pujar el nivell del riu i el barri conté la respiració. Des de fa uns mesos que sabem que tindrem una altra inundació, tot i que aquesta vegada la inundació serà ben diferent: serà d'art, de cultura, de participació i de comunitat.

El 21è Festival INUNDART, una trobada d'arts visuals contemporànies que ja té més de vint anys de trajectòria, ha triat habitar el nostre barri per a aquesta edició, i aquest fet, sens dubte, no és gens menor. Que un festival d'aquesta envergadura, amb projecció de ciutat, de país i internacional, hagi apostat per Pont Major com a escenari és tot un reconeixement explícit del potencial cultural i humà del barri, una aposta que el situa en el mapa cultural de Girona i més enllà.

El que fa especial l'INUNDART no és només el que s'exposa, sinó com es construeix. El festival, com ens va explicar la Raquel Moron, coordinadora del festival i presidenta de l'Associació Art-Crea, a la presentació del número 4 de la revista "Som del Pont", treballa des de la proximitat i la cocreació: moltes de les propostes d'enguany han comptat amb la participació de veïns i veïnes, alumnes de les escoles i entitats locals en els processos de cocreació. No és un festival que arriba, munta i marxa; és un festival que s'arrela, que escolta i que crea conjuntament. Una aposta amb voluntat de permanència i de convivència.

Els dies 21 i 22 de març, el Pont Major deixarem que l'art inundi els nostres carrers i places, convertint el barri en un aiguabarreig cultural, comunitari, participatiu i inclusiu. 

Benvingut, INUNDART!

Time. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

 

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Time".

La de Pink Floyd, publicada el 1973 a l’àlbum The Dark Side of the Moon, és una de les peces més conegudes del grup, reconeixible des de l'inici gràcies al famós esclat de rellotges que sonen a manera d'introducció, una cançó que parla, lògicament, del pas del temps. 

La de Reina Mar, més delicada, també observa el pas del temps, però des d’una mirada més íntimista i reposada...

I la tercera, del grup polonès Kroke, és una cançó instrumental que amb un ritme i atmosfera diferent, ens marquen el temps sense dir paraula.

Tres bones cançons que reflexionen sobre el pas del temps, sobre com se’ns escapa el temps, des de temps i estils musicals diferents. Tres maneres d'escoltar el pas del temps...

Quan són socials, la innovació i l’emprenedoria?

Innovar o emprendre, per si sols, no són garantia de drets ni d’equitat; segurament, per poc que hi pensem, ens vindran al cap exemples d’innovació o d’emprenedoria que, precisament, han generat més desigualtats i fins i tot han vulnerat drets. Naturalment, no totes les iniciatives d’innovació i d’emprenedoria són pernicioses; la clau és sempre poder-ne identificar el propòsit.  

Quan adjectivem de social la innovació i l’emprenedoria, parlem d’una intenció i d’un propòsit clars: millorar el benestar de les persones més vulnerables i reduir desigualtats. Però no es tracta només del propòsit; també de la manera com aquest es persegueix, amb processos que posin les persones al centre i amb models de governança participativa.  

La innovació i l’emprenedoria social no se centren en la novetat per la novetat, ni en l’activitat econòmica en si mateixa, sinó en l’oportunitat que solucions noves o millorades i activitats productives contribueixin a resoldre necessitats socials, a reduir desigualtats i a millorar la qualitat de vida de les persones.  

D’iniciatives d’innovació i d’emprenedoria socials n’hi ha moltes. Verificabot, de la Fundació El 7, és un xatbot pensat per protegir persones vulnerables dels riscos digitals que, amb una interfície senzilla i consells útils, ajuda a reduir la bretxa digital i a prevenir enganys com el phishing o el robatori de dades. És innovació tecnològica amb propòsit social i inclusiu.  

També COOSIR, impulsat per la Cooperativa Idària, neix per formar i inserir laboralment persones en situació de vulnerabilitat, amb especial atenció a les dones, i aposta per la confecció de roba esportiva de proximitat amb criteris de sostenibilitat ambiental. És emprenedoria amb arrelament al territori, que crea oportunitats laborals, dignifica un ofici i reforça una identitat industrial lligada a Salt.  

Si observem què fa que una iniciativa d’innovació o d’emprenedoria mereixi l’adjectiu de “social”, hi trobem elements comuns que s’entrellacen i es retroalimenten: una missió social explícita que orienta totes les decisions; una governança participada que rendeix comptes i implica les persones destinatàries; indicadors d’impacte que permeten avaluar a qui i en què es millora; sostenibilitat econòmica del projecte, sovint sostinguda gràcies a la col·laboració entre entitats, organismes i institucions; i una mirada inclusiva des del disseny fins a l’execució, incorporant diversitat i accessibilitat. Quan convé, la tecnologia s’hi posa al servei, respectant dades i drets i sumant eficàcia a la relació humana que sosté l’acció social.  

Aquest és l’esperit que, des de fa quinze anys, traslladem als Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, que organitzem per identificar i empènyer iniciatives d’innovació i d’emprenedoria socials que milloren la vida de les persones. En aquest temps hem estat testimonis, a través de la gran quantitat de projectes presentats i reconeguts, de l’arrelament i la força que la innovació i l’emprenedoria social tenen a Catalunya, i de l’aposta d’entitats i empreses socials per fer-ne motor d’equitat i de garantia de drets.

En la categoria d’Innovació Social hem reconegut propostes que es deuen a la seva missió i obren camí a altres territoris, com Kloosiv Housing SCCL, una cooperativa que utilitza eines digitals i acompanyament professional per facilitar l’accés inclusiu a l’habitatge, o A‑porta. A toc de porta transformant els barris (CONFAVC), que treballa des de la proximitat veïnal per detectar necessitats, activar suports i enfortir vincles, demostrant que una trucada a la porta pot ser l’inici d’una comunitat més saludable i cohesionada.  

Pel que fa a l’Emprenedoria Social, hem distingit iniciatives que articulen un model econòmic al servei de la missió, com Donem Vida al Bosc, de la Fundació Integra Pirineus, que amb la gestió forestal sostenible redueix el risc d’incendis i crea ocupació per a persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn de salut mental, tancant el cercle amb la producció de biomassa; i les Cosidores de Salt, que professionalitzen i donen treball digne a dones cosidores, recuperant i reforçant el teixit productiu local. En tots dos casos, l’activitat econòmica no és el destí, sinó el vehicle que sosté l’impacte social i l’equilibri territorial.  

Quan són socials, la innovació i l’emprenedoria? Ho són quan deixen de ser un fi en si mateixos i esdevenen el mitjà per arribar millor allà on volem anar: a l’equitat i al compliment dels drets. Des del tercer sector social, innovem i emprenem mantenint-nos fidels als valors que ens defineixen, amb propòsit social, governança participativa, avaluació de l’impacte, rendició de comptes i reinversió enfocada a la nostra missió. Al capdavall, el que ens diferencia, també en innovació i emprenedoria, no és què fem, sinó per què ho fem i com ho fem. 

Article publicat al Social.cat.

Presentació de la revista Som del Pont núm. 4

La revista Som del Pont ja ha arribat al número 4 i, per a nosaltres que en formem part, ja és per si sola una gran notícia. La revista del barri de Pont Major, editada per l'AV Pont Major, fa el que han de fer les publicacions locals: recollir el que hi passa, donar veu als equipaments i a les entitats, i recollir també la memòria dels veïns i veïnes, contribuint a construir una identitat col·lectiva que es concentra en l'esperit de reivindicació i de pertinença de la capçalera de la revista: Som del Pont.

En aquest número quatre destaquem tres continguts en portada. El Pla de Barris Pont Major, sens dubte una de les grans notícies del barri, amb un article signat a quatre mans per dos dels responsables tècnics del projecte, la Maria Sisternas i l'Enric Manuel Altés, de l'Ajuntament de Girona. L'arribada del Festival INUNDART al barri, al qual naturalment li donem veu a la revista. I l'entrevista a Luis Herrera, referent i activista veïnal que, amb 96 anys, és un puntal de la memòria col·lectiva del barri, de la mà de la periodista i veïna Carmina Solano Badia.

El dijous 12 de març a les 19 h al Centre Cívic Pont Major presentarem aquest número de la revista, amb la participació de la Raquel Moron, coordinadora del Festival INUNDART. Serà una bona ocasió per celebrar la publicació i per conèixer els projectes de futur del barri, que no són pocs.
Us hi esperem!

La Maria de les Trenes. Entrevista a Joan Masdemont i Xabé

La Maria de les Trenes és una coneguda sardana, entrenada l'any 1949 a Banyoles, per les Festes de Sant Martirià, amb música de Josep Saderra i Puigferrer i lletra de Ramon Ribera i Llobet. La sardana estava dedicada a una noia que aleshores tenia al volant de 20 anys, que es deia Maria, concretament Maria Pagès i Coll.

La Maria de les Trenes va morir a finals de juliol de l'any passat, als 94 anys, i uns mesos abans m'en va parlar en Joan Masdemont i Xabé a l'entrevista que li vaig fer a Ràdio Sarrià. En Joan me'n va parlar arran d'una de les cançons que va triar, precisament la sardana La Maria de les Trenes, i la tria musical tenia una doble motivació: per una banda era una cançó que li recordava el seu pare, amb qui compartia nom (Joan Masdemont), gran amant de les sardanes; per una altra banda, precisament aquetsa cançó li recordava la seva mare, la Carmelita Xabé, filla de Banyoles i que coneixia, a banda de la sardana, sobretot a la seva protagonista!

Algunes cançons, moltes vegades, sobretot parlen de nosaltres, formen part dels nostres moments, dels nostres records...

D'aquesta cançó i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

La ILP Concertació Social espera la teva signatura de suport

 

Una ILP, Iniciativa Legislativa Popular, és un mecanisme de participació democràtica directa que permet a la ciutadania proposar lleis al Parlament; a Catalunya cal recollir un mínim de 50.000 signatures per poder-ne fer el debat parlamentari. Actualment hi ha una Iniciativa Legislativa Popular que està a la cerca i captura d'aquestes 50.000 signatures que, penso, mereix la teva. T'explico.

La ILP Concertació Social Discapacitat vol garantir per llei que els serveis d'atenció a persones amb discapacitat, trastorns del desenvolupament i salut mental siguin gestionats per entitats d'iniciativa social sense afany de lucre. En altres paraules: que en l'atenció a les persones més vulnerables, al centre hi hagi la persona, i no el benefici econòmic.

La iniciativa compta amb un ampli suport d'entitats, institucions i personalitats: Fundació Ramon Noguera, Càritas, Fundació Aspronis, Support Girona, la Coordinadora Catalana de Fundacions, a Universitat de Girona, l'Ajuntament de Girona, i moltes altres d'arreu del territori. Entre elles, també Plataforma Educativa i les entitats que en formen part.

Jo ja he signat per donar suport a aquesta ILP, i t'animo que tu també ho facis. Si tens més de 16 anys i estàs empadronat a Catalunya, pots signar. Els punts de recollida i tota la informació els trobaràs al compte d'Instagram @concertaciosocial_discapacitat. 

Moltes gràcies per endavant.

El senyor de la guerra

"Masters of War" és una cançó de Bob Dylan inspirada en un discurs del president estatunidenc Eisenhower, que l'any 1961 va advertir del perill del que s'anomena el "complex militar-industrial", que és, simplement, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per seguir greixant la indústria armamentística. Bob Dylan cantava: "Veniu, senyors de la guerra... Només vull que sapigueu que ja us he vist la màscara." Han passat més de seixanta anys i, malauradament, aquella cançó encara és ben actual avui dia.

Fa uns mesos, al Club de lectura de Pau i Drets Humans de la Biblioteca Just M. Casero de Girona, vam llegir el llibre "Dona Vida Llibertat", una obra col·lectiva coordinada per Marjane Satrapi que, a través del còmic, fa un recorregut per la història recent de l'Iran: la censura, la repressió, les dones que arrisquen la vida per ser lliures... Un crit, "Dona Vida Llibertat", que segueix vigent i que, ara, sona amb una cruesa nova.

Perquè el nou senyor de la guerra, aquest que no vesteix uniforme militar, sinó que porta una gorra vermella amb el lema MAGA al front, fa servir descaradament i sense dissimular la seva força militar com a instrument comercial i geopolític al servei dels seus interessos. Quan Trump intervé a Veneçuela, no ho fa per defensar la democràcia, sinó per vetllar només pels seus interessos econòmics; també quan somia despert apropiar-se de Groenlàndia. Ara, quan s'alia amb Israel per atacar l'Iran, tampoc no és cap principi democràtic el que el mou, ni la defensa dels drets humans, que ell mateix vulnera portes endins, sinó el càlcul fred del poder i del mercat. La pretesa defensa de la democràcia i dels drets humans, en tot cas, és l'excusa, l'argument per disparar i per mantenir viu el "complex militar-industrial" que descrivia Eisenhower i cantava Dylan.

I mentre nosaltres, al Club de lectura, anem llegint llibres sobre la pau i els drets humans (el pròxim també és un còmic, "L'última artista soviètica", de Victoria Lomasko), el senyor de la guerra segueix jugant, amb la terra com a tauler de joc i les persones com a fitxes prescindibles. Igual que als anys seixanta, igual que sempre.

Trouble. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Trouble".

La de Cat Stevens, publicada el 1970, és una cançó senzilla i molt sentida en la que, veu a banda, predomina la guitarra; una cançó en la que demana als problemes que el deixin tranquil... 

La de Coldplay, publicada l’any 2000 al disc "Parachutes", en la que predomina el piano, parla de la culpa i de voler arreglar allò que s’ha espatllat.

Dues grans cançons que miren els problemes de cara, una des de la intimitat, l’altra amb una mena de voluntat de redempció.

El crim hauria estat no publicar aquest reportatge

El fum del crim de Can Tita encara és present al barri de Pont Major, i aquests dies s'ha fet una mica més visible, arran d'un fet extraordinari i, sincerament, del tot inesperat! Us explico:

El número 3 de la revista "Som del Pont" va publicar el reportatge "El crim de Can Tita, més de vuitanta anys de fum", escrit per la periodista i veïna del barri Carmina Solano i Badia, un contingut que, inevitablement, en tractar un tema sensible, va generar certa controvèrsia i debat: calia parlar d'aquest tema, d'aquest crim? Ja en vaig parlar aquí al bloc, quan vaig anunciar la presentació de la revista: parlar d'un crim, encara que hagi passat fa més de vuitanta anys, remou emocions, pot tenir implicacions personals i familiars, i hi ha qui legítimament considera que és millor no remenar-ho. 

El debat és legítim i necessari, i més en un barri relativament petit com Pont Major, on les paraules pesen i el passat són, de vegades, més presents del que ens sembla. El debat el vam fer, també, a la mateixa presentació de la revista, amb la participació de l'autora del reportatge i del periodista, i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, Jordi Grau Ramió.

El fet és que el reportatge es va publicar i avui és un dels dos treballs periodístics finalistes dels XVII Premis Carles Rahola de Comunicació Local, en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa, d'un total de 26 treballs presentats. Que un article publicat en una revista de barri, editada per una associació veïnal, sigui finalista d'uns premis de comunicació local de referència, sens dubte per nosaltres és una gran notícia. I no ho és només per a l'autora, que ha fet una feina periodística de primer nivell, també per a la revista "Som del Pont", per al barri de Pont Major. El veredicte el sabrem demà al vespre, a la cerimònia de lliurament que es farà a l'Auditori de Girona.

Ser finalista ja és un premi en si mateix, i en aquest cas el reconeixement va molt més enllà de la periodista: és el reconeixement al paper que fan les revistes de barri, i de poble, editades en paper, com a eines indispensables de la comunicació local. "Som del Pont" no és una revista de menys qualitat o menys rigor pel fet de ser una publicació local de barri; de fet, aquest reconeixement ho reafirma. 

Les revistes locals fan una gran tasca de documentació, com fem a "Som del Pont" recollint el pols de l'actualitat, de les activitats i vida de les entitats i els equipaments del barri, i també recuperant la història a través de la memòria, de les vivències i records dels veïns i veïnes. I publicant reportatges com aquest, rigorós i de qualitat.

És per això i molt més que, sincerament, penso que el crim hauria estat no publicar aquest reportatge. Perquè una història com la que explica la Carmina mereixia ser explicada: no només pels fets en si, sinó sobretot per com s'expliquen, amb el rigor, el respecte i la documentació que caracteritzen el bon periodisme. 

A més, l'article fa justícia a la persona que va cometre el crim, i en certa manera és un acte de reparació. Tant o més important del que s'explica, dels fets, és com aquests s'expliquen, i en aquest cas la Carmina Solano i Badia ho ha fet exemplarment.

I el que passarà demà, amb aquest premi, ja serà una altra història...

Therians

A 51 anys ja fa uns anys que em costa comprendre i processar una part del món, una part que no m'esforço massa a comprendre ni a processar, una realitat que sé que coexisteix amb mi, però que no integro a la meva vida; per exemple, tot això de la realitat immersiva en el món virtual o, en un altre àmbit, el "reggaeton", un estil de música que el meu cos, orgànicament, tendeix a discriminar.

Si bé aquestes parts del món no formen part de mi, les puc comprendre i puc entendre que formin part d'altres persones; reconec, però, que hi ha altres fenòmens que, a banda de sorprendre'm, em costen més d'entendre: vivim en una societat que, per exemple, gasta fortunes en vestir els gossos, empènyer-los en cotxets de disseny i portar-los a balnearis canins, tractant-los, en definitiva, com si fossin persones (i vivint molt millor que moltes persones), i, al mateix temps, en aquest mateix món, ara resulta que hi ha adolescents que es comporten com animals, que es cobreixen la cara amb màscares d'animals i es mouen a quatre grapes pels carrers i les places perquè se senten, en algun lloc profund i íntim del seu ser, animals.

Això dels "therians" (és així com s'anomenen) em genera una gran perplexitat; no creuen ser físicament un animal, sinó, diuen, sentir una profunda connexió interna, psicològica o fins i tot espiritual amb un animal concret. El fenomen, pel que he llegit vagament, no és nou: existeix des dels anys noranta del segle passat, però avui les xarxes socials l'han fet viral i l'han portat als carrers.

Sincerament, em costa distingir quantes capes té aquest fenomen: quants hi arriben per una identitat genuïna i profunda, quants per una identitat perduda, i quants hi arriben perquè l'algoritme els ho ha posat davant i els ofereix, de passada, un grup, una tribu, un lloc on pertànyer, que és el que cerquem, d'una manera més o menys convencional, gairebé tothom. Probablement, en aquest cas i com sempre, és fruit d'una mica de tot plegat.

La qüestió és que quan veig imatges d'aquest fenomen a les xarxes, de cop i volta em sento gran, tremendament gran, per no dir vell i descatalogat. Em sento com aquells senyors i senyores grans dels anys seixanta que no entenien per què els joves es deixaven els cabells llargs i feien soroll amb guitarres elèctriques, o com els que als setanta miraven de reüll les crestes i els imperdibles clavats a la pell dels punks. Sento que estic en fora de joc, com es devien sentir aquells senyors i senyores aleshores, atropellats per les modes de les noves generacions. Però a diferència d'ara, penso (o m'agradaria pensar) que aquells moviments tenien un relat propi, una crítica social, una cultura que els sostenia: el rock contestava l'ordre establert; el punk l'escopia directament a la cara. 

És per això que no puc evitar preguntar-me: què hi ha rere els "therians"? Critiquen alguna cosa? Promouen algun tipus de revolució social o cultural? Responen, veritablement, a una crisi d'identitat adolescent amplificada fins a l'infinit (i l'estupidesa?) per l'algoritme? Potser sí que hi ha una crítica implícita, una manera de dir "no m'encaixo en el que em proposeu"... No ho sé.

Potser el problema és meu. Potser la distància generacional m'estreny cada vegada més la mirada i m'impedeix veure el que hauria de veure, els signes del nostre temps. Però quan els veig, no puc evitar veure-hi adolescents a la recerca de sentit, d'identitat i de pertinença, que no és poca cosa i que potser no hauria de trivialitzar-se. Però també hi veig una mena de desconnexió de la realitat, a risc que qui s'estigui desconnectant no siguin ells, sinó jo.

Per cert, si jo fos un "therian", seria un elefant!

Our House. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Our House".

La de Crosby, Stills, Nash & Young, publicada el 1970, és una cançó tranquil·la que parla de la vida en parella i de la felicitat de les coses senzilles: la casa, el jardí, el dia a dia compartit. Graham Nash la va escriure pensant en la seva relació amb la cantant Joni Mitchell, i d'aquí el to íntim i proper, gairebé casolà. 

La de Madness, de 1982, és molt més moguda i explica la rutina d’una família britànica amb presses, soroll i aquell punt d'humor tan propi del grup; la cançó, a més, va aparèixer en un capítol de la mítica sèrie britànica Els Joves.

Dues "cases nostres" que parlen de la llar des d'estils musicals, i des de punts de vista ben diferents: una  cançó més íntima i personal, l’altra més quotidiana i, sens dubte, més esbojarrada.

Febrer de merda?

Fa uns mesos, Hansi Flick ens va regalar una de les expressions que millor van definir una part de la temporada passada: "Shit November". Abans-d'ahir, mirant el partit i, sobretot, marcador final del Girona FC (2-1), i recordant també el recent (i sorprenent i dolorós fins i tot a l'hora de teclejar-lo) 4-0 contra l'Atlético de Madrid de l'anada de les semifinals de la Copa del Rei, no vaig poder evitar preguntar-me si ara estem davant d'un febrer de merda, simplement d'una mala ratxa o, encara pitjor, si estem davant de quelcom més dramàtic...

El veritable problema del Barça del partit contra en Girona FC no va ser l'arbitratge, que també, però és massa còmode (fins i tot irresponsable) excusar-nos amb l'actuació arbitral. El problema és que aquest Barça segueix essent excessivament vulnerable en defensa i que, quan ho era la temporada passada, ho compensava amb una eficàcia més gran en atac. Ara seguim amb una preocupant feblesa defensiva, tot i que tenim un gran porter, però l'atac ha perdut la seva força, la seva eficàcia. I, a més a més, sense Pedri al mig del camp, l'equip pateix més i li costa imposar el seu joc i dominar els partits com feia, més sovint, la temporada passada.

Malgrat tot, jo confio en Hansi Flick, un entrenador que ja ens ha demostrat que sap gestionar el vestidor i governar les crisis, que ha demostrat que sap recuperar jugadors i fer créixer l'equip. A més, la part positiva d'aquesta crisi és que arriba ara, quan encara queda molt per decidir, quan encara hi ha marge de millora i de recuperar les bones sensacions, el bon joc i els bons resultats. 

Confio (espero) que l'equip sabrà refer-se i millorar, i sobretot que la millora es consolidi en el moment en què l'equip es jugui de debò les garrofes, quan hagi de competir pels títols. Confio que la merda no adjectivi cap més mes: l'any passat en vam tenir prou amb el novembre, i enguany hauria de bastar amb aquesta primera quinzena de febrer.

Quan el vent ho atura (quasi) tot

El passat dijous, Dijous Gras!, vam viure una jornada inèdita: el país es va aturar "per decret" davant l'alerta generalitzada de risc pel vent. Escoles tancades, mobilitat restringida, activitats cancel·lades... Una decisió excepcional del govern de la Generalitat que va deixar molts ciutadans a casa, expectants davant un fenomen que, finalment, va tenir un impacte molt desigual. Mentre en alguns territoris el vent va fer destrosses, en altres va ser un episodi quotidià més, i fins i tot n'hi va haver on amb prou feines es va deixar sentir. Moltes persones van veure com se'ls cancel·laven cites mèdiques, gestions importants o activitats que, amb la perspectiva d'ara, es podrien haver fet amb total normalitat.

És evident que aquest govern, com en general tots des de la tràgica DANA de València, s'ha tornat més cautelós davant les potencials emergències. I amb raó. Ningú vol tenir víctimes evitables per no haver actuat amb prou previsió i, fins i tot, contundència. El "millor prevenir que curar" s'ha convertit en una mena de nou mantra oficial, però aquesta cautela també obre el debat sobre fins a quin punt les mesures generalitzades són sempre la millor resposta, especialment quan alteren significativament (i a toro passat, de forma evitable) la vida de milers de persones.

Certament, caldria haver aplicat unes restriccions més quirúrgiques, més ajustades a cada territori. Tot i que això, amb les previsions que hi havia, podria dificultar l'encert i maximitzar els riscos: mai acabem de saber del tot on plourà més, on bufarà més el vent... La meteorologia no és una ciència exacta, i prendre decisions sobre probabilitats sempre comporta errar per excés o per defecte, i ara és temps de pecar per excés. En tot cas, mai sabrem què hauria passat amb unes restriccions més laxes, més quirúrgiques: hi hauria hagut més incidències?

Sempre és més fàcil opinar, valorar i, fins i tot, criticar a ventada passada, quan ja sabem com han anat les ventades. El govern va optar per la prudència màxima, potser amb excés de zel, potser també perquè ja és un govern prou tocat amb la crisi ferroviària, i qui sap si enfonsat. De totes maneres, aquesta experiència hauria de servir per refinar protocols i trobar l'equilibri entre la prevenció necessària i la paralització innecessària.

Drive. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Drive".

L'any 1984 The Cars van publicar "Drive", dins el disc "Heartbeat City", una cançó que gira al voltant d'aquesta pregunta: Qui et portarà a casa aquesta nit? La pregunta no és només una qüestió literal, sobretot és una manera de dir, qui tindrà cura de tu? La cançó és una bonica balada sobre la vulnerabilitat i la necessitat de sentir-se protegit.

Vuit anys més tard, l'any 1992, R.E.M. publicava "Drive", dins el disc "Automatic for the People", una cançó que no parla d’acompanyar ningú a casa, sinó de preguntar-se qui ens està conduint com a societat i cap a on anem, que parla de qui marca el camí i de qui el segueix, plantejant dubtes sobre el lideratge, la influència i la responsabilitat.

Dues grans cançons que, malgrat compartir el mateix títol, ens porten per camins musicals i emocionals diversos, demostrant que una mateixa paraula, un mateix verb (Drive), pot conduir-nos cap a destins completament diferents.

Fiabilitat

Si el rètol lluminós de l'estació diu que el tren surt a les 08:09 h, aquesta és l'hora que espero i confio que surti. No és (hauria de ser) una qüestió de fe cega, sinó de planificació: he calculat m'he de despertar, si puc o no fer el ronso a l'hora d'esmorzar, quan he de sortir de casa i he avisat qui m'espera a l'altra banda del trajecte. He organitzat el meu dia, i el d'altres persones, al voltant d'aquesta promesa lluminosa que parpelleja a l'andana. 

La fiabilitat, la mesura de la confiança que podem dipositar en el funcionament correcte d'un sistema, segons el diccionari, és la base invisible sobre la qual planifiquem bona part de la nostra vida, i quan falla, no és només que un tren que s'endarrereixi, és que es trenca tota una cadena de compromisos ...

Per poc que hi rumiem, el nostre dia a dia és una xarxa de confiances interconnectades: confiem que el despertador sonarà, que l'aigua sortirà de l'aixeta, que el semàfor funcionarà, que el metge ens rebrà a l'hora convinguda... bé, amb aquest darrer exemple potser m'he passat! Aquestes confiances no són luxes, sinó l'arquitectura invisible de la nostra societat. Quan una falla ocasionalment, ho entenem: els humans no som infal·libles, tampoc tot el que construïm; però quan la fallida es converteix en norma, quan la incidència deixa de ser excepcional per esdevenir quotidiana, la fiabilitat entra en crisi i la confiança cau, es desploma.

I sí, potser al principi ens adaptem: sortim de casa nostra deu minuts abans, o vint, o trenta, i busquem rutes alternatives als trens amb autocars, cotxes compartits o qualsevol altre recurs que ens ofereixi una mica més de fiabilitat, acostumant-nos, com la granota que és dins l'olla amb l'aigua que bull a poc a poc, assumim el cost i les conseqüències d'un sistema que no funciona, a risc d'acostumar-nos a la mediocritat, a la impuntualitat, a la improvisació permanent.

Un tren que un dia arriba tard és un mal, però, al cap i a la fi, un mal menor. Però un tren rere l'altre que arriben tard, o que ni tan sols arriben, dia rere dia, és la demolició del contracte social (la prestació d'un servei públic) que ja no apunta només a la fiabilitat del sistema ferroviari, sinó als que l'han gestionat, i el gestionen.

Aquest dissabte he d'agafar un tren que surt de Girona a les 08:09 h, i ara com ara la confiança que així sigui, que el tren a aquella hora hi sigui, i que aquella hora surti, és més aviat escassa; la fiabilitat és baixa, però jo no perdo l'esperança, si més no abans no perdi el tren...

8 de febrer de 1976. El relat de la meva mare...

Ahir, 8 de febrer de 1976, va fer 50 anys de la segona de les grans manifestacions per l'amnistia; la primera es va fer l'1 de febrer i la segona, la del 8 de febrer, és la que duia per lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". 

Ahir va fer 50 anys que, precisament en aquesta manifestació, al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, una bala de goma li va esberlar l'ull; ell mateix, anys mesos tard, va escriure el relat d'aquells fets, relat recollit per Jaume Guillamet (present també en aquella manifestació i en el relat) al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

Entremig del relat que va escriure el meu pare, hi ha uns paràgrafs que va escriure la meva mare en primera persona, la seva vivència personal, personal i íntima, d'aquell dia, d'aquells fets.

Aquest és el relat que la meva mare va viure aquell 8 de febrer de 1976:

-De cop, no vaig veure ningú conegut. Et vaig buscar un moment. Estava espantada. Dues dones velles, que sortien a passeig, em van posar més nerviosa. "Tiren trets", deien, i es van refugiar en una casa en construcció, que feia xamfrà. En tornar la calma, em vaig ajuntar amb un grup que travessava la gran via de Carles III (vol dir l'antic passeig Carles I, ara Marina). Davant meu hi havia en Jaumó. El crido. "Jaumó, Jaumó, no em deixis." "Perdona, no et sentia." "Estic molt espantada. No sé on és en Just. No puc córrer més." "No et preocupis per ell, és amb algun altre grup. Tranquil·litza't. Ja el trobarem."

Vàrem caminar una bona estona. A poc a poc, la gent s'anava concentrant, i van carregar darrere nostre. "Dona'm la mà. Correm." "No puc més, fiquem-nos a qualsevol escala." "No, això mai. És pitjor."

Estava esgotada. No podia córrer més. Les cames em flaquejaven. Vaig pensar que seria millor quedar-me en algun bar i que ell intentés veure't. "A Canaletes hi ha un bar que estarà obert. Queda't allà, fins que vingui algú". "Hi seré fins a les dues. Després he d'intentar d'anar al carrer de Rocafort. Havíem quedat d'anar a dinar a casa dels Guillamet."

He anat amb autobús fins a plaça de Catalunya. Tota la plaça estava ocupada. Al mig, ple de policia, i a tot volt un es tocava amb l'altre. No es podia travessar. Amb la por al cos vaig arribar fins al bar Canaletes, al començament de les Rambles. Quedava una mica enlaire i podia veure tot el que passava fora. Em vaig anar tranquil·litzant, encara que em feia molta vergonya haver marxat de la manifestació.

Patia per tu.

D'allà es veia com davant de la Telefónica la gent corria desesperadament. Estava tot ple. De cop, els cavalls que estaven parats al mig de la plaça, s'hi acostaven ràpidament. Després, un enorme furgó amb un xiulet estrident, venia pel carrer de Pelayo. Era el cotxe cisterna. Va descarregar damunt la gent. Manifestants i vianants van rebre. Un parell de vegades vaig veure que corrien Rambles avall.

Potser havia passat una hora quan ve en Jaumó. "Encara no hem pogut veure en Just. Però, tranquil·la". Vaig veure la Fina Pla, al passeig. Decideixo sortir del bar.

Al cap d'una estona, no gaire, veig en Jaume, aquell noi ros, de Girona, coixejant. L'havien tocat amb una bala de goma, també. Estava força nerviós. Havia vist en Jaumó i li havia dit que em vingués a trobar. Tots dos tam agafar el Metro, cap a Rocafort, i l'autobús fins a prop de la cantonada de París. Busquem escala per escala, el pis d'en Jaume. En mirem tres o quatre. Per fi el trobem. En el vestíbul ens creuem amb un senyor, que surt de l'ascensor.

Devien ser cap a les tres..

Truquem.

"Hola, no ha pas vingut, en Just?"

"No."

"Doncs, ja vindrà", vaig dir jo.

"En Just ha pres mal. Ara mateix ha vingut un senyor, que l'has d'haver trobat a baix, i ens ha dit que és a la Residència de la Vall d'Hebron".

M'esvero. 

"No t'amoïnis, ara hi anirem. Aquest noi que es quedi aquí, i que mengi alguna cosa."

Sortim amb en Jaume, cap a la Residència. Un quart d'hora per arribar-hi. Se'm feia etern, el camí. Un cop allà, ens dirigim a Urgències. Demanem dades. Van molt lents. Ens esperem molta estona mentre van a mirar on podies ser. Finalment ens diuen que ja has sortit. Respirem. "No deu ser gaire greu que hagi marxat."

Era molt tard, ja. No teníem temps d'anar a l'estació a tres quarts de cinc. Vam decidir d'anar cap a casa, a esperar que tu hi anessis. "No sap el número de la casa", vaig dir. "És millor que l'esperem fora al carrer. S'estalviarà d'anar mirant bústies."

Esperem com uns vint minuts. Allà baix, veiem una parella que baixen d'una moto i venen cap a nosaltres.

"Aquest noi era a la manifestació", diu en Jaume.

"Però no crec que ens vingui a portar cap nova d'en Just."

"Hola, ets en Jaume Guillamet?"

"Sí."

"Ets la dona d'en Just Casero?"

"Sí."

"Doncs, tranquils, que ara ve. El portem en un cotxe. Ara us ho explicarem."

Quin respir!

Ens van explicar una mica com havia anat, sobretot això del metge i les medecines que havies de prendre...

Aquesta manifestació del 8 de febrer de 1976, d'ara fa 50 anys, a banda de suposar una fita (més) de la lluita per la recuperació de la democràcia i les llibertats, va marcar profundament la meva família, esdevenint una data recordada any rere any, recordada a casa diàriament amb el retrat que Enric Marquès va pintar del meu pare amb l'ull tapat, quadre que des de fa uns anys podeu veure a la sala de la Transcició del Museu d'Història de Girona.

Learning To Fly. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Learning To Fly".

La que primer es va publicar va ser la de Pink Floyd, l’any 1987, i té aquell so i aquella atmosfera expansiva tan característica del grup. Parla de tornar a començar, d’aixecar el vol després de caure, d’aprendre a volar per poder seguir endavant.

La de Tom Petty And The Heartbreakers, publicada l’any 1991, té aquell aire folk rock tan propi de Petty. La va compondre amb Jeff Lynne, líder de l’Electric Light Orchestra i també membre, amb Bob Dylan, George Harrison i Roy Orbison, de la superbanda Traveling Wilburys. Aquí el vol també és una metàfora: créixer, assumir límits i trobar-nos a nosaltres mateixos.

Dues grans i bones cançons, dues maneres diferents d’aprendre a volar: potser una mirant més al cel i l’altra tocant de peus a terra. I totes dues, això sí, capaces de fer-nos aixecar el vol.

La humiliació com a espectacle

Quan vam veure aquella escena al despatx oval, amb Donald Trump marcant territori davant de Volodímir Zelenski, hi vam veure més que una discrepància política, que també. Sobretot hi vam veure un gest contundent de superioritat, interpel·lant-lo com si un professor ridiculitzés un alumne davant de tota la classe. Allò era més que una conversa tensa entre líders polítics. Era, sobretot, una escenificació de poder, una humiliació davant del món per demostrar qui mana.

Quan vam veure, més recentment, la imatge de la Premi Nobel de la Pau, María Corina Machado, oferint la seva medalla a Donald Trump mentre ell l’acceptava amb la seva característica autosuficiència teatral, també hi vam veure alguna cosa més que un simple gest protocol·lari. A banda del menyspreu implícit cap a un premi amb un altíssim reconeixement simbòlic, convertit gairebé en atrezzo, hi vam veure la personificació d’un home superb que no només vol manar, sinó que necessita demostrar que l’altra persona, sigui qui sigui, és menys que ell: menys forta, menys rellevant, menys digna.

Aquestes escenes, que ens poden escandalitzar, poden semblar llunyanes, però en realitat no ho són tant. Si canviem el decorat i els protagonistes, i fins i tot si en rebaixem la intensitat, el patró es repeteix. Aquest patró de menyspreu, aquesta necessitat d’humiliar l’altre per reafirmar-se, la podem trobar ben a prop nostre, més a prop del que ens pensem. Només cal rumiar-hi una mica perquè ens vinguin al cap situacions viscudes en primera persona o en tercera, petites o no tan petites humiliacions quotidianes que no capten les càmeres dels mitjans internacionals ni apareixen als informatius, però que fan el mateix mal.

Hi ha persones que semblen créixer quan els altres s’encongeixen. Persones que necessiten reafirmar-se trepitjant els altres, que confonen lideratge amb imposició, respecte amb por, autoritat amb superioritat. I el problema no són només aquestes persones, que viuen i conviuen entre nosaltres. El problema, moltes vegades, també és nostre. Perquè tolerem o relativitzem aquestes conductes, a vegades transvestides d'humor o de sarcasme, per evitar conflictes, per mandra, per por. Però cada silenci és oxigen, cada silenci és combustible per a la prepotència.

Prendre consciència de la vida, i de la mort

La primera aparició pública de Just M. Casero va ser el gener de 1955, quan un col·laborador del setmanari "Vida Parroquial" va entrevistar-lo, juntament amb una seva germana, més petita, per a una entrevista sobre la nit i la diada de Reis. Aleshores en just té vuit anys i ja en fa més de quatre que, amb la seva família errant, van arribar a Figueres. Quan el col·laborador els explica que els fa tota una sèrie de preguntes per publicar-les en un diari, en just respon: "¡Caramba, nunca había tenido tanta importància!"

No sé si, en aquest moment, en Just va prendre consciència de qui era, de qui era ell i la seva família, prendre consciència de la seva posició en el món.

Aproximadament dos anys després, l'any 1957, entra el seminari de Girona i és allà on, sens dubte, amb el seu creixement personal i intel·lectual, amb la perspectiva que li dona la vida al Seminari de Girona, lluny de la seva família de Figueres, que pren consciència no només de qui és ell, sinó sobretot de difícil vida que ha tingut, del periple migratori i de misèria que han caracteritzat la seva infància.

Aquesta presa de consciència va prendre cos i forma de text en un manuscrit, publicat a "Memòria de Just" (Edicions 62) de Jaume Guillamet, en el que relata en primera persona els seus primers anys de vida a Figueres, ja amb una mirada adulta i crítica.

En algun moment de la seva vida en Just, com totes i tots nosaltres, també va prendre consciència de la seva vida, del seu jo més íntim i personal, i també va prendre consciència dels orígens, la història i la trajectòria vital de la seva família. És així com, d'alguna manera més o menys conscient, més o menys volguda, més o menys traumàtica, construïm la nostra identitat, ens reconeixem i reafirmem. Uns anys més tard, i més aviat del que tothom esperava, també ell, en Just va haver de prendre consciència de la seva mort. 

Abans de Nadal de 1980 el que semblava una hepatitis va acabar essent un càncer irreversible i en Just, juntament amb la meva mare, la resta de la família i els amics, van haver d'afrontar un compte enrere que el doctor Viladiu havia previst, a tot estirar, d'un mes i mig.

El relat d'aquells darrers dies, recollit al llibre "Memòria de Just" gràcies a les anotacions que la meva mare va fer a l'agenda d'en Just, és tant sobri com profund. Les anotacions són més aviat breus i sense literatura, i alhora terriblement descriptives. 

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda venen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Aquells dies, aquell encara no mes i mig, en Just va prendre consciència de la mort, de la seva mort, rebel·lant-s'hi per moments, acceptant-la amb una impressionant serenor en d'altres, escrivint, entre altres versos, aquests en les seves darreres vigílies:

He cregut que lligant la tarda a la finestra
podria quedar-me aquest color vermell per sempre.
Però ara som finestra i jo els perduts
en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.
Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.

No he pas triat marxar,
però és dolç i càlid i sagnant i bell
seguir la papallona encesa en el seu vol final
al cementiri de tardes enganxades a finestres.
Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.
Segueixo el corredor que em durà la llum possible,
l’artèria terminal de tanta sang.

Ja malalt a casa, en Just va escriure uns versos, conscient de la seva vida, conscient de la seva mort:

Mentre dormiu, jo vetllo.
He après els corredors de la nit,
i vaig de plenilunis a nocturns
pels desolats carrers de paisatges ocults.

Mentre els que l'estimem tinguem vida, en mantindrem viu el seu record... 

Runaway. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Runaway".

La de Bon Jovi, cronològicament la primera, és l’única que jo coneixia amb aquest títol, fins que, dies enrere, vaig veure per casa una partitura de la segona; la tercera la vaig pescar mentre preparava aquest escrit. 

La de Bon Jovi, un clàssic del rock dels vuitanta, parla d’una fugida física, de supervivència; la d’AURORA, de pop alternatiu, és més delicada i introspectiva i parla d'una fugida emocional; i la de Kanye West, de hip-hop experimental, parla d'una fugida interior i reflexiona sobre els errors, l’ego i l’exposició pública.

Tres "Runaway" que no tenen gairebé res en comú més enllà del nom, tres formes diferents de fugir.

L'ESO torna al debat de Pont Major

Tres anys després d'haver perdut, tot i haver-lo defensat per activa, passiva i perifràstica, l'ESO al barri de Pont Major, el debat torna a situar-se a l'agenda política, ara gràcies a una moció presentada per la comunitat educativa de l'Escola FEDAC Pont Major.

Si fa tres anys qui liderava la defensa de l'ESO al barri era, sobretot, l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, reclamant que no desaparegués i oferint alternatives a la seva anunciada extinció, ara qui en lidera el retorn és la comunitat educativa de la FEDAC Pont Major, amb la proposta d'un futur Institut Escola, participat per les dues escoles d'educació infantil i primària, la mateixa Escola FEDAC Pont Major (concertada) i l'Escola Carme Auguet (pública).

La moció està motivada, en part, per la creixent davallada de preinscripcions i matrícules que pateix l'escola, no només posant en risc el concert, també la mateixa continuïtat d'un projecte educatiu arrelat al barri des de fa més de cent trenta anys. Aquesta davallada també afecta l'Escola Carme Auguet, de manera que transforma l'escenari de complementarietat que han tingut durant molts anys en un possible escenari de competència.

Una altra motivació de la moció és la recuperació dels estudis d'ESO al barri, en aquest cas vinculats a un projecte d'Institut Escola participat per les dues escoles. Això contrasta amb la reivindicació de fa tres anys, que reclamava vincular l'ESO a l'institut, que ara està en procés de conversió en un Centre de Formació Professional Integrada, a més d'estudis de Batxillerat.

La proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major no és nova; ja se n'havia parlat quan l'ESO de l'Institut Narcís Xifra es va veure amenaçada (aquest final de curs serà finalment extingida) i està bé que se'n torni a parlar i que es pugui plantejar. Ara l'alumnat del barri que cursa estudis d'ESO va a instituts de Girona, i a través del Pla Comunitari Construïm Ponts es van valorant els pros i contres d'aquesta realitat.

Naturalment, des del barri ens agradaria recuperar els estudis d'ESO, i és en aquest mateix marc, el Pla Comunitari Construïm Ponts, des d'on s'hauria de generar el debat i, sobretot, construir el consens. Perquè l'única manera possible que, algun dia, la proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major pugui ser una realitat és que aquesta sigui fruit del consens dins la comunitat educativa del barri, comptant no només amb les escoles i l'institut, també amb les associacions de famílies i, penso jo, també amb la participació de l'AV Pont Major, institucions i entitats que formem part, també, del Pla Comunitari Construïm Ponts.

És clar que aquest debat, certament interessant i necessari, no es pot fer sense tenir en compte dues altres qüestions: una de present i l'altra de futur.

La de present és, com ja he comentat abans, la creixent davallada de preinscripcions i matrícules a les dues escoles de primària, un factor que no només s'explica per la davallada de la natalitat, sinó per la situació de segregació escolar que tenen i pateixen ambdues escoles, que fa que no siguin les opcions prioritàries d'escolarització per a moltes famílies del barri; quelcom que no jutjo, tan sols descric.

La de futur és el creixement urbanístic que es preveu, un creixement que caldria fer de manera harmònica, i en aquest sentit el Pla de Barris Pont Major hauria de poder-hi contribuir, tant en l'àmbit urbanístic com en l'àmbit social i educatiu.

I és que un futur Institut Escola al Pont Major només tindrà sentit si, abans, treballem (ja des d'avui) perquè les escoles del barri siguin les opcions volgudes i prioritàries per a les famílies del barri, perquè l'oferta d'educació infantil i primària del barri sigui la primera opció a les preinscripcions per a la majoria de les famílies de Pont Major. Aquest escenari d'erradicació de la segregació escolar al barri hauria de ser una realitat abans no arribin les noves famílies que poblaran el Pont Major, amb el creixement urbanístic d'aquests pròxims anys.

Benvingut sigui, doncs, de nou el debat sobre l'ESO al Pont Major, un debat que cal fer tenint en compte les dificultats del present i les oportunitats del futur, les oportunitats del present, que també hi són, i les dificultats del futur, que també apareixeran...