Comencem l’any, si fa o no fa com sempre, amb el desig compartit de felicitat. Potser és un tòpic, això de desitjar-nos un bon any, però sempre és millor estrenar-lo amb l’esperança que ens transmet l’expressió “bon any nou” que no pas amb una, per exemple, de l’estil “tindràs un (altre) any de merda!”.
Precisament perquè sabem que al llarg de l’any tindrem dies de merda, perquè sabem que hi haurà decepcions, contratemps, tristeses i alguna angúnia, ens desitgem bons auguris. L’esperança és que, malgrat tot, puguem vèncer les dificultats que inevitablement, tard o d’hora, es faran presents i ens trasbalsaran, i que puguem continuar vivint trobant i donant a la nostra vida.
Amb esperança és com donem la benvinguda l'any 2026, sabent que, com diu la cançó d’Els Esquirols, “cada dia surt el sol i tot recomença, i la fosca de la nit amb força hem de vèncer…”. “Tots volem un món millor”, continua la cançó, i malgrat que cada dia sembla que el repte sigui més difícil, segurament el veritable repte és fer una mica millor el nostre petit món.
El meu petit món, he de reconèixer-ho, aquest final d’any ha millorat. No és que fos dolent, ans al contrari, però l’arribada del meu primer net ho ha capgirat tot. De sobte, el futur ja no és només una preocupació que, en el meu cas, es projectava en la vida i la supervivència de les meves filles; ara aquesta preocupació s’estén més enllà i es projecta en la vida i el futur del meu primer net.
Així que avui no només li dono la benvinguda al nou any, el 2026, sobretot li dono la benvinguda el 2026 al petitó de la família, que tot just fa quatre dies que és entre nosaltres i ja ens ha alegrat l'any i la vida!
Benvingut 2026, benvingut, petitó, a aquest 2026 que et veurà créixer!
