La humiliació com a espectacle

Quan vam veure aquella escena al despatx oval, amb Donald Trump marcant territori davant de Volodímir Zelenski, hi vam veure més que una discrepància política, que també. Sobretot hi vam veure un gest contundent de superioritat, interpel·lant-lo com si un professor ridiculitzés un alumne davant de tota la classe. Allò era més que una conversa tensa entre líders polítics. Era, sobretot, una escenificació de poder, una humiliació davant del món per demostrar qui mana.

Quan vam veure, més recentment, la imatge de la Premi Nobel de la Pau, María Corina Machado, oferint la seva medalla a Donald Trump mentre ell l’acceptava amb la seva característica autosuficiència teatral, també hi vam veure alguna cosa més que un simple gest protocol·lari. A banda del menyspreu implícit cap a un premi amb un altíssim reconeixement simbòlic, convertit gairebé en atrezzo, hi vam veure la personificació d’un home superb que no només vol manar, sinó que necessita demostrar que l’altra persona, sigui qui sigui, és menys que ell: menys forta, menys rellevant, menys digna.

Aquestes escenes, que ens poden escandalitzar, poden semblar llunyanes, però en realitat no ho són tant. Si canviem el decorat i els protagonistes, i fins i tot si en rebaixem la intensitat, el patró es repeteix. Aquest patró de menyspreu, aquesta necessitat d’humiliar l’altre per reafirmar-se, la podem trobar ben a prop nostre, més a prop del que ens pensem. Només cal rumiar-hi una mica perquè ens vinguin al cap situacions viscudes en primera persona o en tercera, petites o no tan petites humiliacions quotidianes que no capten les càmeres dels mitjans internacionals ni apareixen als informatius, però que fan el mateix mal.

Hi ha persones que semblen créixer quan els altres s’encongeixen. Persones que necessiten reafirmar-se trepitjant els altres, que confonen lideratge amb imposició, respecte amb por, autoritat amb superioritat. I el problema no són només aquestes persones, que viuen i conviuen entre nosaltres. El problema, moltes vegades, també és nostre. Perquè tolerem o relativitzem aquestes conductes, a vegades transvestides d'humor o de sarcasme, per evitar conflictes, per mandra, per por. Però cada silenci és oxigen, cada silenci és combustible per a la prepotència.