Avui fa 50 anys els meus pares es van casar!
Setmanes enrere va caure a les meves mans l'àlbum de fotos del casament, que es va celebrar el dissabte (també era un dissabte, com avui!) 16 d'octubre de 1971 a Cantallops, i amb una tria d'imatges he fet aquest vídeo commemoratiu.
A les imatges potser hi reconeixereu gent, o potser us hi reconeixereu vosaltres!
En Just, malauradament, es va morir el 31 de gener de 1981, i la família i amistats en mantenim viu el seu record; aquest vídeo, en certa manera, també hi contribueix.
Avui fa 50 anys els meus pares es van casar, i aleshores els casaments, de fet fins no fa tant, semblaven delegacions de la Tabacalera!
Primerament felicitar a la mare la Maria Merce per aquest 50e aniversari malgrat no ha pogut gaudir de tots ells i un record mes que especial per el pare en Just que de ben segur des de el lloc on es sempre ha estat al vostre costat.
ResponEliminaA tu ROGER quin goig haver pogut fer aquest video amb tanta estima dels meus pares no existeix ni una fotografia clar era acabada la guerra any 1939 molt diferent, pero veient el d'ells me imaginat la cara dels meus no pot ser igual perque eren 6 persones m'ha agradat tan de veurels la mare ben igual dolça i riallera com ara.Saps que jo tinc un llibre que volta fa anys i que al darrera d'ell el començament porta " UNA PETITA HISTORIA" saps quina es mai me presentat a cap concurs i un any vaig voler presentarme al Casero coneixia la trajectoria del teu pare venia per casa de client i era per les fires de GIRONA ho vaig veure clar vaig agafar llapis i vaig començar a escriure i ara ja no continuo no saps el greu que me sap perque el origen del llibre es el Casero es una anectoda que ma fet gracia explicar-te. Als pares els hi has donat una gran familia amb nenes que ara ja deuen ser ben grans i aquest video culmina la gran familia que varen fer els teus pares.FELICITATS MERCE FELICITATS FAMILIA.
Benvolguda Carme,
ResponEliminagràcies per les teves paraules, sempre encertades, sempre sentides.
Preparar el vídeo va ser una manera d'homenatjat els meus pares, i de recordar aquell gran dia que jo, per raons òbvies, no vaig viure, però que va ser important, també, en la meva vida.
Al teu escrit recalques una realitat que avui sembla paradoxal: abans les famílies tenien poques fotografies; potser per això les fotos antigues ens agraden tant, potser per això les que tenim les guardem com un tresor; avui en fem moltes, i potser moltes no tenen valor, però algunes, les que acaben reproduïdes en paper, sabem que possiblement són les que perduraran, ja que les fotos són memòria, són records.
Pel que fa al Casero, potser l'important és que et va motivar a escriure, a agafar el llapis, i d'alguna manera segueixes escrivint grans històries, omplint de records el buit que ens deixen les persones que se'ns en van... Escriure, ni que sigui per un mateix, és molt saludable, i mai és sobrer...
Carme, t'agraeixo el comentari, i sàpigues que no hi ha dia que passi per la Cort Reial que no pensi en vosaltres i la Granja Mora, un dolç record d'aquesta Girona que tant estimem.
Una abraçada.
Roger