A mesura que ens fem grans la percepció de les coses canvia, naturalment; l'experiència i el coneixement ens fan canviar la mirada sobre moltes coses, i resulta sorprenent quan aquest canvi és de mida, de grandària: a mesura que ens fem grans, empetitim coses que d'infants vèiem enormes!
Potser sí, la foguera de Sant Joan que els veïns i veïnes fèiem davant de casa, al carrer, no era tan gran com jo la recordo, i la recordo gran, enorme!
Situada al carrer, davant de casa, dies abans de la revetlla la veia créixer i també hi contribuïa; i també en veia créixer tantes altres indrets del Pont Major i en altres barris de Girona. Aleshores el carrer era el nostre gran terreny de jocs, i hi jugàvem a futbol, a tenis i, sobretot, hi corríem en bicicleta. Si algun dia els carrers van ser nostres, va ser aleshores!
Les fogueres, com els jocs dels infants, han anat desapareixent d'uns carrers dominats pels cotxes i pel trànsit. Al barri dies enrere vaig veure que un veí, fidel a la seva tradició, preparava la seva, permís en mà i seguint les indicacions dels Bombers. L'any passat vaig passar-hi i era espectacular, quasi tan gran com les que recordo de quan era petit.
El foc purifica, diuen, i el de Sant Joan no en deu ser una excepció; el foc, en forma de foguera, torxa o falla, forma part de la nostra tradició i ens acompanya especialment en aquesta festa del solstici d'estiu.
Tenim tantes coses per purificar, col·lectivament i personal, que em temo que ni amb tots els focs de Sant Joan que han vist espurnejar les meves ninetes faríem net, faria net; caldria una foguera molt més gran de les que recordo de petit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada